L'Europa de Susan Sontag

Cuestión de énfasis (Where the stress falls, 2001) recull alguns dels textos sobre literatura, cinema, dansa, art i fotografia de Susan Sontag. L'erudició i la intel·ligència de Sontag són formidables, i de les seves reflexions el lector sempre n'extreu valuosos ensenyaments. Si a això sumem una coincidència en els gustos literaris (Kiš, Sebald, Gombrowicz, Walser, Zagajewski, Rulfo i Borges són alguns dels autors escrutats per l'escriptora), el llibre té en principi tots els ingredients per a una joiosa lectura. La realitat, però, és que els escrits continguts en aquesta compilació són molt desiguals, i alguns poden no estar a l'alçada del que el lector espera de Sontag. Però per altres, com la història de la representació de Waiting for Godot a l'assetjada Sarajevo, paga la pena de llegir el llibre.

Entre els articles, un mirada sobre Europa que té l'interés d'estar feta per una intel·lectual que semblava sentir-se més còmoda al nostre continent que al seu propi país. La idea de Europa (otra elegía más) és un text menor, l'inici d'una conferència que Sontag va pronunciar a Berlin el maig de 1988 en ocasió d'un simposi sobre Europa. És, doncs, un text singularment marcat pel context històric, atès que el Teló d'Acer seguia en peu en aquelles dates. En aquestes pàgines s'expressa la visió romàntica, idealitzada d'una Europa que encara manté una certa autonomia cultural respecte dels Estats Units, i on el saber gaudeix de prestigi entre la població (Sontag diu que Europa representa un «alliberament del que als Estats Units passa per cultura»). Això és música celestial per a les nostres oïdes, tan pagades de si mateixes i tan desitjoses d'acollir amb els braços oberts a tots aquells nord-americans crítics amb el seu país.

Sontag pensa que són els intel·lectuals de l'Europa de l'est –en aquell moment encara sota el jou socialista– els que tenen l'oportunitat de mantenir vius els atributs que caracteritzen la cultura europea («diversitat, serietat, exigència, densitat») davant d'una Europa occidental que ja ha adoptat completament els pitjors vicis nord-americans («la supressió i anul·lació de les diferències culturals, i la concentració i increment del poder de l'Estat»), de vegades amb l'excusa de la unificació política. Per a l'escriptora, la identitat europea del futur dependrà de com es resolgui la seva integració, i cita expressament el debat que encetà Milan Kundera sobre la identitat de l'Europa Central. En un primer moment, veient l'elecció de Václav Havel a Txecoslovàquia o el rol d'Adam Michnik a Polònia, per exemple, hom podia pensar que Sontag tenia bona part de raó en les seves apreciacions sobre l'autoritat moral dels intel·lectuals dissidents en aquells països. La perspectiva dels anys, emperò, semblen indicar que la ràpida americanització (tot i que jo no l'anomenaria així) ha estat la pauta per a molts d'ells. Això ha estat un repte per als intel·lectuals també, que d'una banda han vist que la seva influència decreixia entre la població, i per una altra, més positiva, que deixaven de ser escoltats únicament pel valor del seu testimoni en el context de la guerra freda.

Seria injust que, mirant què és Europa avui, penséssim que els pitjors auguris s'han complert. La realitat, crec, és que Sontag ja errava quan va escriure aquestes línies. No és del tot cert que Europa no mantingui encara diferències clares de model amb els Estats Units (en alguns casos, m'atreviria a dir que dissortadament); però d'altra banda, tampoc és cert que als Estats Units només hagi sobreviscut una cultura frívola, superficial i purament d'entreteniment. No només Sontag n'és la prova contrària: l'examen del que ha estat la contribució nord-americana al pensament, la literatura, les arts plàstiques, la música i la ciència en la segona meitat de segle passat deixa un balanç envejable. És cert que aquesta alta qualitat conviu amb una cultura popular amb els trets dels que Sontag es lamenta, però aquest dualisme no és necessàriament nefand. El descrèdit dels intel·lectuals a occident actualment és innegable, però en la nostra reflexió –a més de protestar, un cop més, per la desvaloració del coneixement i l'estudi– potser hauríem de preguntar-nos si en molts casos no ha estat ben merescut.