El doctor Pasavento i Robert Walser

La literatura de Vila-Matas és per a lectors voraços, i funciona molt bé quan el destinatari s'avé a entrar en el seu joc i ser-ne còmplice. Els seus llibres estan replets de referències a altres escriptors i llurs obres, en un joc metaliterari que no és part accessòria, sinó la seva essència mateixa. Si un comparteix aquestes afinitats (Kafka, Walser, Musil, Canetti, Sebald, Kertész, Gombrowicz, Borges, Pessoa, Montaigne, Sterne, Gide, Barthes i molts, molts més), el món de Vila-Matas arriba a enganxar.

La seva novel·lística és eminentment moderna, inclassificable, una mescla de gèneres que potser limita la seva accessibilitat al gran públic. Vaig introduir-me en el seu món a través de Bartleby y compañía, vaig seguir amb El mal de Montano i ara he acabat Doctor Pasavento.

El protagonista de Doctor Pasavento no és tant el narrador com la figura de Robert Walser. Walser és un literat enigmàtic, que tot just els darrers anys ha començat a gaudir en el nostre país del reconeixement que mereix, mercès al treball de l'editorial Siruela, que està traduint tota la seva obra, inclosos els famosos microgrames que va escriure a llapis, amb lletra minúscula, en papers dispersos, així com el perfil biogràfic que Carl Seelig va escriure sobre ell a partir de les passejades que van compartir. No recordo com vaig conèixer Walser, però Jakob von Gunten i Los hermanos Tanner, els dos únics llibres que he llegit d'ell, em van semblar excepcionals.

Walser no desperta interés només per la seva literatura, sinó també per la seva biografia. L'escriptor suís vagarejà per tota mena d'oficis menors (aprenent en un banc, dependent en una botiga, ajudant d'un inventor, majordom, secretari d'una associació d'artistes...) i passà els darrers vint-i-tres anys de la seva vida reclòs en la clínica psiquiàtrica de Herisau, prop de Sankt Gallen, on morí el dia de Nadal de 1956 mentre passejava. La fotografia que el mostra jaient inert sobre la neu, amb el barret allunyat del cos d'una revolada –en una escena similar a la descrita premonitòriament en una de les seves novel·les–, forma part de la mitomania literària.

Els elogis que sobre ell feren autors de la talla de Franz Kafka, Robert Musil, Walter Benjamin, Hermann Hesse, W.G. Sebald o Peter Handke van despertar la curiositat dels lletraferits, crítics i editors, que s'afanyaren en rescatar la seva obra. En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa. És en aquest sentit que Vila-Matas pren Walser com a eix de la narració. Cap al final del llibre cobra protagonisme un altre escriptor, Emmanuel Bove, que presenta molts paral·lelismes amb Walser (i a qui no coneixia, però de qui intentaré llegir Mis amigos, l'únic llibre seu traduït).