[En esta gran época]

«En esta gran época que yo he conocido cuando aún era tan pequeña; que volverá a ser pequeña si es que dura lo bastante; y a la que nosotros, ya que metamorfosis así son imposibles en el crecimiento orgánico, preferimos tratar de gorda y también, en verdad, de mucho pesar; en esta época en la que ha de ocurrir lo que uno ya no puede ni imaginarse, y si pudiera, no ocurriría; en esta época tan seria que se ha muerto de risa ante la posibilidad de que pudiera ir en serio; que sorprendida por su lado trágico busca el modo de disiparse, y al pillarse con las manos en la masa se pone a buscar palabras; en esta época ruidosa que retiembla con la sinfonía estremecedora de acciones que provocan noticias y de noticias que disculpan acciones, en una época así no esperen de mí ni una sola palabra propia. Ninguna salvo ésta, justamente la que protege aún al silencio de ser malentendido. Pues hasta ese punto está firmemente asentado en mí el respeto por lo intocable del lenguaje, por su condición subordinada a la desgracia. En los reinos donde sobra escasez de fantasía, donde muere el hombre de hambre espiritual sin husmear siquiera lo ayuno de su alma, donde la pluma se moja en sangre y la espada en tinta, allí ha de hacerse lo que no se piensa, pero lo que llega sólo a pensarse, es inexpresable. No esperen de mí una sola palabra propia. Ni sería yo capaz de decir alguna nueva: a tanto llega el estruendo en el cuarto en que uno escribe, y no es momento de decidir si procede de animales, o de niños, o tan sólo de morteros. Cualquiera que apruebe las acciones, ultraja la palabra y la acción, y se vuelve doblemente detestable. Esta especie de oficio siempre existe. Los que actualmente nada tienen que decir porque los hechos tienen la palabra, continúan hablando. ¡Quien tenga algo que decir, que dé un paso al frente y se calle!»

Karl Kraus, In der grossen Zeit (fragment), publicat a Die Fackel, núm. 404, 1914

La gran mentida de la literatura

Stephen Vizinczey, l'aclamat autor de In Praise of older women, és també un excel·lent crític literari. A Verdad y mentiras en la literatura (Truth and lies in literature, 1986) es recullen quaranta articles que va publicar en diversos suplements culturals. Les pàgines que dedica als seus admirats Stendhal, Balzac, Kleist i Tolstoi són memorables i neixen d'un amor sincer per la literatura i d'una penetrant capacitat analítica. Les reflexions contagien la seva passió i em fan avergonyir de no trobar mai temps per als clàssics. Però el més important d'aquest llibre no són els comentaris sobre autors i obres concretes, sinó la visió general, summament suggestiva, del que ha de ser la literatura, que parteix de la certesa que aquesta no pot ser deslligada de la moral.

Vizinczey advoca per donar a conèixer la literatura sense localismes. L'estretor de mires en les polítiques educatives fa que es prioritzin els autors nacionals, adoptant un empobridor chauvinisme i avalant –inconscientment, tal vegada– les tesis de Humboldt, tan apreciades pels nacionalistes de tot arreu, de que la llengua defineix una Weltanschauung. Però «la literatura no trata del lenguaje, sino de la vida; no trata de los sonidos de las palabras, sino de su significado y los escritores más importantes para todas las naciones son aquellos que representan a la humanidad del modo más significativo... y por esto el mayor dramaturgo francés es Shakespeare en francés» (p. 21). Amb el camí emprès no només es corre el risc de privar els joves de l'accés a les millors obres de la literatura universal, sinó també de crear la falsa idea de que el que poden aportar-los els grans escriptors ho trobaran igualment en aquells més propers geogràficament i cultural. L'allau de produccions literàries –que respon no només a interessos comercials, sinó de vegades també polítics– deixa al lector indefens i mancat de criteri per a orientar-se en tal embull de títols. La saturació afecta també els crítics, que no tenen el filtre previ de l'editor i a més de vegades han d'enfrontar-se –o supeditar-se– als interessos del diari per al que treballen (a Espanya vam tenir el polèmic cas Echevarría). La necessitat de generar constantment ressenyes impedeix la lectura assossegada i atenta, i tot plegat redunda en una disminució de la qualitat: «La mayoría de las novelas que se publican están escritas por gente que no sabe escribir y la mayor parte de las críticas están escritas por gente que no sabe leer» (p. 186). La millor recomanació al lector és llegir (i rellegir, rellegir, rellegir...) els clàssics, que per a Vizinczey, quant a prosa es refereix, són els russos i francesos del XIX. La veneració per la gran literatura més enllà de modes i tendències el situa en l'òrbita de Harold Bloom. El lector ha de gaudir llegint, i ha de sentir que la lectura l'ajuda a comprendre –a comprendre's!– i a ser una mica més lliure.

Ètica és estètica, l'honestedat intel·lectual de l'escriptor és indestriable del seu estil. I en això Stendhal és el model: «[Stendhal] confesaba que sólo conocía una regla en la escritura: ser claro» (p. 68). És coneguda l'anècdota de que «mientras escribía La cartuja, leía a veces unas páginas del Código Civil [napoleònic] a fin de captar el tono apropiado... [...] Muchas veces reflexiono un cuarto de hora sobre si poner un adjetivo antes o después del nombre. Intento relatar 1) con veracidad, 2) con claridad lo que ocurre en un corazón humano» (p. 68, citat d'una carta a Balzac). L'aposta pel realisme no s'ha de prendre com un rebuig a la ficció, sinó a la insinceritat: «Como toda literatura es invención, muchos lectores, y también críticos, no saben apreciar que en la ficción puede existir la mentira» (p. 391). Hi ha veritat en el fantasma de Hamlet o en els contes dels germans Grimm, i pot haver grans mentides en obres que pretenen passar per relats fidedignes d'un fet real. I quina és la més gran mentida de la literatura? Doncs «La mentira más crasa y cruel de toda la literatura [és] la mentira de que un hombre puede amar a su verdugo. [...] La pretensión [...] de que una persona pueda amar a otra ignorando su dolor» (p. 356). Poca broma! Aquesta falsedat, que Vizinczey esgrimeix per desemmascarar el Billy Budd de Melville, Lolita i El encantador de Nabokov, Las confesiones de Nat Turner de William Styron i La muerte de mi hermano Abel de Gregor von Rezzori, ha fet un mal terrible. I l'ha fet principalment per la perniciosa influència que la literatura ha exercit en el periodisme, i per tant, en el relat que se'ns presenta del món («¡Cuántos inhabilitadores falsos conceptos sobre la naturaleza humana y la sociedad son inspirados por semejantes mentiras!», p. 364). Cal recordar el tractament informatiu del segrest de Natascha Kampusch? O el de les víctimes d'ETA a La pelota vasca de Julio Medem?

Llegint moltes de les observacions de Vizinczey m'he adonat del meu propi viratge. Aquest blog –que és, en bona mesura, un quadern de lectures– dóna fe de l'arraconament que ha anat patint progressivament la narrativa de ficció en els meus interessos. Un distanciament que m'empeny devers l'estudi historiogràfic, el testimoniatge vital, la crònica periodística, la reflexió filosòfica i l'assaig científic. Devers la realitat, al capdavall.

[...]

Seyed Davoud M. Salehi, ambaixador de l'Iran a Espanya:


«Nuestras leyes establecen que se ampute la mano del que roba. Esto no es aceptado por Occidente, pero en el campo de los Derechos Humanos hay que tener en cuenta las costumbres, las tradiciones, la religión y el desarrollo económico del país. Es necesario aceptar unas leyes para preservar la salud de la sociedad, si no, ésta se encontraría en peligro. [La condemna a l'amputació d'un membre és equiparable a la] decisión de un médico de amputar una extremidad para detener un proceso de gangrena.»


La relativitat dels drets humans, l'organicisme social i de com l'elecció de les analogies pot mostrar la podridura de la moral.

[Fisking]

Algú que menteix i algú que diu la veritat estan jugant en bàndols oposats, per dir-ho així, del mateix joc. Cadascun respon als fets com els entén, tot i que la resposta d'un està guiada per l'autoritat de la veritat, mentre que la resposta de l'altre desafia aquesta autoritat i refusa les seves demandes. El bullshitter ignora aquestes demandes. No rebutja l'autoritat de la veritat, com fa el mentider, ni s'oposa a ella. Senzillament no li presta cap atenció. En virtut d'això, la xerrameca és un enemic més gran de la veritat que les mentides.

