Art i bullshit

If this is the best British artists can produce then British art is lost. It is cold, mechanical, conceptual bullshit.
Kim Howells, ex-ministre de cultura del Regne Unit, comentant una exposició del Premi Turner.

Retrospectiva de Rothko al Kunsthalle. És la segona que veiem, després de la que va programar la Fundació Miró l'any 2000. S'aprecia perfectament la seva progressió com a artista: la dissolució de la forma i l'aparició de les textures, el camí fins els color fields, la consolidació d'un llenguatge pictòric personal, les subtils variacions en el temps dins d'aquest estil...

Com és habitual, l'exposició s'il·lustra amb textos extrets dels seus escrits sobre art. Algun dia algú haurà d'estudiar la quantitat de bullshit que produeixen els artistes quan parlen de la seva obra. Juan José Sebreli s'ha ocupat de l'irracionalisme anti-il·lustrat que recorre el pensament filosòfic i artístic occidental dels darrers dos-cents cinquanta anys, però jo només pretenc cridar l'atenció sobre el fet que la reflexió estètica sigui un terreny propici per a les divagacions: retòrica aparentment profunda i transcendent però buida, poc rigor en el maneig de conceptes, transgressió en el llenguatge... xerrameca, al capdavall. La reverencial seriositat amb què es prenen els escrits teòrics dels creadors, com la clau que obrirà les portes a la comprensió cabal del seu art, impedeix qualsevol aproximació crítica. Sembla com si tinguéssim por de que si bufem sobre les paraules i queden en no-res, descobrirem que l'emperador va nu i haurem de qüestionar també la qualitat de la seva obra.

Segurament és així. Em sembla innegable que la crítica ha estat un instrument de legitimació de l'art modern, com abans ho fou el poder polític: ha construït una narració coherent de la història de l'art contemporani, ha establert una ortodòxia, a costa però de bastir-la sobre un discurs de vegades inintel·ligible. La crítica s'ha servit a més de la seva autoritat —acceptada submisament— per a lligar art abstracte i prestigi social, en el que l'admiració i la possessió d'obres contemporànies són reconegudes unànimement com un signe d'estatus. No sóc qui per jutjar quant lluny s'ha dut això i si s'ha obert un abisme entre l'opinió experta i el gust de l'aficionat. Baudrillard acusa l'art contemporani de mercaderia sobrevalorada i d'estar fet «de banalitat, de deixalles, de mediocritat assumida com a valor i ideologia». Qui sap? Josep Maria de Sagarra, en les cròniques alemanyes a les que em vaig referir fa uns dies, s'ocupava de l'impacte de les avantguardes artístiques al país i ho feia des d'una posició netament conservadora. La seva befa al cubisme, al fauvisme i a l'expressionisme es jutja avui totalment desfasada, en tant que aquests estils estan absolutament integrats en l'educació artística de tothom. Consti que no escric des de l'escepticisme ni coincideixo amb Robert Hughes quan sostenia que «des del punt de vista artístic vivim una època de merda»: m'agrada l'art i la música d'avantguarda —em transmeten quelcom que no sé posar en paraules, Lord Chandos—, però començo a alliberar-me de l'acceptació acrítica de tot el bullshit que l'envolta.

[...]

El País, sobre el debat d'ahir:

«Rajoy centró su intervención en ETA (la citó 14 veces, pero hizo 32 menciones a los terroristas) y en España y los españoles (en 47 ocasiones lo dijo). Zapatero hizo mencionó España en 26 ocasiones. El líder popular acusó a Zapatero de mentir en 11 ocasiones y el socialista insistió en cuatro ocasiones a Rajoy de engañar a los votantes. El presidente ganó en el número de veces que mencionó la educación (22 veces) por 11 veces Rajoy. También ganó Zapatero en el número de menciones al cambio climático y la investigación y el desarrollo; Rajoy habló de vivienda y precios mucho más que el líder del PSOE.»


O com el periodisme proclama, ufanós, la seva irrellevància. A qui li interessi: la victòria, una qüestió comptable.

Sagarra a Alemanya durant la primera postguerra

El Sol va ser un diari de vocació il·lustrada, liberal i regeneracionista que va ocupar un espai orfe de representació a la premsa espanyola dels anys vint i trenta. Fou acusat d'elitista, però la veritat és que exercí una gran influència en les capes més il·lustrades de la societat en la difusió dels valors democràtics i republicans. Fundat el 1917 per Nicolás María de Urgoiti i impulsat per José Ortega y Gasset, va comptar amb un elenc de col·laboradors inigualable: Corpus Barga, Julio Camba, Josep Pla, Gaziel, Azorín, Miguel de Unamuno, Pío Baroja, Antonio Machado, Mariano de Cavia, Salvador de Madariaga, Fernando de los Ríos, Ramiro de Maeztu, Ramón Gómez de la Serna, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Carles Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, Ramón Pérez de Ayala... Potser només el setmanari Destino —editat en unes condicions molt menys propícies per a la llibertat de premsa— podria comparar-se-li.

