La batalla de Malta (I)
Dies de descans a l'illa de Malta. Pel tarannà, la ciutat deu més a la proximitat geogràfica amb el nord d'Àfrica o el sud d'Itàlia que no pas al passat colonial anglès o a la pertinença a la Commonwealth. Els bells edificis dels temps de l'Ordre Hospitalària ara escantellats, els autobusos desmarxats, el toc xaró de la il·luminació de les façanes de les esglésies i l'omnipresència de gats dropejant són un contrast xocant pels que venim de la impol·luta Alemanya. La ciutat explota el turisme de sol i platja, però també és conscient del seu passat històric i n'intenta treure profit. La resistència heroica dels maltesos als dos setges més famosos, el de 1565 davant els turcs de Solimà I el Magnífic i el de 1940-1943 davant les forces de l'Eix, són recordats en museus i espectacles. Tanmateix, l'objecte de la meva atenció —i que constitueix el gruix de la bibliografia que m'acompanya al viatge— és un episodi històric menys conegut però important per al destí de la Mediterrània: la batalla de Malta de 1283 entre la flota de Carles d'Anjou i la catalanoaragonesa de Pere el Gran.
El context històric
A mitjans del segle XIII es vivia a Europa una lluita pel poder entre el Papat i el Sacre Imperi Romano-Germànic, enfrontats amb llurs faccions aliades, güelfs i gibel·lins, no només al centre del continent, sinó també a Itàlia. Els güelfs donaven suport a l'Església mentre que els gibel·lins defensaven el casal dels Hohenstaufen, que tingué en Frederic Barba-roja el primer rei d'Alemanya (1152-1190) i sacre emperador romà (1155-1192) de la dinastia. El regne de Sicília va pertànyer als Hohenstaufen des de 1194, però amb l'oposició papal, que va rebutjar el casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI després de que aquest es negués a retre-li vassallatge. El legítim hereu dels Hohenstaufen era Conradí, que per la seva joventut no podia regnar i el 1254 va cedir la regència al seu oncle Manfred. Manfred va afiançar la seva possessió de l'illa i de part de la península italiana amb ajuda dels gibel·lins, i va fer córrer el rumor que Conradí havia mort (en aquell moment estava a Alemanya, sota la tutela del seu oncle Lluís II de Baviera) per fer-se coronar rei el 1258. Manfred es negà a lliurar Sicília al Papa Urbà IV, i l'odi del summe pontífex contra els Hohenstaufen el va dur (a ell i al seu successor Climent IV) a buscar un aliat que el desposseís del regne per la força. Després del fracassat intent amb Edmund d'Anglaterra, l'escollit fou Carles d'Anjou, germà de Sant Lluís, rei de França.
La dominació angevina
Carles d'Anjou va arribar a Roma el 1265 i anà avançant cap al sud. L'enfrontament decisiu va tenir lloc el 26 de febrer de 1266 a Benevento, en la que l'exèrcit dels Hohenstaufen va ser derrotat i es donà mort a Manfred. Els angevins van prendre possessió dels territoris de Manfred gairebé sense resistència i Carles va ser magnànim amb l'enemic. Conradí, que aleshores tenia quinze anys, va veure en la mort del seu oncle l'oportunitat de reclamar el tron, i va reclutar un exèrcit de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes per enfrontar-se a Carles. L'exèrcit de Conradí fou derrotat a la batalla de Tagliacozzo i ell mateix capturat quan fugia. Carles aquest cop no va tenir pietat i va ordenar decapitar-lo. Amb la mort de Conradí s'acabà la línia successòria directa dels Hohenstaufen.
