La derrota del pensament

«En 1926, Julien Benda publica La trahison des clercs». Així comença La derrota del pensamiento, d'Alain Finkielkraut: assenyalant clarament de qui és deutora. El llibre arrenca amb una polèmica de la que no acabem de desempallegar-nos a Espanya, encara que rarament es formuli en aquests termes: la confrontació entre la idea de nació-geni i nació-contracte; entre el Volksgeist herderià (adoptat després per De Maistre i els contrarrevolucionaris francesos) i la nació com a «cuerpo de asociados que viven bajo una ley común y que están representados por la misma legislatura», com exposaria sintèticament Sieyès i desenvoluparia Renan.

Després d'aquests prolegòmens, Finkielkraut reprèn la tasca de Benda allà on aquest la va deixar. La segona estació del recorregut és l'influent text Raça i història de Claude Lévi-Strauss, escrit el 1951 per encàrrec de la incipient UNESCO. En ell es desautoritza el colonialisme no tan sols pels abusos comesos, sinó per l'arrogància que significava pressuposar que la cultura europea era superior, més avançada, a la resta. Des de Lévi-Strauss ja no existeix la cultura, sinó moltes cultures, i totes equivalents: el relativisme és nat. Des de l'etnologia, l'antropologia i la sociologia estructuralistes s'ataca el concepte de civilització per eurocèntric, i no es triga gaire en fonamentar aquesta visió en la doctrina marxista: la pretesa superioritat dels valors occidentals no és més que un instrument de dominació de la classe dirigent. Els principis fundacionals de la UNESCO llisquen sibil·linament cap als seus antípodes.

El Tercer Món compta des d'aquell moment amb una filosofia per a la descolonització. Aquest orgull recuperat per llurs valors i tradicions, posats en peu d'igualtat amb els dels colonitzadors, és també una decantació pel Volksgeist front la nació-contracte. Amb el temps, els països del Tercer Món han anat espolsant-se a Marx, però s'han quedat amb De Maistre. El mateix hem vist en molts països de l'antiga Unió Soviètica: en abandonar el comunisme, les mateixes elits dirigents han abraçat un nacionalisme exacerbat, i no només per càlcul electoral. L'universalisme, que havia mort un cop a mans dels nacionalismes intraeuropeus, mor ara per segona vegada a mans dels nacionalismes dels països descolonitzats.

El 1971 Lévi-Strauss és convidat de nou a la UNESCO. El discurs per aquesta ocasió, Raça i cultura, legitima subtilment el racisme i la xenofòbia, i la polèmica es desferma. La institució, hipòcrita, es nega a acceptar les conseqüències últimes que es deriven d'una postura que en lloc d'alliberar l'home de les cadenes de l'espai i el temps, el lliga de mans i peus a la seva cultura; que en lloc d'enfortir el jo (l'individu), es refugia covardament en el nosaltres (el grup). Cecs, no veuen que el nacionalisme identitari no és substancialment diferent, ni millor, que el racial.

I així arribem a la darrera parada de l'itinerari. Un cop legitimada la idea de que la humanitat existeix en plural, aquesta arma ja no és utilitzada només pels països del Tercer Món en vies a la independència, sinó també per un Primer Món que se sent amenaçat per una creixent immigració. Sectors de la dreta assumeixen un discurs culturalment proteccionista, reclamant mesures per no desnaturalitzar la seva pròpia identitat. Per contra, l'esquerra apel·la a un multiculturalisme que beu del relativisme. Finkielkraut encerta plenament al fer-nos adonar que «los credos se oponen, pero no las visiones del mundo: unos y otros perciben las culturas como totalidades englobantes y dan la última palabra a su multiplicidad». La matisació posterior, que limita l'universalisme a la ciència i lliura les humanitats al relativisme, és insuficient (i, a més, s'ha vist desbordada pel postmodernisme més agosarat). La llavor de la vergonya per la dominació colonial ha engendrat un fruit molt més amarg: la renúncia a difondre la llibertat individual per tal de no col·lidir amb la tradició –el jou!– de cada qual.

A l'últim capítol se'ns mostra com el nihilisme relativista ha conduït a una desaparició del valor. Rebutjat l'elitisme, ja no es pretén acostar la cultura a les masses sinó convertir qualsevol distracció banal en un bé cultural, posant al mateix nivell Shakespeare i el darrer programa televisiu d'èxit. Quan la línia que separa el pensament i la diversió s'esborra, l'home esdevé un adolescent perpetu.

Alain Finkielkraut junta amb agudesa les peces aparentment inconnexes i traça el camí que ens ha dut on som.