Estat i cultura
Quan un llibre polèmic com El Estado cultural (L'État culturel, 1991) de Marc Fumaroli es tradueix amb 16 anys de retard, podem fer-nos una idea de l'absentisme del país en el debat de les idees. Llegir-lo el 2007, però, no suposa un gran problema: la denúncia que s'hi fa segueix plenament vigent.
Fumaroli, reputat professor del Collège de France i membre de l'Académie française, repassa la història de l'administració pública de la cultura a França. Troba en el Kulturkampf de Bismarck, en les festes populars nazis (Kraft durch Freude) i en el Comissariat de la Cultura del govern de Lenin una protohistòria de la gestió de la cultura i del lleure per part de l'Estat. Cenyint-nos estrictament a França, hi ha uns primers intents duts a terme per Jean Zay, Léo Lagrange i pel grup Jove França d'Emmanuel Mounier als anys 40, però per Fumaroli serà el llibre La République et les Beaux-Arts (1955) de Jeanne Laurent el que avançarà el model de tecnocràcia cultural que se seguí després, tot i que en el seu moment passés desapercebut. El primer pas real cap a l'Estat cultural fou la creació el 1959 del Ministeri d'Afers Culturals (el primer en un país europeu), que el general De Gaulle ideà expressament per a André Malraux. Les ambicions i la dotació foren inicialment modestes, però la sedimentació d'aquestes idees al llarg dels anys va anar fent créixer els tentacles de l'administració, fins arribar a Jack Lang, ministre de cultura de François Mitterrand, qui gestionà un pressupost multimilionari i un exèrcit de més de 30,000 funcionaris.
Les dues idees-força que subjauen a la política cultural estatal són que el mercat no pot constituir l'únic principi d'organització de la vida cultural, i l'anomenada «democratització cultural», això és, l'apropament de l'alta cultura (i de la cultura d'avantguarda) a les masses. A la pràctica, denuncia Fumaroli, els resultats són desastrosos: l'Estat s'ha centrat en regular, impulsar, finançar i dirigir el lleure de les masses, desconfiant de qualsevol iniciativa que no estigués sota el seu control. En convertir la cultura en un mercaderia publicitària –en propaganda al seu servei, al capdavall–, l'ha degradat. De fet, el mot «cultura» ha perdut el seu significat original, i ara ja no és estrany sentir a parlar de «cultura de l'esport», «cultura empresarial», «cultura del vi»... L'Estat, a més, a través de la subvenció d'actes culturals, la promoció de determinades tendències artístiques i l'edició de llibres d'intel·lectuals afins, es constitueix com a «àrbitre del gust», i fa que les iniciatives privades es vegin forçades a emmotllar-se a les pautes estètiques que marca l'Estat. Fumaroli observa que el període més fecund de la cultura francesa al segle passat es produí sense aquest paraigües estatal (fou el de Proust, Gide, Valéry, Debussy, Ravel, Poulenc, els pintors impressionistes, fauvistes i cubistes establerts a París...), i que d'ençà la creació del Ministeri de Cultura, la balança s'inclina molt més cap a la banda dels «espais», «accions», «equipaments» i «esdeveniments» que no pas cap a la de les obres realment valuoses i perdurables. Un estudi en profunditat hauria d'haver incidit en els dos altres ingredients indissociables del problema: la televisió i, sobretot, el model educatiu, que no són tractats com mereixerien.
La crítica de Fumaroli ha de distingir-se de la d'altres liberals com Jean-François Revel o Mario Vargas Llosa. La crítica liberal més ortodoxa circula per altres vies, connectades amb el principi de laissez-faire: l'Estat no ha d'intervenir en tasques que el sector privat pot assumir perfectament i de manera més eficient. Quan ho ha fet, ha degenerat en malbaratament, xovinisme i sectarisme ideològic. A La Ilustración Liberal es va publicar un article de Javier Rubio que sintetitza bé aquesta posició. Fumaroli sí creu en la intervenció de l'Estat, però en una respectuosa amb la llibertat d'elecció del ciutadà i centrada en la conservació del patrimoni i en proveir una ben nodrida xarxa de biblioteques, una educació bàsica de qualitat i l'excel·lència a la universitat. L'elitisme de Fumaroli, fruit del seu amor sincer pel saber, s'assembla a la visió dels intel·lectuals com a clergues que propugnava Julien Benda, i la restitució del valor de l'esforç ens remet a les idees de Ferlosio en el seu assaig sobre l'educació.
Aquestes reflexions no poden ser isolades d'una creixent preocupació de certs sectors de la intel·lectualitat francesa pel rumb que segueix el seu país. És innegable que França ha perdut pistonada econòmica (tots els indicadors macroeconòmics són preocupants: la taxa d'atur, el creixement, el deute públic, la renda per càpita, el dèficit comercial) i que s'està topant amb seriosos problemes socials (alarmant fracàs escolar, problemes d'integració dels immigrants, brots de racisme i xenofòbia, disturbis als carrers, auge de l'extrema dreta) que tenen el seu origen en una determinada concepció social, política i econòmica del país, fets que amb tota seguretat han ajudat a la recent elecció de Nicolas Sarkozy, portador d'un contundent discurs de ruptura amb el passat. Diversos llibres han aparegut els darrers anys sobre la decadència francesa: Le désarroi français, d'Alain Duhamel; Adieu a la France qui s'en va, de Jean-Marie Rouart; i sobretot, La France qui tombe (2003), de Nicolas Baverez, que ha obert un debat molt més intens que el que provocà l'assaig de Fumaroli.
