Passejant amb Walser

Quan Pasavento/Vila-Matas escollí Robert Walser com a prototipus d'escriptor ocult, sabia el que es feia. En aquell post escrivia: «En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa».

Ara he pogut passejar al seu costat, amb Carl Seelig, i escolto com és el mateix Walser qui parla en aquests termes de si mateix i de la seva obra: «Lo que me conviene es desaparecer, llamando la atención lo menos posible». Se sap diferent, i el seu testimoni ens convenç de que no és una posa: «En mi entorno siempre ha habido complots para rechazar a bicharracos como yo. Siempre se rechazaba, con arrogancia y distinción, todo lo que no tenía cabida en el propio mundo. Jamás me atreví a abrirme paso. Ni siquiera tuve el coraje de echar un vistazo. Así que viví mi propia vida, en la periferia de la burguesía, ¿y acaso no estuvo bien así? ¿No tiene mi mundo derecho a existir, aunque en apariencia sea un mundo más pobre e impotente?». Hi ha en les paraules de Walser, i en la seva actitud vital, un naturalisme naïf: rebutja atemorit el ritme frenètic de la vida moderna, la ciutat, el comerç, conèixer món («¿Viaja acaso la naturaleza?») i advoca per una vida en comunió amb la naturalesa, simple i sense ambicions.

Els lletraferits trobaran en aquestes passejades infinitat de reflexions sobre les grans figures de la literatura suïssa (Gottfried Keller, Jeremias Gotthelf) i també sobre els seus contemporanis. Hi ha algunes anècdotes sucoses, com el frustrat projecte de que Paul Klee il·lustrés un recull dels seus poemes, o el paper de Franz Kafka com a divulgador de l'obra de Walser a Praga.

Seelig –filàntrop, mecenes anònim de literats i biògraf d'Albert Einstein– es fa enrera per cedir la seva ploma a la veu de Walser, però el seu mèrit principal fou estar allà quan ningú més hi era. Robert Walser era un escriptor oblidat, a qui la profunda introversió no ajudà a la projecció de la seva obra, i Seelig li feu companyia en el seu retir d'Appenzell passejant amb ell pels poblets de la Suïssa oriental durant vint anys, fins el moment de la seva mort, i rescatà de l'oblit la seva narrativa, única.