Harry G. Frankfurt, On bullshit

¿Cometió un error [un error?!] al declarar que hubo contactos con ETA después del atentado de la T-4?
Decir lo que ha pasado [que va mentir], cuando se puede decir [?] y con la prudencia que exigen estas cosas, no es un error, es un ejercicio de sinceridad [un exercici de sinceritat pot ser un error, no són termes contraposats]. Me produce una cierta sorpresa, porque ésta sería la primera vez que uno, a sí mismo [aquesta sintaxi...], se tiene que defender por algo que cuenta con la mayor naturalidad [la naturalitat amb les que les exposem no fa més defensables les nostres posicions].

Pero antes no se había dicho que había habido contactos.
Mire, antes se había dicho lo mismo que he dicho ahora, exactamente lo mismo, que después de la violencia se había acabado la posibilidad de un proceso de paz con diálogo [No, no es va dir això. Es va afirmar que no hi havia hagit més contactes ni reunions, i ara els deslliga de la seva finalitat. Però si van seguir els contactes sense que hi hagués la possiblitat d'arribar a un «final dialogat de la violència», quin era l'objectiu?]. Y se acabó. La prueba de que se acabó es que ETA rompió el alto el fuego [la treva com a simple acte de parla. No queda trencada amb els assassinats de la T-4, sinó quan es declara «oficialment»]. Si no, no lo hubiera roto [i, en conseqüència, seguiria ETA en treva? amb morts?]. Y lo único que el Gobierno hace y hará siempre que sea necesario para la lucha antiterrorista es, lógicamente, tener la información oportuna [Més bullshit. Aquí sembla donar a entendre què es perseguia amb la continuació dels contactes després dels assassinats: aconseguir informació. Quina? Entén el que diu? S'adona de què vol dir que obtenir informació és «lo único» que farà el Govern «siempre que sea necesario» per a la lluita antiterrorista? Sap que vol dir «oportú»?].

Pero... con ese razonamiento se puede pensar que ahora puede estar habiendo algún tipo de contactos.
No. Ahora no hace falta tener información [quan es «ahora»? Calia després de l'atemptat?]. Es evidente [?]. En el momento en que rompe el alto el fuego, lo único que hay es toda la firmeza por mi parte para combatir a ETA en todos los frentes. Toda la firmeza [de nou, la fermesa aflora amb la declaració, no amb les morts. I el pitjor, el reconeixement explícit del que significa l'Estat de Dret pel president: no es va combatre el terrorisme «en todos los frentes» durant la treva]. Pero, como he dicho, en el intento del proceso de paz hubo mucha gente: expertos, organizaciones internacionales, incluso representaciones oficiales de otros países que participaron y que hasta el último momento apuraron todas las posibilidades de que no se consumara la ruptura del alto el fuego [i un cop més: la consumació de la ruptura de la treva no ve donada pels fets, sinó per les paraules].


(José Luis Rodríguez Zapatero, entrevistat a 20 Minutos)

L'obra per a pianola de Conlon Nancarrow

Quan hom comença a indagar en les aportacions nord-americanes a la composició contemporània acaba invariablement topant amb la figura de Conlon Nancarrow. Nancarrow (1912-1997) és un compositor amb una biografia peculiar: membre del Partit Comunista, s'allistà a les Brigades Internacionals i combatí a la Guerra Civil espanyola amb la Abraham Lincoln Brigade. En tornar als Estats Units li va ser retirat el passaport nord-americà a causa de la seva filiació política i per tal d'evitar la «caça de bruixes» maccarthista es va exiliar a Mèxic el 1940, país del que n'adquirí la nacionalitat el 1955 i en el que romangué fins la seva mort. Musicalment Nancarrow es va formar al conservatori de Cincinnati i més tard va assistir a lliçons privades amb Roger Sessions, Walter Piston i Nicolas Slonimsky a Boston. El 1939, abans de perdre el visat, Nancarrow es mudà a New York, on va fer la coneixença d'Elliott Carter, Aaron Copland, Wallingford Riegger i Minna Lederman. Allà va llegir el llibre New Musical Resources de Henry Cowell, que exerciria una influència decisiva en la seva trajectòria.

