Sagarra a Alemanya durant la primera postguerra
El Sol va ser un diari de vocació il·lustrada, liberal i regeneracionista que va ocupar un espai orfe de representació a la premsa espanyola dels anys vint i trenta. Fou acusat d'elitista, però la veritat és que exercí una gran influència en les capes més il·lustrades de la societat en la difusió dels valors democràtics i republicans. Fundat el 1917 per Nicolás María de Urgoiti i impulsat per José Ortega y Gasset, va comptar amb un elenc de col·laboradors inigualable: Corpus Barga, Julio Camba, Josep Pla, Gaziel, Azorín, Miguel de Unamuno, Pío Baroja, Antonio Machado, Mariano de Cavia, Salvador de Madariaga, Fernando de los Ríos, Ramiro de Maeztu, Ramón Gómez de la Serna, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Carles Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, Ramón Pérez de Ayala... Potser només el setmanari Destino —editat en unes condicions molt menys propícies per a la llibertat de premsa— podria comparar-se-li.
Com assenyala Narcís Garolera en el pròleg, El Sol concedí una gran importància a les corresponsalies estrangeres. Corpus Barga i Julio Camba escrivien des de Itàlia i França, Madariaga des d'Anglaterra, Ricardo Baeza des d'Irlanda i Ramiro de Maeztu des de Suïssa, per exemple. L'editorial Destino ha recollit en el volum Cartas Europeas les cròniques que Josep Maria de Sagarra va escriure per al diari quan va estar destinat a Alemanya l'any 1920. El llibre també inclou les cròniques de Josep Pla des d'Itàlia i Iugoslàvia, de les que m'ocuparé en un altre post.
Sagarra arriba a Alemanya en plena desfeta per la derrota a la Primera Guerra Mundial. Ocupat per tropes estrangeres, el país intenta refer-se sobre les seves runes malgrat les draconianes condicions del Tractat de Versalles. La República de Weimar sorgida de la Revolució de Novembre no comença exempta de tensions, com l'aixecament espartaquista —que acabaria amb l'assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht— i el fracassat cop militar de Von Kapp contra el govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert. Els efectes de l'escassetat d'aliments i de la inflació comencen a sentir-se, però sense arribar al desastre que tindria lloc un any després.
Les cròniques de Sagarra, publicades entre l'11 d'abril de 1920 i el 23 de gener de 1921, no són eminentment polítiques, tot i ocupar-se a bastament de la disputa pels territoris de l'Alta Silèsia. Pel contrari, són més aviat una radiografia de la vida quotidiana explicats des d'una ironia distant, que recorre de vegades a la hipèrbole i a l'estereotip per a referir-se a la peculiar idiosincràsia alemanya. Sagarra no sembla adreçar-se al ciutadà cultivat que se suposa el lector tipus d'El Sol, sinó a un lector corrent que s'interessa més per la nota costumista que per l'entrellat de l'alta política internacional. No frivolitza, però, ni tampoc peca de lleugeresa. En un article sobre les col·laboracions de Sagarra a Mirador i a La Publicitat, el professor Garolera considera que «[els articles periodístics] constitueixen un admirable exercici d'estil, i no són pas exempts de profunditat. [...] Sagarra hi copsa, amb tots els seus matisos, el que ell anomenava "la literatura del món", és a dir, unes realitats viscudes i pensades, que presenta a través d'un filtre estètic, d'un filtre literari. Un filtre que li permet vestir les seves reflexions, escèptiques i lúcides, sobre la naturalesa de la persona humana i dels seus actes». El lector interessat pot completar la seva aproximació al relat periodístic de la República de Weimar amb les cròniques que Eugeni Xammar va escriure als períodes 1922-1924 i 1930-1936, que mostren la desintegració del règim republicà i l'apogeu del nazisme.
Com assenyala Narcís Garolera en el pròleg, El Sol concedí una gran importància a les corresponsalies estrangeres. Corpus Barga i Julio Camba escrivien des de Itàlia i França, Madariaga des d'Anglaterra, Ricardo Baeza des d'Irlanda i Ramiro de Maeztu des de Suïssa, per exemple. L'editorial Destino ha recollit en el volum Cartas Europeas les cròniques que Josep Maria de Sagarra va escriure per al diari quan va estar destinat a Alemanya l'any 1920. El llibre també inclou les cròniques de Josep Pla des d'Itàlia i Iugoslàvia, de les que m'ocuparé en un altre post.
Sagarra arriba a Alemanya en plena desfeta per la derrota a la Primera Guerra Mundial. Ocupat per tropes estrangeres, el país intenta refer-se sobre les seves runes malgrat les draconianes condicions del Tractat de Versalles. La República de Weimar sorgida de la Revolució de Novembre no comença exempta de tensions, com l'aixecament espartaquista —que acabaria amb l'assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht— i el fracassat cop militar de Von Kapp contra el govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert. Els efectes de l'escassetat d'aliments i de la inflació comencen a sentir-se, però sense arribar al desastre que tindria lloc un any després. Les cròniques de Sagarra, publicades entre l'11 d'abril de 1920 i el 23 de gener de 1921, no són eminentment polítiques, tot i ocupar-se a bastament de la disputa pels territoris de l'Alta Silèsia. Pel contrari, són més aviat una radiografia de la vida quotidiana explicats des d'una ironia distant, que recorre de vegades a la hipèrbole i a l'estereotip per a referir-se a la peculiar idiosincràsia alemanya. Sagarra no sembla adreçar-se al ciutadà cultivat que se suposa el lector tipus d'El Sol, sinó a un lector corrent que s'interessa més per la nota costumista que per l'entrellat de l'alta política internacional. No frivolitza, però, ni tampoc peca de lleugeresa. En un article sobre les col·laboracions de Sagarra a Mirador i a La Publicitat, el professor Garolera considera que «[els articles periodístics] constitueixen un admirable exercici d'estil, i no són pas exempts de profunditat. [...] Sagarra hi copsa, amb tots els seus matisos, el que ell anomenava "la literatura del món", és a dir, unes realitats viscudes i pensades, que presenta a través d'un filtre estètic, d'un filtre literari. Un filtre que li permet vestir les seves reflexions, escèptiques i lúcides, sobre la naturalesa de la persona humana i dels seus actes». El lector interessat pot completar la seva aproximació al relat periodístic de la República de Weimar amb les cròniques que Eugeni Xammar va escriure als períodes 1922-1924 i 1930-1936, que mostren la desintegració del règim republicà i l'apogeu del nazisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada