Passejant amb Walser

Quan Pasavento/Vila-Matas escollí Robert Walser com a prototipus d'escriptor ocult, sabia el que es feia. En aquell post escrivia: «En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa».

Ara he pogut passejar al seu costat, amb Carl Seelig, i escolto com és el mateix Walser qui parla en aquests termes de si mateix i de la seva obra: «Lo que me conviene es desaparecer, llamando la atención lo menos posible». Se sap diferent, i el seu testimoni ens convenç de que no és una posa: «En mi entorno siempre ha habido complots para rechazar a bicharracos como yo. Siempre se rechazaba, con arrogancia y distinción, todo lo que no tenía cabida en el propio mundo. Jamás me atreví a abrirme paso. Ni siquiera tuve el coraje de echar un vistazo. Así que viví mi propia vida, en la periferia de la burguesía, ¿y acaso no estuvo bien así? ¿No tiene mi mundo derecho a existir, aunque en apariencia sea un mundo más pobre e impotente?». Hi ha en les paraules de Walser, i en la seva actitud vital, un naturalisme naïf: rebutja atemorit el ritme frenètic de la vida moderna, la ciutat, el comerç, conèixer món («¿Viaja acaso la naturaleza?») i advoca per una vida en comunió amb la naturalesa, simple i sense ambicions.

Els lletraferits trobaran en aquestes passejades infinitat de reflexions sobre les grans figures de la literatura suïssa (Gottfried Keller, Jeremias Gotthelf) i també sobre els seus contemporanis. Hi ha algunes anècdotes sucoses, com el frustrat projecte de que Paul Klee il·lustrés un recull dels seus poemes, o el paper de Franz Kafka com a divulgador de l'obra de Walser a Praga.

Seelig –filàntrop, mecenes anònim de literats i biògraf d'Albert Einstein– es fa enrera per cedir la seva ploma a la veu de Walser, però el seu mèrit principal fou estar allà quan ningú més hi era. Robert Walser era un escriptor oblidat, a qui la profunda introversió no ajudà a la projecció de la seva obra, i Seelig li feu companyia en el seu retir d'Appenzell passejant amb ell pels poblets de la Suïssa oriental durant vint anys, fins el moment de la seva mort, i rescatà de l'oblit la seva narrativa, única.

[El problema ment-cos: Addenda]

Més sobre el problema ment-cos: Steven Pinker al Time, traduït aquí (via Arcadi Espada). Per acabar de tancar el cercle, Pinker cita els experiments de dissonància cognitiva, dels que vam parlar.

Emil Schumacher

De l'esplèndida col·lecció de Henri Nannen que s'exposa a la Kunsthalle de Munic és difícil destacar-ne quelcom. La mostra pivota sobre dos nuclis: l'expressionisme de Die Brücke i Der Blaue Reiter com a representants de les primeres avantguardes, i l'expressionisme abstracte i l'informalisme dels col·lectius CoBrA i Spur de les segones, amb la Neue Sachlichkeit com a pont (i contrapunt). Si bé potser el més original és la mostra d'art avantguardista rus dels anys 80 –fenòmen subterrani que només va poder veure la llum amb la perestroika de Gorbatxov–, jo la recordaré pel descobriment d'Emil Schumacher, pintor informalista alemany del que s'exposen dues obres de la donació del galerista muniquès Otto van de Loo.

Aquí es pot llegir una biografia d'Emil Schumacher, i les imatges que clouen aquest post han estat extretes d'aquesta web. Hagen, la seva ciutat natal, està actualment construïnt un museu dedicat a l'artista, que serà inaugurat l'any vinent. Esperarem.

Cap deus ex machina: Damasio i la neurologia dels sentiments

El treball d'Eric R. Kandel –Premi Nobel de Medicina l'any 2000– sobre el funcionament cerebral de la memòria, explicat al llibre de Lauren Slater, em desperta la curiositat sobre l'estat actual de la recerca en el camp de la neurologia. Òbviament, el tema és prou ampli i complex com per acostar-s'hi sense precaucions, així que em decideixo per un llibre de divulgació que té el cervell i la seva relació amb les emocions i els sentiments com a tema central: Looking for Spinoza: joy, sorrow and the feeling brain (2003), d'Antonio Damasio. Existeix traducció al castellà.

Damasio no és un pensador ocurrent, sinó un reputat científic, líder d'un dels grups capdavanters en neurobiologia. Les seves publicacions són de primeríssim nivell, i entre els guardons que posseeix hi ha el Premi Príncep d'Astúries de Investigació Científica i Tècnica de l'any 2005. El llibre està fonamentat en una sòlida recerca, i Damasio no dubta en recolzar-se a les notes en la bibliografia especialitzada. El seu mèrit és doble, doncs: investigar i divulgar, tasca aquesta última per a la que també té notables qualitats.

Com succeïa en el cas de la recerca sobre la base cognitiva del llenguatge, una font molt important d'informació prové de persones amb lesions cerebrals que els han alterat alguna funció rellevant de l'organisme. A aquesta cal afegir-li les modernes tècniques d'escaneig cerebral (com la tomografia per emissió de positrons), que permet identificar la regió del cervell l'activitat de la qual varia en dur a terme una tasca determinada, i les sofisticades experiències amb estímuls elèctrics en regions cerebrals ben localitzades. Damasio ofereix els resultats més recents sobre la base neuronal de les emocions [emotions] i sentiments [feelings], la seva connexió amb els mapes neurals i com la seva aparició podria haver suposat un avantatge evolutiu: «When we try to reverse the engineering of evolution and discover the origins of feelings, it is legitimate to wonder if bearing witness to life within our minds is the reason feelings prevailed as a prominent feature of complex living beings».

Hi ha a Looking for Spinoza una gran atenció sobre el problema ment-cos. Damasio sosté un reduccionisme naturalista que comparteixo: no hi ha ment separada del cos, i els processos mentals, inclosa la consciència, poden reduir-se a processos neurològics, biològics i químics, sense menysteniment del que entenem per lliure albir (que potser en el futur caldrà matisar o redefinir). L'anterior llibre de Damasio, Descartes' Error, ja feia referència a la creença del filòsof en una ánima immortal separada d'un cos mortal. Cap deus ex machina (ghost in the machine, diuen els anglesos), doncs. Això xoca amb el que comunment es creu, però ja se sap que reemplaçar el creure pel saber és una guerra que no compta amb gaires tropes al front.

També resulta interessant la connexió entre aquests descobriments i la filosofia de Baruch Spinoza. Damasio presenta Spinoza com un precursor del monisme cos-ment, a diferència del seu contemporani Descartes. Tot i que algunes interpretacions dels obscurs passatges del filòsof holandès semblen un pèl forçades, d'altres no deixen marge al dubte. Damasio compta amb l'aval del fisiòleg Johannes Müller, qui ja el 1880 va considerar que Spinoza havia arribat a enfocar «psychological questions through physiology», o en altres paraules, a anticipar en certa manera la moderna visió biologista de la condició humana. Aquesta lectura enriqueix el llegat de Spinoza, de qui habitualment se'n destaca la seva contribució a l'ètica i la seva oposició al poder eclesiàstic establert, que li va costar l'excomunió. Dissortadament, Spinoza és un autor poc llegit i ni tan sols formava part del pla d'estudis del batxillerat quan jo estudiava.

Els progressos en el coneixement del funcionament del cervell aportaran molts elements per entendre la verdadera naturalesa humana, i hauran d'aportar també les claus per elucidar molts problemes filosòfics. Els filòsofs no poden ignorar el que la ciència ens diu, i és responsabilitat dels mitjans de comunicació no restar absents dels debats que es produeixen al si de la comunitat científica. Malauradament, la ciència –el coneixement– no rep l'atenció pública que mereix. Amb honroses excepcions, naturalment: recentment, El País es feia ressò d'una notícia en la línia de les tesis exposades per Damasio; i fa escassament una setmana ressenyaven el seu darrer article a Nature. Creuem els dits.

[...]

(Vetllada klezmer a Bamberg)

Plorava. Amb el dors de la mà s'eixugava les llàgrimes que li relliscaven per les galtes. El violí i el clarinet unien les veus proferint vertiginoses escales frígies, sobre les que s'alçaven melodies cantades en yiddish. Més tard balancejà el cap i les espatlles al ritme de les síncopes, i s'abraçà dolçament al seu marit, que semblava un xic avergonyit. Aquella dama de cabells d'argent, que a l'entreacte s'havia girat per preguntar-nos en quina llengua parlàvem entre nosaltres, tenia prou edat per haver viscut fets horribles. Aquella nit res hagués volgut més que entrar en el seu cap i veure quins records adormits despertava la música.