L'univers schulzià

L'obra del polonès Bruno Schulz –de qui ja hem parlat en una altra ocasió– no és molt prolixa, però sí obscura i no resulta senzill desxifrar moltes de les seves claus. A part del perfil biogràfic de Jerzy Ficowski (el rescatador de Schulz, així com Seelig ho fou de Walser), Schulz (1999), de Jerzy Jarzębski, és l'únic estudi literari que he trobat sobre l'obra de Bruno Schulz traduït al castellà. L'assaig, a més d'una breu biografia, tracta la faceta de Schulz com a dibuixant, la recepció de la seva obra, i el que és més interessant, aborda un detallat anàlisi de l'univers schulzià.

Hi ha en la literatura de Schulz la construcció de tota una mitologia, amb evidents connexions amb el judaïsme, comunitat de la que formava part. Passejar pels carrers de Drohobycz després d'haver passat pel sedàs de Schulz és una experiència fantàstica.

La Creació juga un paper essencial en aquest univers; sempre és herètica, prohibida, i desencadena forces ocultes sobre les que després no es té cap control –es juga a ser Déu, com el Frankenstein de Mary Shelley–. Les criatures engendrades, els Maniquins i les titelles, són grotesques, tolides, defectuoses. Aquestes figures ja són, per analogia, formes imperfectes de la vida, però és que a més l'autor les hi dóna forma inacabada o degradada: les hi arrebassa les extremitats, les hi esparraca els vestidures... (un incís: val la pena recordar l'estimulant aproximació dels germans Quay en el documental d'animació Street of Crocodiles). L'altre producte de l'alquímia schulziana són les figures meitat humanes, meitat animals; transformacions que ens adrecen a la literatura de Franz Kafka, que Schulz coneixia bé per ser-ne traductor al polonès. En ambdós casos la imperfecció és la nota dominant, símbol de la Derrota i del Pecat Original.

Qui experimenta amb la creació prohibida és el Pare, figura d'un profund simbolisme. En el Pare dels relats de Schulz hi trobem trets de les grans figures de la tradició judeocristiana: Moisès, Jacob... El Pare és un guia, un demiürg, algú que escapa a les rígides lleis de la realitat i que és capaç de situar-se en un pla sobrenatural. L'interés de Schulz per aquests motius pot deure's al període històric que li va tocar viure, una època d'intensos canvis en la concepció científica del món. L'escriptor Stefan Chwin ha suggerit que la fascinació per les manipulacions fallides i les particulars característiques dels maniquins poden estar connectades amb els avenços mèdics d'aquells anys, els dels inicis de les pròtesis i dels transplantaments.

I si el Pare és important, també ho és la figura de l'Infant. Com en tants altres autors, la infantesa per a Schulz té un regust a Arcàdia perduda, i el nen és un Messies per venir. Aquest infant experimentarà la Iniciació en els misteris de la vida i de l'erotisme, tret aquest últim molt menys explícit que en els seus dibuixos, farcits d'imatgeria sadomasoquista.

El centre del micro-univers schulzià és la Botiga, on el Pare compleix la missió de resoldre el misteri de la vida. Imbuït de la concepció jueva sobre l'estructura socioeconòmica de la comunitat, atorga a la pràctica del comerç un origen sacre, arrelat en la mitologia. Així, el llibre de comptabilitat representa les Sagrades Escriptures, revelador de l'ordre mític que regeix el cosmos. Tot es transforma dins la Botiga: la simple venda d'unes teles és percebuda pel Nen com un desplegament de poder del Pare. El caràcter laberíntic i fabulós del temps apareix en el tretzè mes del calendari jueu, un territori en el que la realitat no ha de seguir les normes que l'encotillen la resta de l'any i que és propici per a la Poesia.

Aquestes notes poden donar una idea de la riquesa de la literatura de Bruno Schulz, d'acord amb la interpretació que en fa d'ella Jarzębski. El millor és atansar-s'hi i gaudir-la per un mateix.

Experiments paraliteraris

Ejercicios de estilo (Exercices de style, 1947) de Raymond Queneau fou un dels millors fruits literaris d'un moment històric on l'experimentació era la norma i la transgressió de qualsevol límit formal era un objectiu en si mateix. L'anècdota trivial de l'incident a l'autobús, variada noranta-nou vegades amb estils diferents, és una demostració de domini dels registres lingüístics i també d'ironia, que parodia els manuals de retòrica i el propi art d'escriure. Els exercicis no són, doncs, una obra literària –no s'han de pretendre enquadrar en un gènere convencional–, sinó paraliterària, i com a tal s'han de prendre. Com a obra magna de la literatura incòmoda (constrenyida per les coercions que s'autoimposa l'autor), Queneau practica la transformació textual, la sínquisi, els lipogrames, els anagrames, la transformació per S+7, el joc definicional, el logo-rallye, els trabucaments, la imitació del llenguatge teatral, poètic, burocràtic, matemàtic... tot un desplegament de recursos que embadaleix el lector.