Carles expandí el seu control sobre la península italiana i hi establí una administració eficient, però àvidament recaptadora, formada per personal francès de la seva confiança. L'afany expansionista de Manfred el va fer fixar-se en Constantinoble, i signà el tractat de Viterbo (1267) amb l'emperador llatí derrocat Balduí II, pel que es comprometia a ajudar-lo a recuperar el tron, en mans bizantines, a canvi de la sobirania sobre el principat d'Acaia. El Papa, aleshores Gregori X, li prohibí terminantment atacar Constantinoble perquè cercava la reconciliació entre l'església catòlica i l'ortodoxa per a assolir una fita major: una gran croada contra l'infidel a Terra Santa. Miquel VIII Paleòleg, emperador de Constantinoble, va jugar molt bé les seves cartes: sabedor de la seva inferioritat davant l'exèrcit de Carles, va intentar evitar l'atac, o al menys dilatar-lo, amb gestos conciliadors envers el Papa. Al Concili de Lió de 1274 es va proclamar la unió i la submissió de l'església grega al Papa, boicotejada pel clergat i el poble grecs.
L'elecció de Martí IV com a summe pontífex va destarotar completament aquests fràgils equilibris. Martí IV era obertament profrancès, desconfiava del rei germànic Rudolph i dels italians i tenia en ment aixecar un gran imperi francès amb Carles al capdavant. Aquest Papa va trencar relacions amb Miquel Paleòleg —l'excomunicà— i això obrí la porta a l'atac de Carles a Constantinoble.
La gestació d'una revolta
A la mort de Jaume I el Conqueridor el 1276, Pere el Gran fou coronat rei de Catalunya, Aragó i València, mentre que el seu germà Jaume heretà el regne de Mallorca. Pere estava casat amb Constança de Sicília, filla de Manfred, el que la convertia en possible reclamant de les antigues possessions dels Hohenstaufen. Pere va necessitar quatre anys per assegurar les seves fronteres interiors, amenaçades pels musulmans al sud i per la rebel·lia del seu germà Jaume, abans de poder pensar en una expansió del seu regne. L'interés de Pere en Sicília es devia al fet que els seus veïns eren regnes més poderosos que el seu: el musulmà al sud, el castellà a l'est i el francès al nord.
A la seva cort s'hi trobava Joan de Pròixida, metge de Manfred, que havia recalat a Barcelona després de les desfetes de Benevento i Tagliacozzo. La confiança en ell el va dur a nomenar-lo canceller d'Aragó, igual que nomenaria canceller de València a un altre italià, Roger de Llúria, fill d'una dama d'honor de la reina Constança i d'un lleial servidor del rei Manfred mort a Benevento. Pere va deixar Joan de Pròixida i els seus emissaris preparar el terreny per a una revolta popular a Sicília. Els sicilians estaven molt descontents amb Manfred, que visitava molt poc l'illa i els sotmetia amb una administració estrangera despòtica. Els aliats naturals de Pere contra Carles d'Anjou eren els genovesos (ja en guerra contra els angevins i que no volien perdre el seu domini comercial sobre el Mar Negre) i Miquel Paleòleg, amenaçat pel previsible atac contra Constantinoble.
(cont.)
El context històric
A mitjans del segle XIII es vivia a Europa una lluita pel poder entre el Papat i el Sacre Imperi Romano-Germànic, enfrontats amb llurs faccions aliades, güelfs i gibel·lins, no només al centre del continent, sinó també a Itàlia. Els güelfs donaven suport a l'Església mentre que els gibel·lins defensaven el casal dels Hohenstaufen, que tingué en Frederic Barba-roja el primer rei d'Alemanya (1152-1190) i sacre emperador romà (1155-1192) de la dinastia. El regne de Sicília va pertànyer als Hohenstaufen des de 1194, però amb l'oposició papal, que va rebutjar el casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI després de que aquest es negués a retre-li vassallatge. El legítim hereu dels Hohenstaufen era Conradí, que per la seva joventut no podia regnar i el 1254 va cedir la regència al seu oncle Manfred. Manfred va afiançar la seva possessió de l'illa i de part de la península italiana amb ajuda dels gibel·lins, i va fer córrer el rumor que Conradí havia mort (en aquell moment estava a Alemanya, sota la tutela del seu oncle Lluís II de Baviera) per fer-se coronar rei el 1258. Manfred es negà a lliurar Sicília al Papa Urbà IV, i l'odi del summe pontífex contra els Hohenstaufen el va dur (a ell i al seu successor Climent IV) a buscar un aliat que el desposseís del regne per la força. Després del fracassat intent amb Edmund d'Anglaterra, l'escollit fou Carles d'Anjou, germà de Sant Lluís, rei de França.