La comparació amb el sistema espanyol no és senzilla, sobretot per l'elevada descentralització de l'estat, que té traspassades a les CC.AA. les competències en educació i cultura. He trobat un treball que pretén ser una base per a un estudi més exhaustiu, però algunes de les consideracions que fa són molt discutibles. Malgrat la diferència entre els models, sí que es poden observar algunes coincidències quant a instruments d'acció: l'objectiu de l'1% del pressupost en cultura, el preu fix del llibre i les prohibicions de descomptes, la política de subvencions al cinema per a preservar la indústria nacional, etc. Tots ells responen a la visió de la gestió pública que critica Fumaroli, i no és difícil detectar-hi el proteccionisme (Llei del Cinema, preu fix del llibre), el paternalisme (en les declaracions que justifiquen la legislació), la propaganda (les TVs públiques, tant les estatals com les autonòmiques), la megalomania (el Fòrum, museus-aparador com el Guggenheim o el MACBA, la Ciudad de las Artes y las Ciencias de València), la vulgarització (actes de celebració del IV Centenari del Quixot), l'ús de la modernitat com a targeta de presentació política (especialment a Barcelona), etc. Fins i tot el dirigisme demagògic i populista que mostra l'anècdota de Jack Lang obligant a llegir un poema de Rimbaud a totes les escoles franceses té un paral·lelisme evident amb les declaracions de Zapatero anunciant que farà projectar el documental d'Al Gore sobre el canvi climàtic a totes les escoles espanyoles!
Malgrat que el dirigisme francès és més acusat que l'espanyol, també és cert que al nostre país el debat sobre el paper de l'Estat en l'àmbit de la cultura no s'ha produït en la mesura que ho ha fet en el país veí, o si més no, no ha tingut la mateixa transcendència pública, si exceptuem el camp de l'educació. Deixant de banda algunes polèmiques que semblen argumentades més des de l'histerisme i la demagògia que des de la reflexió serena (la religió a l'escola pública o la nova assignatura d'Educació per a la ciutadania, per exemple), és en la crítica al model d'escola comprensiva que va inspirar la LOGSE on s'han sentit veus més transversals i generalitzades.
Fumaroli, reputat professor del Collège de France i membre de l'Académie française, repassa la història de l'administració pública de la cultura a França. Troba en el Kulturkampf de Bismarck, en les festes populars nazis (Kraft durch Freude) i en el Comissariat de la Cultura del govern de Lenin una protohistòria de la gestió de la cultura i del lleure per part de l'Estat. Cenyint-nos estrictament a França, hi ha uns primers intents duts a terme per Jean Zay, Léo Lagrange i pel grup Jove França d'Emmanuel Mounier als anys 40, però per Fumaroli serà el llibre La République et les Beaux-Arts (1955) de Jeanne Laurent el que avançarà el model de tecnocràcia cultural que se seguí després, tot i que en el seu moment passés desapercebut. El primer pas real cap a l'Estat cultural fou la creació el 1959 del Ministeri d'Afers Culturals (el primer en un país europeu), que el general De Gaulle ideà expressament per a André Malraux. Les ambicions i la dotació foren inicialment modestes, però la sedimentació d'aquestes idees al llarg dels anys va anar fent créixer els tentacles de l'administració, fins arribar a Jack Lang, ministre de cultura de François Mitterrand, qui gestionà un pressupost multimilionari i un exèrcit de més de 30,000 funcionaris.Les dues idees-força que subjauen a la política cultural estatal són que el mercat no pot constituir l'únic principi d'organització de la vida cultural, i l'anomenada «democratització cultural», això és, l'apropament de l'alta cultura (i de la cultura d'avantguarda) a les masses. A la pràctica, denuncia Fumaroli, els resultats són desastrosos: l'Estat s'ha centrat en regular, impulsar, finançar i dirigir el lleure de les masses, desconfiant de qualsevol iniciativa que no estigués sota el seu control. En convertir la cultura en un mercaderia publicitària –en propaganda al seu servei, al capdavall–, l'ha degradat. De fet, el mot «cultura» ha perdut el seu significat original, i ara ja no és estrany sentir a parlar de «cultura de l'esport», «cultura empresarial», «cultura del vi»... L'Estat, a més, a través de la subvenció d'actes culturals, la promoció de determinades tendències artístiques i l'edició de llibres d'intel·lectuals afins, es constitueix com a «àrbitre del gust», i fa que les iniciatives privades es vegin forçades a emmotllar-se a les pautes estètiques que marca l'Estat. Fumaroli observa que el període més fecund de la cultura francesa al segle passat es produí sense aquest paraigües estatal (fou el de Proust, Gide, Valéry, Debussy, Ravel, Poulenc, els pintors impressionistes, fauvistes i cubistes establerts a París...), i que d'ençà la creació del Ministeri de Cultura, la balança s'inclina molt més cap a la banda dels «espais», «accions», «equipaments» i «esdeveniments» que no pas cap a la de les obres realment valuoses i perdurables. Un estudi en profunditat hauria d'haver incidit en els dos altres ingredients indissociables del problema: la televisió i, sobretot, el model educatiu, que no són tractats com mereixerien.
La crítica de Fumaroli ha de distingir-se de la d'altres liberals com Jean-François Revel o Mario Vargas Llosa. La crítica liberal més ortodoxa circula per altres vies, connectades amb el principi de laissez-faire: l'Estat no ha d'intervenir en tasques que el sector privat pot assumir perfectament i de manera més eficient. Quan ho ha fet, ha degenerat en malbaratament, xovinisme i sectarisme ideològic. A La Ilustración Liberal es va publicar un article de Javier Rubio que sintetitza bé aquesta posició. Fumaroli sí creu en la intervenció de l'Estat, però en una respectuosa amb la llibertat d'elecció del ciutadà i centrada en la conservació del patrimoni i en proveir una ben nodrida xarxa de biblioteques, una educació bàsica de qualitat i l'excel·lència a la universitat. L'elitisme de Fumaroli, fruit del seu amor sincer pel saber, s'assembla a la visió dels intel·lectuals com a clergues que propugnava Julien Benda, i la restitució del valor de l'esforç ens remet a les idees de Ferlosio en el seu assaig sobre l'educació.
Aquestes reflexions no poden ser isolades d'una creixent preocupació de certs sectors de la intel·lectualitat francesa pel rumb que segueix el seu país. És innegable que França ha perdut pistonada econòmica (tots els indicadors macroeconòmics són preocupants: la taxa d'atur, el creixement, el deute públic, la renda per càpita, el dèficit comercial) i que s'està topant amb seriosos problemes socials (alarmant fracàs escolar, problemes d'integració dels immigrants, brots de racisme i xenofòbia, disturbis als carrers, auge de l'extrema dreta) que tenen el seu origen en una determinada concepció social, política i econòmica del país, fets que amb tota seguretat han ajudat a la recent elecció de Nicolas Sarkozy, portador d'un contundent discurs de ruptura amb el passat. Diversos llibres han aparegut els darrers anys sobre la decadència francesa: Le désarroi français, d'Alain Duhamel; Adieu a la France qui s'en va, de Jean-Marie Rouart; i sobretot, La France qui tombe (2003), de Nicolas Baverez, que ha obert un debat molt més intens que el que provocà l'assaig de Fumaroli.La comparació amb el sistema espanyol no és senzilla, sobretot per l'elevada descentralització de l'estat, que té traspassades a les CC.AA. les competències en educació i cultura. He trobat un treball que pretén ser una base per a un estudi més exhaustiu, però algunes de les consideracions que fa són molt discutibles. Malgrat la diferència entre els models, sí que es poden observar algunes coincidències quant a instruments d'acció: l'objectiu de l'1% del pressupost en cultura, el preu fix del llibre i les prohibicions de descomptes, la política de subvencions al cinema per a preservar la indústria nacional, etc. Tots ells responen a la visió de la gestió pública que critica Fumaroli, i no és difícil detectar-hi el proteccionisme (Llei del Cinema, preu fix del llibre), el paternalisme (en les declaracions que justifiquen la legislació), la propaganda (les TVs públiques, tant les estatals com les autonòmiques), la megalomania (el Fòrum, museus-aparador com el Guggenheim o el MACBA, la Ciudad de las Artes y las Ciencias de València), la vulgarització (actes de celebració del IV Centenari del Quixot), l'ús de la modernitat com a targeta de presentació política (especialment a Barcelona), etc. Fins i tot el dirigisme demagògic i populista que mostra l'anècdota de Jack Lang obligant a llegir un poema de Rimbaud a totes les escoles franceses té un paral·lelisme evident amb les declaracions de Zapatero anunciant que farà projectar el documental d'Al Gore sobre el canvi climàtic a totes les escoles espanyoles!
Malgrat que el dirigisme francès és més acusat que l'espanyol, també és cert que al nostre país el debat sobre el paper de l'Estat en l'àmbit de la cultura no s'ha produït en la mesura que ho ha fet en el país veí, o si més no, no ha tingut la mateixa transcendència pública, si exceptuem el camp de l'educació. Deixant de banda algunes polèmiques que semblen argumentades més des de l'histerisme i la demagògia que des de la reflexió serena (la religió a l'escola pública o la nova assignatura d'Educació per a la ciutadania, per exemple), és en la crítica al model d'escola comprensiva que va inspirar la LOGSE on s'han sentit veus més transversals i generalitzades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada