Relatar la pròpia mort

L'hongarès Péter Nádas és un escriptor excepcional. El seu Libro del recuerdo (1986) és una de les millors novel·les que he llegit mai, una verdadera obra mestra. Fins fa uns mesos el lector en llengua espanyola només disposava d'aquesta obra i d'El final de una saga (1977), magnífica també. A l'anglès hi ha traduïdes, a més, les novel·les curtes Love i A lovely tale of photography.

Ara ha arribat a les llibreries La propia muerte (Saját halái, 2002), un relat de només 76 pàgines que respon a unes circumstàncies personals molt concretes: la necessitat de narrar l'infart de miocardi que patí l'autor.

El llibre es llegeix d'una tirada i deixa un regust amarg. Acompanyem Nádas per aquest dia inacabable –la cita amb una jove al cafè Gerbaud, la visita al dentista, la sopa al restaurant de l'Hotel Géllert, l'obsessió per corregir unes galerades–, sentim amb ell els primers símptomes de l'atac i tot el que ve després.

Trobem a La propia muerte una lúcida descripció dels efectes físics i mentals que li sobrevenen, narrats amb mestria. Els detalls, precisos, oscil·len entre la percepció diàfana de tot allò que l'envolta –la seva imatge en el mirall, l'habitació de l'hospital, la desídia de l'infermera, els olors–, el relat minuciós sobre els canvis i sensacions que experimenta el seu organisme, i les divagacions sobre una estranya sensació en que la consciència sent separar-se del cos, aquell estat entre el son i la vigília propi dels moribunds que tan bé van descriure Hermann Broch a La muerte de Virgilio o Roberto Bolaño a Nocturno de Chile sense haver-lo viscut personalment.

No hi trobareu la moviola projectant la vida a càmera lenta, en aquest llibre. Ni un cant a la renaixença, ni lliçons morals, ni autocompassió de cap mena. Només un escriptor posant tot el seu talent en la descripció acurada d'una experiència traumàtica. Que no és poc.