La dominació angevina
Carles d'Anjou va arribar a Roma el 1265 i anà avançant cap al sud. L'enfrontament decisiu va tenir lloc el 26 de febrer de 1266 a Benevento, en la que l'exèrcit dels Hohenstaufen va ser derrotat i es donà mort a Manfred. Els angevins van prendre possessió dels territoris de Manfred gairebé sense resistència i Carles va ser magnànim amb l'enemic. Conradí, que aleshores tenia quinze anys, va veure en la mort del seu oncle l'oportunitat de reclamar el tron, i va reclutar un exèrcit de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes per enfrontar-se a Carles. L'exèrcit de Conradí fou derrotat a la batalla de Tagliacozzo i ell mateix capturat quan fugia. Carles aquest cop no va tenir pietat i va ordenar decapitar-lo. Amb la mort de Conradí s'acabà la línia successòria directa dels Hohenstaufen.Carles expandí el seu control sobre la península italiana i hi establí una administració eficient, però àvidament recaptadora, formada per personal francès de la seva confiança. L'afany expansionista de Manfred el va fer fixar-se en Constantinoble, i signà el tractat de Viterbo (1267) amb l'emperador llatí derrocat Balduí II, pel que es comprometia a ajudar-lo a recuperar el tron, en mans bizantines, a canvi de la sobirania sobre el principat d'Acaia. El Papa, aleshores Gregori X, li prohibí terminantment atacar Constantinoble perquè cercava la reconciliació entre l'església catòlica i l'ortodoxa per a assolir una fita major: una gran croada contra l'infidel a Terra Santa. Miquel VIII Paleòleg, emperador de Constantinoble, va jugar molt bé les seves cartes: sabedor de la seva inferioritat davant l'exèrcit de Carles, va intentar evitar l'atac, o al menys dilatar-lo, amb gestos conciliadors envers el Papa. Al Concili de Lió de 1274 es va proclamar la unió i la submissió de l'església grega al Papa, boicotejada pel clergat i el poble grecs.
L'elecció de Martí IV com a summe pontífex va destarotar completament aquests fràgils equilibris. Martí IV era obertament profrancès, desconfiava del rei germànic Rudolph i dels italians i tenia en ment aixecar un gran imperi francès amb Carles al capdavant. Aquest Papa va trencar relacions amb Miquel Paleòleg —l'excomunicà— i això obrí la porta a l'atac de Carles a Constantinoble.
La gestació d'una revolta
A la mort de Jaume I el Conqueridor el 1276, Pere el Gran fou coronat rei de Catalunya, Aragó i València, mentre que el seu germà Jaume heretà el regne de Mallorca. Pere estava casat amb Constança de Sicília, filla de Manfred, el que la convertia en possible reclamant de les antigues possessions dels Hohenstaufen. Pere va necessitar quatre anys per assegurar les seves fronteres interiors, amenaçades pels musulmans al sud i per la rebel·lia del seu germà Jaume, abans de poder pensar en una expansió del seu regne. L'interés de Pere en Sicília es devia al fet que els seus veïns eren regnes més poderosos que el seu: el musulmà al sud, el castellà a l'est i el francès al nord.A la seva cort s'hi trobava Joan de Pròixida, metge de Manfred, que havia recalat a Barcelona després de les desfetes de Benevento i Tagliacozzo. La confiança en ell el va dur a nomenar-lo canceller d'Aragó, igual que nomenaria canceller de València a un altre italià, Roger de Llúria, fill d'una dama d'honor de la reina Constança i d'un lleial servidor del rei Manfred mort a Benevento. Pere va deixar Joan de Pròixida i els seus emissaris preparar el terreny per a una revolta popular a Sicília. Els sicilians estaven molt descontents amb Manfred, que visitava molt poc l'illa i els sotmetia amb una administració estrangera despòtica. Els aliats naturals de Pere contra Carles d'Anjou eren els genovesos (ja en guerra contra els angevins i que no volien perdre el seu domini comercial sobre el Mar Negre) i Miquel Paleòleg, amenaçat pel previsible atac contra Constantinoble.
(cont.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada