Vells amics retrobats

L'hora del retrobament. Han passat sis mesos, no és tant, però se'ls enyora. Els escruto amb la mirada, en silenci. Vells, bons amics i alguns simples coneguts. M'atanso i prenc La caiguda, d'Albert Camus. Ara ja és inseparable de la representació de Francesc Orella al TNC, fa unes temporades. Quantes vegades no hauré rellegit les pàgines d'aquest llibre!

«La qüestió no és pas conservar la lògica, sinó capejar-la, i sobretot, i tant!, sobretot evitar el judici. No dic pas evitar el càstig, perquè el càstig sense judici és suportable. Hi ha un mot, per cert, que garanteix la nostra innocència: desgràcia. No, es tracta d'estalviar-se el judici, d'evitar que et jutgin sempre sense pronunciar mai cap sentència.»

«No sabia que la llibertat no és una recompensa, ni una condecoració que se celebri amb xampany. Ni tampoc un regal, una capsa de bombons per a llepar-vos-en els dits. Oh no!, és una càrrega, al contrari, i una cursa de fons, ben solitària, ben esgotadora. [...] Al final de qualsevol llibertat hi ha una sentència; vet aquí per què la llibertat pesa massa.»

Enteneu per què no és fàcil estar lluny d'ells?

La (falsa) arrogància de la raó

Els atacs al racionalisme vénen de diversos flancs. Ja hem parlat del relativisme postmodern, que al meu entendre és la principal amenaça, però no cal descuidar tampoc als adversaris situats a la banda de la fe religiosa. El creient denuncia les limitacions de la raó humana i l'arrogància de pretendre cercar una explicació a allò que el transcendeix, i per tant, escapa al seu enteniment.

Aquesta visió té un vernís de raó quant a les eventuals limitacions de la nostra ment. Certament, el cervell humà és fruit de l'evolució biològica, de milions d'anys de lluita per adaptar-se al medi i sobreviure. Podria dir-se amb tota humilitat que no ha estat dissenyat (compte amb el llenguatge!), doncs, per a comprendre tot el que ens envolta.

Tanmateix, la petitesa de l'ésser humà és precisament la seva major grandesa. Des del seu ínfim lloc a l'univers, l'home, tan sols amb la seva intel·ligència i amb tot allò que ha estat capaç de produir servint-se d'ella, ha trobat explicacions a la pràctica totalitat de misteris que el pertorbaven, i en un temps insignificant en comparació amb l'edat de l'univers o de la vida a la Terra. No només ha pogut descriure correctament els fenòmens naturals observables, sinó que els seus models han pogut posar-ne de relleu altres de nous que escapaven a la seva percepció fins que no va disposar d'aparells més refinats. Aquest prodigi no pot més que meravellar-nos.

Queden preguntes obertes, naturalment, i algunes potser romandran així per sempre. Però admetre la nostra ignorància no justifica abraçar l'irracionalisme (i aquest és l'apel·latiu que els denota); la pretensió de que podem trobar respostes satisfactòries fora de la raó, ja sigui en la fe religiosa o en el misticisme new age. Sobretot, perquè les veritables respostes estan associades al coneixement, i no existeix coneixement fora de la raó.

Aquesta mena d'afirmació és la que provoca l'acusació d'arrogància. Tanmateix, qui empra la raó com a guia és l'únic que diu «no ho sé» amb humiltat. El creient té respostes, sempre. A les preguntes més complexes. Respostes simples. Però no coneixement.

Sobre la naturalesa humana

Qui segueixi aquest blog sabrà que hi ha un grapat de temes que es repeteixen sovint, que reapareixen cada cop que una nova lectura afí s'afegeix al cabàs. Un d'aquests temes és el de la naturalesa humana, que té ramificacions en el debat sobre la filosofia del llenguatge o en el de la relació entre les ciències socials i naturals, per exemple.

Aquest cop he volgut anar a una de les referències clàssiques sobre el tema: l'obra Sobre la naturaleza humana (On human nature, 1978), d'Edward Osborne Wilson. Les credencials de Wilson són imponents: guanyador del premi Crafoord (el màxim guardó en ecologia, concedit per la Reial Acadèmia Sueca), dos cops guanyador del premi Pulitzer (un d'ells precisament per aquest llibre), National Medal of Science, 27 doctorats honorífics... El 1995 fou considerat una de les 25 personalitats més influents d'Amèrica, i el 1996 una enquesta internacional l'escollí un dels 100 científics més influents de tota la història.