La versió d'Antonio Fernández Ferrer és això, una versió, i no una simple traducció. Els jocs lingüístics que es donen en els diferents exercicis són en molts casos intraduïbles, i una completa recreació era necessària per a dotar-los de sentit per al lector espanyol. La introducció presenta els antecedents històrics als joc lèxics i sintàctics, situa el llibre en el seu context i també revela moltes de les seves claus.

Aquesta obra anticipà el treball que duria a terme a OuLiPo (acrònim d'Ouvroir de Littérature Potentielle, «Taller de literatura potencial»), el grup d'investigació literària que Queneau fundà amb François Le Lionnais el 1960 i del que formaren part talents com Marcel Duchamp, Georges Perec o Italo Calvino. Precisament ara la llibreria La Central organitza un taller basat en els principis del grup. Amb la perspectiva el temps es pot afirmar que aquelles avantguardes artístiques (el surrealisme, el dadà) estaven molt lligades al context històric en el que van aparèixer i contenien excessos inassumibles per als creadors a llarg termini, però foren una de les llavors imprescindibles per als moviments artístics posteriors. Potser les propostes no s'esgotaren –Pavić i Petrović segueixen explorant aquells camins, si bé conjugant fons i forma–, però la «crida a l'ordre» les deixà en una via morta i ara resten com a meres curiositats.

Passejant amb Walser

Quan Pasavento/Vila-Matas escollí Robert Walser com a prototipus d'escriptor ocult, sabia el que es feia. En aquell post escrivia: «En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa».

Ara he pogut passejar al seu costat, amb Carl Seelig, i escolto com és el mateix Walser qui parla en aquests termes de si mateix i de la seva obra: «Lo que me conviene es desaparecer, llamando la atención lo menos posible». Se sap diferent, i el seu testimoni ens convenç de que no és una posa: «En mi entorno siempre ha habido complots para rechazar a bicharracos como yo. Siempre se rechazaba, con arrogancia y distinción, todo lo que no tenía cabida en el propio mundo. Jamás me atreví a abrirme paso. Ni siquiera tuve el coraje de echar un vistazo. Así que viví mi propia vida, en la periferia de la burguesía, ¿y acaso no estuvo bien así? ¿No tiene mi mundo derecho a existir, aunque en apariencia sea un mundo más pobre e impotente?». Hi ha en les paraules de Walser, i en la seva actitud vital, un naturalisme naïf: rebutja atemorit el ritme frenètic de la vida moderna, la ciutat, el comerç, conèixer món («¿Viaja acaso la naturaleza?») i advoca per una vida en comunió amb la naturalesa, simple i sense ambicions.

Els lletraferits trobaran en aquestes passejades infinitat de reflexions sobre les grans figures de la literatura suïssa (Gottfried Keller, Jeremias Gotthelf) i també sobre els seus contemporanis. Hi ha algunes anècdotes sucoses, com el frustrat projecte de que Paul Klee il·lustrés un recull dels seus poemes, o el paper de Franz Kafka com a divulgador de l'obra de Walser a Praga.

Seelig –filàntrop, mecenes anònim de literats i biògraf d'Albert Einstein– es fa enrera per cedir la seva ploma a la veu de Walser, però el seu mèrit principal fou estar allà quan ningú més hi era. Robert Walser era un escriptor oblidat, a qui la profunda introversió no ajudà a la projecció de la seva obra, i Seelig li feu companyia en el seu retir d'Appenzell passejant amb ell pels poblets de la Suïssa oriental durant vint anys, fins el moment de la seva mort, i rescatà de l'oblit la seva narrativa, única.

[El problema ment-cos: Addenda]

Més sobre el problema ment-cos: Steven Pinker al Time, traduït aquí (via Arcadi Espada). Per acabar de tancar el cercle, Pinker cita els experiments de dissonància cognitiva, dels que vam parlar.

Emil Schumacher

De l'esplèndida col·lecció de Henri Nannen que s'exposa a la Kunsthalle de Munic és difícil destacar-ne quelcom. La mostra pivota sobre dos nuclis: l'expressionisme de Die Brücke i Der Blaue Reiter com a representants de les primeres avantguardes, i l'expressionisme abstracte i l'informalisme dels col·lectius CoBrA i Spur de les segones, amb la Neue Sachlichkeit com a pont (i contrapunt). Si bé potser el més original és la mostra d'art avantguardista rus dels anys 80 –fenòmen subterrani que només va poder veure la llum amb la perestroika de Gorbatxov–, jo la recordaré pel descobriment d'Emil Schumacher, pintor informalista alemany del que s'exposen dues obres de la donació del galerista muniquès Otto van de Loo.

Aquí es pot llegir una biografia d'Emil Schumacher, i les imatges que clouen aquest post han estat extretes d'aquesta web. Hagen, la seva ciutat natal, està actualment construïnt un museu dedicat a l'artista, que serà inaugurat l'any vinent. Esperarem.