L'experiment de Milgram

L'experiment que Stanley Milgram va dur a terme l'estiu de 1962 és un dels més interessants dels que s'expliquen al llibre de Lauren Slater. Aquesta no és la millor font per aprofundir-hi, però sí un bon punt d'arrencada.

Aquí pot trobar-se una bona explicació de l'experiment i aquest és l'article científic original de Milgram de 1963 on exposava els seus resultats. Onze anys després reuniria les conclusions dels seus treballs en forma de llibre. A grans trets, una sèrie de voluntaris es prestaven a participar en un assaig sobre «l'estudi de la memòria i l'aprenentatge», tot i que en realitat el que Milgram pretenia estudiar era l'obediència a l'autoritat. El voluntari es trobava en un local amb l'investigador i un altre voluntari, que en realitat era un actor. Els voluntaris triaven un paper a l'atzar que determinava el seu rol a l'experiment: mestre o alumne. Al voluntari sempre li era assignat el rol de mestre. L'alumne era enviat a una altra sala on se'l lligava a una cadira i se li connectaven electrodes al cos. El mestre havia de fer una sèrie de preguntes a l'alumne i si aquest fallava la resposta, aplicar-li una descàrrega elèctrica de voltatge creixent entre 15 i 450 volts. Abans de començar se li subministrava al mestre una descàrrega de 45 volts (una sensació desagradable) per a que comprovés el dolor del càstig infligit. A mesura que les descàrregues eren més potents, l'actor que feia d'alumne simulava dolors cada cop més intensos, i implorava que l'experiment finalitzés i que el deixessin sortir d'allà. El que Milgram va observar és que els voluntaris, davant els dubtes que tenien en ser conscients del patiment que estaven provocant a altri, acceptaven la fèrria autoritat de l'investigador, que els comminava a prosseguir. Cap es va negar rotundament a continuar abans d'arribar als 300 volts, i el 65% dels participants van aplicar la intensitat màxima de 450 volts.

Thomas Blass va publicar el 1999 una compil·lació de tots els experiments d'aquest tipus publicats fins aleshores, concloent que els percentatges d'obediència estricta es repetien independentment de l'any i la localització dels estudis. Blass és autor de molts altres articles relacionats amb Milgram, així com d'una biografia sobre el psiquiatra. També manté una web sobre la seva figura.

L'experiment es va dur a terme el 1962, un any després de que Adolf Eichmann fós jutjat i condemnat per la seva responsabilitat en l'Holocaust, amb una opinió pública mundial molt sensibilitzada i que demanava respostes, que volia entendre. Com el mateix Milgram afirma a la introducció del seu article, una de les seves pretensions era comprendre com aquelles atrocitats van ser possibles: «Gas chambers were built, death camps were guarded, daily quotas of corpses were produced with the same efficiency as the manufacter of appliances. These inhumane policies my have originated in the mind of a single person, but they could only be carried out on a massive scale if a very large number of persons obeyed orders». En un informe enviat a la National Science Foundation poc temps després d'haver iniciat els experiments, Milgram confessa que «me pregunté si un gobierno despiadado encontraría suficientes imbéciles morales en el conjunto de los Estados Unidos para cubrir las necesidades de un sistema nacional de campos de la muerte del estilo de los que mantuvo Alemania. Ahora empiezo a pensar que no será necesario moverse de New Haven para reclutar la dotación completa». Amb tota seguretat l'experiment de Milgram no esgota l'anàlisi del col·laboracionisme més submís, però introdueix un element de reflexió molt més realista –la dependència de la conducta més de la situació que de la personalitat– que la simple covardia davant les eventuals represàlies d'un poder autoritari, quelcom que també apuntava Hannah Arendt al seu reportatge (i que Milgram reconeix al seu llibre: «I must conclude that Arendt's conception of banality of evil comes closer to the truth than one might imagine»). Daniel Joah Goldhagen, autor de Los verdugos voluntarios de Hitler, afegeix unes encertades matisacions: en l'experiment de Milgram hi ha un factor que juga en contra dels participants, el poc temps de reflexió sobre els propis actes, fet que sota el règim nazi no es donava. Blass també ha aprofundit en aquest problema sense limitar-se a les conclusions de Milgram. En qualsevol cas, la psicologia de masses i la psicologia situacional són d'una importància capital per entendre els moviments totalitaris del segle passat. Malgrat això, les monografies sobre el tema no abunden i les més famoses, com la de Freud, Le Bon, Reich i Ortega, estan desfassades. La de Canetti fou una aproximació molt original, que escapava de les teories en voga.

L'experiment de Milgram ha estat acompanyat d'una gran controvèrsia des que va ser concebut, també pel conflicte ètic que plantejava el seu disseny. S'han fet moltes repeticions des d'aleshores i algunes variacions igualment interessants. A finals de l'any passat el Sundance Channel va emetre un documental d'Alex Gibney sobre el mateix tema. Aquest extracte conté imatges dels experiments originals de 1962, declaracions del propi Milgram i també de Blass:

Hi ha dos experiments que també m'han cridat l'atenció i que en certa manera poden relacionar-se amb les qüestions que es plantejava Milgram. Un és l'experiment de Darley i Latané sobre l'efecte espectador (o difusió de la responsabilitat). Els dos investigadors observaren que la probabilitat de que un individu prestés auxili en una situació de crisi (o més generalment, de que assumís la seva responsabilitat personal) estava en relació (inversa) a la mida del grup en el que s'integrava. L'altre és el fenòmen de la dissonància cognitiva, proposat per Leon Festinger, pel qual la tensió que s'origina per l'oposició d'idees irreconciliables en un individu fa que aquest tendeixi a reduir-la reajustant les creences per adaptar-les a la conducta, en lloc de canviar la conducta per a que s'adigui amb les creences.