Wilson és el creador d'una disciplina científica anomenada sociobiologia, que en paraules del propi Wilson consisteix en l'«estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social». L'obra seminal d'aquesta àrea és la monumental Sociobiología: la nueva síntesis (1975). La recepció del llibre fou molt positiva, excepte pel darrer capítol, on s'intentaven aplicar a les societats humanes els principis exposats. La pretensió de tractar la conducta social humana com una espècie social més va topar amb una radical oposició, no només entre els antropòlegs, sinó també entre molts científics, que es negaven a abandonar els postulats conductistes i la confiança cega en una il·limitada mal·leabilitat de la ment humana a través de l'educació i l'entorn. Introduir un cert determinisme genètic –per matisat que fós– tenia no només implicacions científiques, sinó també polítiques. No és estrany, doncs, que els intel·lectuals que simpatitzaven amb el marxisme, com Richard Lewontin o Stephen Jay Gould, fossin els més agressius contra les teories de Wilson. Ja ens hem ocupat abans d'aquesta polèmica.

El pròleg de Jesús Mosterín, a més de glossar la biografia científica de Wilson, situa el llibre en el mapa de la controvèrsia nature vs. nurture, que de fet Wilson va reactivar. Tan interessant com els problemes filosòfics en sí, ho és la seva història: durant la primera meitat del segle XX, el conductisme de B.F. Skinner i J.B. Watson fou la teoria predominant. El conductisme es basava, entre d'altres, en el concepte de tabula rasa, segons el qual l'home (i la resta d'espècies) vindrien al món sense cap coneixement preprogramat i únicament l'aprenentatge determinaria la seva conducta posterior. L'estudi del comportament animal va prendre una nova direcció amb el desenvolupament de l'etologia per part de Konrad Lorenz, Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch. Per als etòlegs, la major part del comportament animal està predeterminat, és fruit d'una programació del cervell dels animals (transmesa hereditàriament), i es manifesta com a reacció als estímuls que reben de l'entorn. Wilson va partir precisament de l'etologia per ampliar-la als animals que presenten un comportament social, tals com les formigues, les abelles, els primats i sí, els éssers humans. La biologia de poblacions –de la que n'és un expert– fou l'altre pilar de la seva construcció. La síntesi que proposava Wilson tenia en compte també els treballs de científics com John Maynard Smith, William Hamilton, Robert Trivers i George Williams. Actualment la sociobiologia no ha adquirit l'expansió i el reconeixement que esperava el seu creador, però ha estat una de les llavors que han germinat en el nou darwinisme i en la psicologia evolutiva. Dawkins, per exemple, parla en termes molt elogiosos del treball de Wilson a El gen egoísta, considerant-lo una de les seves fonts d'inspiració.

C.P. Snow, a la cèlebre conferència de 1956 sobre les «dues cultures», denunciava l'esvoranc que separava la ciència de les humanitats. Sovint s'ha interpretat el seu discurs com un clam per a una major comunicació entre científics i humanistes, oblidant quelcom de més important: la certesa de que no es poden construir teories satisfactòries en les ciències socials sense tenir en compte els descobriments de les ciències naturals; la constatació de que (sacrilegi!) l'home, al capdavall, no és quelcom essencialment diferent a la resta d'espècies que poblen la terra, i que cinc milions d'anys d'evolució han de tenir un pes en el nostre comportament social tant o més rellevant que els cinc mil anys de cultura.

L'altra cara de la moneda: les odes a Stalin

La història d'Osip Mandelstam m'ha fet pensar de nou en l'asimetria en la indulgència. La doble vara de medir i la submissió cega al comunisme soviètic per part de molts intel·lectuals, tal i com ho denuncia Martin Amis, té innumerables exemples (per exemple, val la pena recordar la resposta de Juan Benet a les declaracions d'Aleksandr Solzhenitsin amb motiu de la seva visita a Espanya el 1976). Així, l'altra cara de la moneda del poema de Mandelstam (o del Rèquiem de Akhmàtova, o dels poemes de Kliúyev que li van costar la vida) existeix, i són les idòlatres odes a Stalin perpetrades per reputats poetes. Cerco, extracto i copio (i em limito només als hagiògrafs en llengua castellana):

Camarada Stalin,

[...]

Lenin dejó una herencia

de patria libre y ancha.

Stalin la pobló

con escuelas y harina,

imprentas y manzanas.

[...]

Stalin

construía.

Nacieron

de sus manos

cereales,

tractores,

enseñanzas,

caminos,

y él allí,

sencillo como tú y como yo,

si tú y yo consiguiéramos

ser sencillos como él.

Pero lo aprenderemos.

Su sencillez y su sabiduría,

su estructura

de bondadoso pan y de acero inflexible

nos ayuda a ser hombres cada día,

cada día nos ayuda a ser hombres.

¡Ser hombres! ¡Es ésta

la ley staliniana!

Ser comunista es difícil.

Hay que aprender a serlo.

Ser hombres comunistas es aún
más difícil,

y hay que aprender de Stalin

su intensidad serena,

su claridad concreta,

su desprecio

al oropel vacío,

a la hueca abstracción editorial.

[...]

Stalin es el mediodía,

la madurez del hombre y de los
pueblos.

En la guerra lo vieron

las ciudades quemadas

extraer del escombro

la esperanza,

refundirla de nuevo,

hacerla acero,

y atacar con sus rayos

destruyendo

la fortificación de las tinieblas.

[...]

Pablo Neruda

José Stalin ha muerto.

Padre y maestro y camarada:

quiero llorar, quiero cantar.

Que el agua clara me ilumine,

que tu alma clara me ilumine

en esta noche que te vas.
Rafael Alberti

Se nos ha muerto el padre, el camarada,

se nos ha muerto el Jefe y el Maestro,

Capitán de los pueblos, Ingeniero

de las almas sencillas, Arquitecto

del Comunismo en obras gigantescas.
Jorge Semprún

En trenes poseídos de una pasión errante

por el carbón y el hierro que los provoca y mueve,

y en tensos aeroplanos de plumaje tajante

recorro la nación del trabajo y la nieve.

De la extensión de Rusia, de sus tiernas ventanas,

sale una voz profunda de máquinas y manos,

que indica entre mujeres: Aquí están tus hermanas,

y prorrumpe entre hombres: Estos son tus hermanos.

[...]

Ah, compañero Stalin: de un pueblo de mendigos

has hecho un pueblo de hombres que sacuden la frente,

y la cárcel ahuyentan, y prodigan los trigos,

como a un inmenso esfuerzo le cabe: inmensamente.

De unos hombres que apenas a vivir se atrevían

con la boca amarrada y el sueño esclavizado:

de unos cuerpos que andaban, vacilaban, crujían,

una masa de férreo volumen has forjado.

Has forjado una especie de mineral sencillo,

que observa la conducta del metal más valioso,

perfecciona el motor, y señala el martillo,

la hélice, la salud, con un dedo orgulloso.

Polvo para los zares, los reales bandidos:

Rusia nevada de hambre, dolor y cautiverios.

Ayer sus hijos iban a la muerte vencidos,

hoy proclaman la vida y hunden los cementerios.

[...]

Miguel Hernández

Vet aquí algunes mostres d'amor per un assassí de masses, responsable de la mort de prop de vint milions d'éssers humans. Infame fins a la nàusea. Però repassem els noms dels apologetes i pensem en el prestigi que gaudeixen en l'imaginari col·lectiu... Per contra, quants coneixen Mandelstam i tots els altres, tots els que van renunciar a callar en nom de la dignitat humana, encara que els costés la vida?

[...]

Ahir anotava un breu apunt, arran de les declaracions d'un dirigent del PSE, sobre la pèrdua de pes de la veritat a la nostra societat i la seva substitució per un cistell d'opinions (totes iguals i sempre respectables, diuen els ignorants). No em resisteixo a recomanar el post d'Arcadi Espada d'avui mateix, sobre el mateix tema. Brillant.