Com assenyala Narcís Garolera en el pròleg, El Sol concedí una gran importància a les corresponsalies estrangeres. Corpus Barga i Julio Camba escrivien des de Itàlia i França, Madariaga des d'Anglaterra, Ricardo Baeza des d'Irlanda i Ramiro de Maeztu des de Suïssa, per exemple. L'editorial Destino ha recollit en el volum Cartas Europeas les cròniques que Josep Maria de Sagarra va escriure per al diari quan va estar destinat a Alemanya l'any 1920. El llibre també inclou les cròniques de Josep Pla des d'Itàlia i Iugoslàvia, de les que m'ocuparé en un altre post.

Sagarra arriba a Alemanya en plena desfeta per la derrota a la Primera Guerra Mundial. Ocupat per tropes estrangeres, el país intenta refer-se sobre les seves runes malgrat les draconianes condicions del Tractat de Versalles. La República de Weimar sorgida de la Revolució de Novembre no comença exempta de tensions, com l'aixecament espartaquista —que acabaria amb l'assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht— i el fracassat cop militar de Von Kapp contra el govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert. Els efectes de l'escassetat d'aliments i de la inflació comencen a sentir-se, però sense arribar al desastre que tindria lloc un any després.

Les cròniques de Sagarra, publicades entre l'11 d'abril de 1920 i el 23 de gener de 1921, no són eminentment polítiques, tot i ocupar-se a bastament de la disputa pels territoris de l'Alta Silèsia. Pel contrari, són més aviat una radiografia de la vida quotidiana explicats des d'una ironia distant, que recorre de vegades a la hipèrbole i a l'estereotip per a referir-se a la peculiar idiosincràsia alemanya. Sagarra no sembla adreçar-se al ciutadà cultivat que se suposa el lector tipus d'El Sol, sinó a un lector corrent que s'interessa més per la nota costumista que per l'entrellat de l'alta política internacional. No frivolitza, però, ni tampoc peca de lleugeresa. En un article sobre les col·laboracions de Sagarra a Mirador i a La Publicitat, el professor Garolera considera que «[els articles periodístics] constitueixen un admirable exercici d'estil, i no són pas exempts de profunditat. [...] Sagarra hi copsa, amb tots els seus matisos, el que ell anomenava "la literatura del món", és a dir, unes realitats viscudes i pensades, que presenta a través d'un filtre estètic, d'un filtre literari. Un filtre que li permet vestir les seves reflexions, escèptiques i lúcides, sobre la naturalesa de la persona humana i dels seus actes». El lector interessat pot completar la seva aproximació al relat periodístic de la República de Weimar amb les cròniques que Eugeni Xammar va escriure als períodes 1922-1924 i 1930-1936, que mostren la desintegració del règim republicà i l'apogeu del nazisme.

Sebald sobre Walser

«Cómo se puede comprender a un autor que estaba tan acosado por las sombras y que, con independencia de ello, esparció por todas partes la luz más amable, un autor que escribía humoradas de pura desesperación, que casi siempre escribió lo mismo y nunca se repitió, para quien sus propios pensamientos, aguzados en minucias, eran incomprensibles, que estaba por completo con los pies en el suelo y se perdía incondicionalmente en el aire, cuya prosa tenía la cualidad de disolverse al ser leída, de forma que sólo unas horas después de su lectura apenas se podían recordar los personajes, acontecimientos y cosas efímeras de que se había hablado. [...] Todo lo que está en esos libros incomparables tiene tendencia, como quizás hubiera dicho su autor, a evaporarse.»


W.G. Sebald, El paseante solitario. En recuerdo de Robert Walser (pp. 16, 17)

Gulag

Per a desfer-nos dels nostres enemics hem de tenir el nostre propi terror socialista. Hem d'atraure al nostre costat a noranta dels cent milions d'habitants de la Rússia soviètica. Quant als altres, no tenim res a dir-los. Han de ser anihilats.

Grigori Zinoviev (a Severnaya Comuna, núm. 109, 19 de setembre de 1918)

Els llibres voluminosos m'intimiden. La dedicació que requereixen em fa enrera i acabo per invertir el temps en altres lectures. Això m'ha mantingut allunyat de molts clàssics de la literatura universal —els grans autors del XIX, especialment— i també d'algunes edicions recents, com Vida y destino de Vasili Grossman (1111 pàgines) o Incerta glòria de Joan Sales (768 pàgines). Els adquireixo, naturalment —posseir certs llibres forma part del joc vanitós del lletraferit—, però en vaig ajornant la lectura indefinidament.

Les darreres setmanes he vençut aquesta por i les he dedicat a un llibre que envellia desatès al prestatge: Archipiélago Gulag, d'Alexandr Solzhenitsyn. L'edició que tinc —gens cuidada— forma part d'una col·lecció de clàssics de la literatura contemporània que va editar el diari El Mundo i inclou només les dues primeres parts (La industria penitenciaria i Perpetuum Mobile, 811 pàgines; versió online aquí; PDF aquí). Tusquets ha publicat en tres volums (I, II, III) les set parts de que consta el llibre, en la que crec que és l'única edició íntegra disponible en castellà. S'han omplert milers de pàgines sobre aquesta denúncia i jo no sabria afegir-ne res de valor. Solzhenitsyn s'obre pas amb noms, dades, situacions, històries i anècdotes terrorífiques, narrades sense concessions a la retòrica i amb unes gotes d'ironia i humor negre que eviten la caiguda en el melodrama i ens salven al mateix temps de la desesperació de l'horror que es narra. Potser no és gran literatura, però és un testimoni de primeríssim ordre, ineludible. A cada paràgraf em pregunto com és possible que el comunisme pugui gaudir encara del més mínim crèdit —l'asimetria en la indulgència de la que es dolia Martin Amis—, i sobretot m'enfurisma la falsedat de traçar una frontera entre un comunisme noble, el de Lenin, l'esperit del qual hauria estat traït per Stalin (així com a Espanya alguns encara segueixen entestats a creure que va existir una ETA «bona», la del temps de la dictadura).

El primer volum no gira tant al voltant de la vida als camps com del procés que els conduïa allà: la detenció, la presó preventiva, la instrucció del sumari, el judici —tot farses de principi a fi—, la presó de trànsit i el trasllat al camp. Després de relatar les barbaritats dels processos incoats pels comunistes, no deixa de ser sarcàstic que les autoritats volguessin donar-los una pàtina de legalitat. L'aberrant concepció de la justícia de Nikolai Krylenko fa quedar Carl Schmitt com un amateur en els seus intents de justificar teòricament el poder unipersonal de Hitler (el Führerprinzip). Vet aquí una mostra:

Nuestro sistema se distingue y aventaja a la errónea teoría de la separación de poderes [...] Nuestros tribunales no serán una especie de tribunales de justicia, en ellos no van a cobrar vida las sutilezas y astucias jurídicas... Estamos creando un Derecho nuevo y unas normas éticas nuevas [...] El Tribunal es el instrumento mediante el cual la clase obrera dirige su lucha contra sus enemigos [y debe regirse] por los intereses de la Revolución [...] y perseguir los resultados que más convengan a las masas obreras y campesinas [...] Nuestro tribunal revolucionario no se guía por los artículos del código, ni por el peso de las circunstancias atenuantes; nuestro Tribunal debe regirse por el criterio de utilidad [...] [El Tribunal] es a la vez creador de jurisprudencia e instrumento político.

Krylenko va escriure dotzenes de llibres i articles defensant la seva concepció de la justícia, però fou Evgeny Pashukanis qui va desenvolupar formalment la teoria que reemplaçà les pioneres elucubracions de Piotr Stuchka. Quan Krylenko i Pashukanis van caure en desgràcia, el monstre que havien creat els va devorar: van ser falsament acusats de «contrarevolucionaris», «sabotejadors trotskistes» i altres càrrecs a la Gran Purga de 1937 i van ser executats. El seu substitut com a nou teòric de la legalitat soviètica, el Fiscal General de la URSS Andrei Vyshinsky, no fou gaire millor.

Les atrocitats que es descriuen, però, no poden deixar de banda un altre fet que mereix ser recordat: la traïció dels aliats a tots aquells russos que lluitaren coratjosament a les seves files i que al mateix temps s'oposaven al règim bolxevic, i que després de la guerra foren repatriats forçosament a Rússia on van trobar la mort o la reclusió en un camp de concentració. Una infàmia que les democràcies europees tenen sobre la seva consciència i que encara silencien. Solzhenitsyn ho expressa amargament: «En la segunda guerra mundial, Occidente defendió su libertad y la defendió para sí mismo, pero a nosotros (y a la Europa del este) nos hundió en una esclavitud dos veces más profunda».

Si la cita que obre aquest post fa estremir pel menyspreu que dóna a la vida humana, pitjor és pensar que Zinoviev es va quedar molt curt. En aquesta macabra guerra de xifres —que sembla donar la raó a Stalin en aquella infame apreciació de que «una única mort és una tragèdia, un milió de morts és una estadística»—, el polèmic llibre negre del comunisme atribueix fins a vint milions de morts només a la Unió Soviètica (pocs comparats amb els 65 milions de morts a la República Popular de Xina), i detalla els episodis del Terror Roig (1918-1922), la descossaquització (1920), la fam (1921 i 1932-1933), el període àlgid del gulag (1918-1930), l'exterminació dels kulakis (1930-1932), les grans purgues, el genocidi d'ucranians, les deportacions massives... El testimoni de Solzhenitsyn, que ha de sumar-se al de Shalamov, Herling-Grudzinski, Ginzburg, Stajner i als treballs de recerca de Robert Conquest i d'Anne Applebaum, entre d'altres, és imprescindible per a que sedimenti en la ment de tothom la mateixa repugnància moral que se sent pel nazisme després de seixanta anys de denúncia.