La temptació de la innocència

La tentación de la inocencia (1995) és un llibre que un hauria de tenir la sort de llegir quan la seva personalitat encara s'està formant. Fou guardonat amb el premi Médicis d'assaig i a Espanya va comptar amb padrins tan destacats com Fernando Savater. Avui, onze anys després de la seva publicació, segueix essent un brillant anàlisi d'un dels problemes més greus que pateix la societat occidental moderna.

Ben aviat Bruckner ens presenta la tesis central de l'assaig:

«Llamo inocencia a esa enfermedad del individualismo que consiste en tratar de escapar de las consecuencias de los propios actos, a ese intento de gozar de los beneficios de la libertad sin sufrir ninguno de sus inconvenientes. Se expande en dos direcciones, el infantilismo y la victimización, dos maneras de huir de la dificultad de ser, dos estrategias de la irresponsabilidad bienaventurada. En la primera, hay que comprender la inocencia como parodia de la despreocupación y de la ignorancia de los años de juventud; culmina en la figura del inmaduro perpetuo. En la segunda, es sinónimo de angelismo, significa la falta de culpabilidad, la incapacidad de cometer el mal y se encarna en la figura del mártir autoproclamado.»

La noció d'individu sorgeix a la Il·lustració. Com diu Kant, en aquest període històric l'home «surt fora de la minoria d'edat en la que es manté per la seva pròpia culpa». Tanmateix, aquest alliberament és problemàtic, ja que el fa perdre la seguretat del seu lloc al món, d'un ordre que tot ho regeix. La humanitat alliberada de Déu i de l'autoritat és presonera d'un altre tipus de turment: el de la valoració dels altres homes, als que s'ha de rendir comptes.

A més, la pròpia sobirania comporta una autocrítica constant: si jo sóc l'únic amo dels meus actes, sóc també l'únic responsable dels meus errors. En aspirar tots a les mateixes fites, ens convertim en adversaris; com diu Bruckner: «tots iguals, tots enemics». La llibertat individual proporciona a l'home altres decepcions: la de veure frustrat aquest potencial tan enorme, i, agreujats, sentir que mereixem quelcom millor; o la de creure'ns únics i descobrir-nos corrents, part indistingible de la massa.

L'extravagant fascinació per la infantesa, estat en el que els adults semblen desitjar mantenir-se perpètuament, es reflecteix en l'exigència infinita sota el mantell del deute impagat; en la cerca d'una protecció total (per part de l'Estat, naturalment) sense cap prohibició, actitud que l'autor resumeix en la frase «Deixeu-me en pau, ocupeu-vos de mi».

L'altra via d'escapament a les responsabilitats és el victimisme. Bruckner observa una tendència –exemplificada en el canvi d'enfocament del Dret als Estats Units– a atorgar la raó al feble, a la víctima, pel fet de ser-ho; convertint-se així en un estatus cobdiciat, respongui o no a causes objectives. D'aquí sorgeix una nova vocació: la de fals perseguit, el pària professional. El perill és evident: si aquest rol no és més que una impostura, les verdaderes víctimes es veuran desplaçades en les seves justes i legítimes queixes. L'eliminació per igualació.

Aquesta cultura de la queixa és més fàcil d'exercir si es pertany a una minoria discriminada. El problema és que ja no s'apel·la al greuge concret, sinó que la pròpia existència de col·lectius diferenciats s'al·lega com a justificació per a l'enfrontament. I el que és pitjor, es fa d'un atribut de la persona el centre ineludible de la seva existència. D'aquesta manera, un individu quedaria totalment determinat per algun dels seus trets –el sexe, l'ètnia, la nació, la religió–, del que ontològicament no podria escapar. Si bé algunes discriminacions denunciades són reals i cal combatre-les, «una vez reconocida la diferencia del otro, falta todavía no reducir al otro a su diferencia».

El ser percebut pels altres com a víctimes s'ha convertit en l'únic important, i fins i tot els botxins pretenen presentar-se com a tals (com fou el cas dels nacionalistes serbis a la guerra de Bòsnia). L'omnipresència dels mitjans de comunicació en els conflictes bèl·lics és una arma de doble tall: si bé ens apropa el patiment aliè, pot acabar per produir indiferència per sobreexposició. La impúdica exhibició de les desgràcies pròpies en els reality shows coexisteix amb un frívol acostament a les alienes, que situa en el centre al donant en lloc del receptor, ja sigui a través de personatges populars bolcats alegrement en causes perdudes; d'aquests espectacles que són les maratons televisives, on la societat s'aplaudeix a sí mateixa per la seva generosa solidaritat; o, afegeixo jo, d'aquestes efímeres mobilitzacions que es donen quan es produeix una catàstrofe natural en algun racó del món.

Un diagnòstic encertat és el primer pas per a trobar un remei.