Les Vorlesungen de Karl Kraus

La influència de l'escriptor satíric vienès Karl Kraus en els seus contemporanis és difícilment igualable i es pot albirar pels encesos elogis que rebé de personalitats de tots els àmbits. Schönberg, Berg, Webern, Wittgenstein, Brecht o Ebner, entre molts altres, se'n declararen fervents admiradors.

Entre les activitats que duia a terme Kraus s'hi comptaven les seves lectures públiques («Vorlesungen»). En va fer més de set-centes en trenta anys, que congregaven a multituds allà on es celebraven. En elles Karl Kraus llegia textos propis o d'autors com Shakespeare, Offenbach o Nestroy i dissecava amb estilet implacable els disbarats sintàctics de la Neue Freie Presse, el diari de capçalera de la burgesia liberal de Viena.

Elias Canetti descriu en les seves memòries l'efecte que tingué sobre ell l'assistència per primer cop a una d'aquestes vetllades:

«El 17 de abril de 1924 tuvo lugar la lectura número trescientos de Karl Kraus. La Groβe Konzerthaussaal había sido habilitada para el acontecimiento [...] Poco después entró Karl Kraus y fue saludado por la ovación más estruendosa que jamás, ni siquiera en conciertos, había oído yo hasta entonces. [...] Desde un principio y durante toda la lectura se mantuvo un silencio similar al que preludia una tempestad. Ya la primera pointe, que en realidad era una simple alusión, llegó precedida por una carcajada que me aterró. [...] Me desconcertaban los registros que esa voz conseguía alcanzar; la sala era muy grande, pero en la voz había un temblor que se transmitía a todo el auditorio. Tanto sillas como seres humanos parecían doblegarse bajo él, y no me hubiera asombrado que las sillas se hubiesen doblado de verdad. La dinámica de una sala como aquella, repleta hasta los topes y dominada por esa voz que se hacía oír incluso en los momentos en que enmudecía, es tan difícil de recrear como el ejército espectral de las sagas.»

Existeix un enregistrament sonor d'una d'aquestes lectures, però pensava que no existia cap imatge d'elles, ja que Karl Kraus prohibia expressament que el fotografiessin durant les vetllades de lectura. Per casualitat, fullejant en una llibreria el volum fotobiogràfic que Kristian Wachinger ha editat sobre Canetti, vaig topar amb dues fotografies de Kraus en un d'aquest actes. La meva sorpresa va ser majúscula. La força de les instantànies és brutal, reflecteixen la passió amb què el creador de Die Fackel afaiçonava les representacions i la severitat amb què, des de la seva autoritat moral, jutjava els seus conciutadans, fent bona l'observació de que «Kraus no concep separació alguna entre el que un home és i allò que diu, ni entre allò que diu i la seva manera de dir-ho».

Post-scriptum: El doctor Heinz Lunzer, professor de la Universitat de Viena, m'explica en un correu l'origen de les escasses fotografies conservades de les Vorlesungen. Reprodueixo íntegra la seva resposta:

«There exist only a few photographs of Kraus reading: three made by Tim Gidal in 1932 in Munich (see them in Was wir umbringen, Vienna, 1999, p. 148; copyright Pia Gidal, Jerusalem); photographs Joseph Breitenbach took were destroyed; there is a photograph by an anonymous person, showing Kraus standing at his reading table in Vienna, 1933, Offenbachsaal (see Was wir umbringen, Vienna, 1999, p. 149). The Wien Museum has several drawings by Alfred Hagel showing gestures of Kraus while reading; most of them are not published. In a similiar but more abstract way, Fritz Lang did a drawing of Kraus' head and his hands (ibid.). And the film, as well as stills thereof.»

Franz Koglmann

Franz Koglmann (Mödling, Àustria, 1947) és un músic que mereix ser escoltat amb atenció perquè és l'artífex d'una de les propostes més interessants del jazz dels darrers vint anys.

La seva música és complexa, freda, cerebral, d'arranjaments curosament escrits, molt allunyada de la imatge hot amb que els llecs acostumen a encaixonar tot el jazz. Com s'ha escrit, la tan cercada Third Stream troba en Koglmann una afortunada proposta. En ella, el West Coast jazz de Lee Konitz, Lennie Tristano, Chet Baker, Gil Evans, Shorty Rogers i tants altres (la controvertida «línia blanca» que reivindicava en un dels seus discs) es dóna la mà amb la música culta de tradició europea, especialment amb el serialisme de Schönberg, Berg i Webern. Escoltant-la, un no pot més que concloure que la seva música només pot provenir del nostre continent.

En una entrevista, Koglmann definia el concepte musical que l'interessa:

«With due respect to the achievements of African-American jazz, I prefer a rational/geometric lucidity to emotional immediacy. I have a greater affinity for the expressions of a melancholy decadence than the spontaneous joy of improvising. I cannot see swing as the one and only saving criterion.»

Els seus grups, el Pipetet i el Monoblue Quartet, són vehicles per al desenvolupament i l'articulació d'aquests principis estètics. En el saxofonista i clarinetista Tony Coe ha trobat una ànima bessona, un complement ideal al personal so de la seva trompeta. Entre les grans figures que han col·laborat en els projectes de Koglmann es compten Steve Lacy, Ran Blake o Paul Bley.

Els seus interessos comprenen més disciplines a més de la seva, i les seves influències no poden limitar-se al jazz i la música clàssica. És per això que les seves composicions beuen d'altres fonts i homenatgen explícitament a creadors com T.S. Eliot, Ezra Pound, Jean Cocteau, Oskar Schlemmer, René Magritte...

