El quartet de corda nº 8 de Shostakovich

El quartet de corda és un del meus gèneres favorits de la música de cambra en particular i de la música clàssica en general. Els crítics li reconeixen unànimement un caràcter especialment privat per als compositors, degut principalment a la textura íntima que formen les quatre veus de timbre similar sonant a l'uníson. A més d'aquesta sensació d'intimitat, ha pres cos la idea del quartet de corda com a gènere conversacional, contrapuntístic, propici per a l'experimentació.

I entre tots ells, un amb una significació especial per a mi: el celebèrrim Quartet de corda nº 8 en Do menor, Opus 110 de Dmitri Shostakovich.

El mes de juliol de 1960 Shostakovich va viatjar a Dresde, a la República Democràtica Alemanya, per escriure la música per a la pel·lícula Cinc dies i cinc nits del seu amic Lev Arnstam, una col·laboració germano-russa que narrava com els soldats soviètics salvaren moltes obres d'art de valor incalculable del museu de la ciutat durant l'intens bombardeig aliat de 1945, que va causar més morts civils que la bomba atòmica d'Hiroshima. Aquell va ser el primer cop que Shostakovich va veure les seqüeles del raid aeri, que l'inspiraren per escriure en només tres dies –del 12 al 14 de juliol– aquest quartet. El va dedicar «a la memòria de les víctimes del feixisme i de la guerra».

El Quartet de corda nº 8 és, a més d'un sentit dol per l'horror de la guerra, una peça eminentment autobiogràfica. Poc després del seu retorn a la URSS, Shostakovich va escriure al seu amic Isaak Glikman sobre l'obra: «Per més que he intentat esbossar la banda sonora que es suposava que estava fent, encara no he aconseguit arribar enlloc. Pel contrari, he escrit aquest quartet ideològicament defectuós que no serà útil a ningú». La història el va desmentir.

El quartet està farcit d'autocites i d'altres referències. S'hi poden trobar fragments de les Simfonies nº 1 i nº 5, del Concert per a violoncel nº 1 o de l'òpera censurada Lady Macbeth a Mtsensk, així com un tema jueu utilitzat per primer cop al Trio per a piano nº 2. Shostakovich fa planar al llarg de la peça el motiu basat en les seves inicials D-S-C-H (Re-Mi bemoll-Do-Si). També cita el Dies Irae de la litúrgia cristiana i una cançó popular russa del segle XIX (aparentment la favorita de Lenin).

Recordo el moment d'escoltar-lo per primer cop, en versió del quartet de Sant Petersburg per al segell Hyperion, que ha esdevingut canònica per a mi. Recordo vivament la impressió del segon moviment (Allegro molto), la fúria dels violins mostrant la violència de la guerra.

«Sento un dolor etern per aquells que foren assassinats per Hitler, però no sento menys dolor per aquells assassinats per les ordres de Stalin. Pateixo per tots els que van ser torturats, disparats o deixats morir de gana. La majoria de les meves simfonies són tombes. Molta de la nostra gent ha mort i ha estat enterrada en llocs desconeguts per a tothom, fins i tot per els seus familiars. On posem les tombes? Només la música pot fer això per ells. Desitjaria escriure una composició per cadascuna de les víctimes, però això és impossible, i només per aquesta raó els dedico la meva música a tots ells.»