L'elevada exigència requerida per a interpretar les seves obres li feia difícil trobar pianistes amb la tècnica necessària, i l'emigració a Mèxic encara va agreujar més aquesta situació. Per a evitar aquest problema Nancarrow primer va intentar construir un conjunt de percussió mecànic, però sense èxit, i després –seguint el que Cowell suggeria al seu llibre– va començar a utilitzar una pianola per a les seves composicions. Una pianola consta d'un mecanisme preprogramat que toca melodies a partir de rotlles de paper perforat i que no necessita l'ajuda d'un pianista per a prémer les tecles o els pedals. L'execució de la pianola pot no ser completament automàtica, i aleshores el pianolista pot interpretar la seva pròpia versió de la peça mitjançant pedals i palanques de control. Així doncs aquest instrument permetia Nancarrow crear patrons rítmics extremadament complexos a una velocitat més enllà de les possibilitats d'un intèrpret humà. Nancarrow va viatjar temporalment a New York el 1947, on va comprar una pianola Ampico de segona mà i una màquina adaptada per a permetre-li perforar els rotlles a ell mateix, copiada d'una propietat de J. Lawrence Cook (probablement una Leabarjan). Als anys cinquanta va adquirir una segona Ampico, que constituí el seu entorn de treball definitiu. A més de la tasca de composició –més de cinquanta estudis al llarg de quaranta-cinc anys–, Nancarrow va fer aportacions al perfeccionament de l'instrument, i l'adaptà per a estendre'n la gamma tímbrica; per exemple, cobrint els percussors amb cuir o metall, una tècnica influïda pels pianos preparats de John Cage. Per als interessats en el desenvolupament de l'estil de Nancarrow, el musicòleg Kyle Gann –que ja ha aparegut amb anterioritat en aquest blog– és l'autor d'una obra de referència: The Music of Conlon Nancarrow.

Veure representada la música de Nancarrow per a pianola a l'actualitat no és gens fàcil, no només per la manca d'intèrprets especialitzats en aquest instrument i en la música del compositor americà, sinó també per la dificultat d'obtenir els rotlles perforats. Els rotlles originals de Nancarrow estan custodiats per la fundació Paul Sacher de Basilea, que fins el moment no s'ha interessat en publicar una edició dels estudis i ni tan sols ha permès els investigadors fotocopiar els rotlles originals per a corregir i documentar-ne els errors, així com fer-ne còpies que permetin l'obra de Nancarrow perviure. Si a algú devem les escasses interpretacions públiques dels estudis per a pianola és al professor Wolfgang Heisig. Heisig ha generat rotlles perforats a partir de les partitures publicades, ha comprat privadament còpies dels rotlles originals quan li ha estat possible i n'ha impulsat la difusió comercialitzant-los en aquesta web. Molts músics amb menys paciència i dedicació han optat per fer transcripcions per altres instruments de les obres per a pianola menys exigents tècnicament.

Coneixia una mostra de la música de Nancarrow pel volum que Naxos li dedicà dins la sèrie American Classics, però aquest no incloïa cap obra per a pianola (tot i que sí una transcripció per a piano de l'Study No. 15). Aquestes poden trobar-se a la integral per a pianola que la discogràfica Wergo ha editat en cinc CDs. Dissabte passat, en un concert que forma part del festival Musica Viva que té lloc aquestes setmanes a Munic, vam poder gaudir de l'Study No. 41 for two Player Pianos (1981). La composició, d'influències jazzístiques i una relació del tempo basada en números irracionals (l'arrel cúbica de 13/16, l'arrel quadrada de 2/3...), evidenciava el perquè Nancarrow va haver d'acudir a aquest enginy mecànic: la velocitat de l'execució era tan vertiginosa i el ritme tan complex que certament cap pianista podria interpretar-la amb precisió. El control de les pianoles va ser a càrrec precisament de Wolfgang Heisig i Rex Lawson, aquest darrer amic personal del compositor i ambdós mestres consumats en la matèria. L'efecte sobre l'auditori va ser tan captivador que al final de la interpretació bona part dels presents ens acostàrem a l'escenari encuriosits a observar de prop l'instrument i a escoltar les amables explicacions dels intèrprets.

Aquest és un vídeo amb música de Nancarrow i dades biogràfiques d'ell i del pintor i arquitecte mexicà Juan O'Gorman.