En un magnífic article, Bill Shoemaker analitza l'evolució del seu discurs conceptual al llarg de la seva discografia. Actualment Franz Koglmann no ens delecta únicament amb la seva música, sinó també oferint-nos, com a director musical del segell Between the Lines, els projectes d'altres interessants creadors.

[...]

D'«alegre apocalipsi» va qualificar Hermann Broch la seva època. L'actual té elements que no conviden tampoc a l'optimisme. Hi ha notícies que ens haurien d'entristir més del que ho fan, pel que tenen de simptomàtic de l'errada direcció en la que vagaregem.

Ayaan Hirsi Alí abandona Holanda i Europa (i nosaltres som una mica menys lliures).

El diari El País reportava la notícia. N'extrec dues frases:

«El hecho de que los tribunales le hayan dado hasta agosto para abandonar el edificio de apartamentos donde reside en La Haya ha acelerado también la mudanza. Los jueces dieron la razón a los vecinos, temerosos de sufrir un atentado por su culpa.»

Com retruny en el meu cap. «Por su culpa», diuen. Fills de puta. Quina infàmia.

Munic, ciutat de novel·la

Munic és la primera ciutat editora d'Europa i la segona del món després de New York. La Stadtbibliothek, amb 10 milions de llibres, és la biblioteca municipal més gran d'Alemanya. També posseeix la biblioteca de literatura infantil i juvenil més gran del món, amb mig milió de llibres en 130 idiomes, i la Literaturhaus, que programa multitud d'activitats relacionades amb la literatura. I malgrat aquesta impressionant carta de presentació, és una ciutat que ha prestat els seus carrers i places a molt poques novel·les importants.

La més rellevant és, probablement, Palomas en la hierba (Tauben im Gras, 1951), de Wolfgang Koeppen. En ella es retrata la vida en un dia d'un grup de persones al Munic de 1949, en runes i ocupat per tropes de l'exèrcit aliat. Entre severes privacions, la ciutat intenta refer-se i començar de nou, alliberant-se de la rèmora del seu passat immediat i superant la humiliació que suposa ser tutelats per forces estrangeres. Per les seves pàgines desfilen la misèria, la frustració, els prejudicis racials, la desesperació, les frívoles evasions... El crític Marcel Reich-Ranicki va qualificar la novel·la d'«obra mestra», digué del seu estil que «les seves frases recorden de vegades cascades d'una força i bellesa increïbles» i de l'autor, que era «el més original poeta en prosa, l'estilista més excel·lent de la nostra literatura contemporània». Per a Günter Grass Koeppen era «el millor autor alemany de la seva època».

Els escenaris de la ciutat, però, no constitueixen un element essencial en l'acció, i a més Koeppen va voler emmascarar-los. Els pocs carrers que s'esmenten –la Fuchstraβe, la Bräuhausgaβe, la Böttcherplatz, la Hauptstraβe– no existeixen amb aquests noms, ni tampoc el Café Schön on es reunien els soldats negres de l'exèrcit americà. Hi ha una referència a «la cerveseria» que identifica clarament la famosa Hofbräuhaus, algunes mencions a localitats bavareses (Würzburg, Starnberg) i poca cosa més.

Wolfgang Koeppen va residir a Munic des de 1945 fins la seva mort el 1996, al tercer pis d'un edifici del número 45 de la Widenmayerstraβe, al barri de Lehel, a la riba del riu Isar.

(Petits) Cercles que es tanquen

Claudio Magris recorre el tram del Banat i Transilvània del seu itinerari al llarg del Danubi en companyia de l'àvia Anka, un personatge que no és introduït amb propietat en el llibre. L'àvia Anka apareix de sobte, a la pàgina 337 de l'edició catalana, amb aquestes paraules:

«Justament potser per trobar una resposta a aquesta pregunta, ara em trobo al Banat amb l'àvia Anka, que tota sola ja constitueix, amb els seus vuitanta anys, una resposta.»

Sempre m'havia preguntat qui era aquell misteriós personatge, representant de la saviesa popular –incloent-ne els prejudicis– i de les seqüeles de la convulsa història dels Balcans («l'espai que produeix més història de la que pot consumir», segons Winston Churchill). El punt d'arrencada del trajecte de Magris amb l'àvia Anka és Bela Crkva, un dels escenaris del que m'havia ocupat en un post anterior.

Però ahir, llegint Verde Agua, el llibre autobiogràfic de Marisa Madieri –esposa de Magris–, em trobo amb aquest fragment:

«Anka Grković, viuda Puhalj, viuda Belić, viuda Gregorutti y de hecho también viuda Madieri, ha sido adoptada por nuestra familia y ascendida a abuela después de haberse convertido, a los setenta y pico, en la última compañera de mi padre. [...] Nació en Bela Crkva, cerca de Belgrado, en la frontera con Rumanía, de madre rumana y padre serbio. [...] Si le sigo la corriente, empieza larguísimos relatos de acontecimientos históricos ligados a sus tierras, el Banato, Eslavonia, Serbia, Hungría, Rumanía, de los que se desprenden un orgullo racial y de clase, prejuicios antisemitas, un odio visceral hacia Tito, nostalgias monárquicas.»

Curiosa satisfacció, la d'obtenir una resposta inesperadament.

Addenda

I per acabar d'endinsar-me en les casualitats, avui al matí, passejant per Munic, veig que projecten en un cinema del centre de la ciutat el film Dieses Jahr in Czernowitz («Aquest any a Czernowitz»), una pel·lícula documental de Volker Koepp precisament sobre l'altra ciutat de la que m'ocupava en aquells posts. El film és de 2004, sembla haver passat desapercebut fora d'Alemanya, i està interpretat per Harvey Keitel i per l'escriptor romanès a l'exili Norman Manea, de qui s'han traduït diversos llibres al castellà.