L'autonomia de l'obra d'art, un cop més
En un article recent, Félix de Azúa reflexionava sobre una retrospectiva de Francis Bacon que s'exposa actualment al Museo del Prado, la mateixa mostra que vam tenir la sort de veure a la Tate Modern de Londres el passat novembre.
Amb l'erudició que el caracteritza, Azúa connectava episodis de la vida del pintor amb coneguts motius dels seus quadres. M'agradaria citar un llarg paràgraf del seu article:
Amb l'erudició que el caracteritza, Azúa connectava episodis de la vida del pintor amb coneguts motius dels seus quadres. M'agradaria citar un llarg paràgraf del seu article:
Durante años y siguiendo las enseñanzas de las vanguardias europeas, tan arteramente defendidas por Greenberg en los EEUU, la vida del artista era un elemento despreciable para el análisis de la obra. O bien ésta se sostenía por sí misma, o bien se trataba de un fenómeno pasajero ligado a la insignificante vida de un ciudadano. Un átomo en la inmensidad del universo. Lo cierto es que la obra de arte debía de ser autónoma y soberana: ningún mortal podía aspirar a ser su fundamento. Y eso es consecuente con una concepción del arte, no como producto humano, sino como producto de la historia, del zeitgeist, el alma del mundo, la forma sensible del momento histórico-social. [...] Si la obra de arte podía ser interpretada a partir de la vida del artista, entonces, decían, el valor de un Picasso o de un Bacon dependerá del valor de ese átomo vital. Lo cual conducía a la paradoja de que un garabato trazado por alguien con una experiencia vital suprema podía defenderse frente a los productos de un artista de vida estúpida. Por fortuna, este tipo de sofísticas teorías está en total descrédito. El artista vuelve a ser el fundamento de la obra y eso nos ha permitido clarificar un sinnúmero de piezas clásicas que habían sido muy mal comprendidas.
El cito perquè en alguna altra ocasió m'he referit a aquest debat i he sostingut l'opinió contrària a la d'Azúa. Segueixo pensant el mateix: els seus arguments no em convencen i crec a més que fa trampa. La fa en confondre interessadament el valor de l'obra d'art amb la seva comprensió.
Ningú no nega que calgui conèixer la biografia d'un artista per a entendre cabalment la seva obra. És indubtable que la tècnica, l'estil, la temàtica escollida, etc. estan en relació amb la seva història personal i la del seu temps. Tanmateix, aquesta és tasca per a l'historiador de l'art i no pas per a l'estudiós de l'estètica. Ara que tenim notícia de la traumàtica experiència de Bacon a Lloret de Mar, revaloritza això aquelles pintures? Les fa artísticament més valuoses?
Tampoc crec que sigui cert que la crítica de l'art d'avantguarda hagi imposat la idea de que «la vida del artista era un elemento despreciable para el análisis de la obra» (fixem-nos com Azúa s'escuda en un terme, «análisis», prou ambigu com per incloure tant la valoració com la comprensió). Precisament penso que és al contrari, igual que Sebreli i a diferència de Sontag. Resulta interessant que Azúa posi d'exemple a Clement Greenberg, el pope de la crítica d'art de postguerra i valedor de l'expressionisme abstracte. A la introducció de La pintura moderna y otros ensayos de Greenberg, el professor Fèlix Fanés relaciona els plantejaments del crític amb els que T.S. Eliot exposava al seu assaig La tradición y el talento individual (1917), considerant que en ambdós «subyace el concepto de autonomía artística». I continua:
Ningú no nega que calgui conèixer la biografia d'un artista per a entendre cabalment la seva obra. És indubtable que la tècnica, l'estil, la temàtica escollida, etc. estan en relació amb la seva història personal i la del seu temps. Tanmateix, aquesta és tasca per a l'historiador de l'art i no pas per a l'estudiós de l'estètica. Ara que tenim notícia de la traumàtica experiència de Bacon a Lloret de Mar, revaloritza això aquelles pintures? Les fa artísticament més valuoses?
Tampoc crec que sigui cert que la crítica de l'art d'avantguarda hagi imposat la idea de que «la vida del artista era un elemento despreciable para el análisis de la obra» (fixem-nos com Azúa s'escuda en un terme, «análisis», prou ambigu com per incloure tant la valoració com la comprensió). Precisament penso que és al contrari, igual que Sebreli i a diferència de Sontag. Resulta interessant que Azúa posi d'exemple a Clement Greenberg, el pope de la crítica d'art de postguerra i valedor de l'expressionisme abstracte. A la introducció de La pintura moderna y otros ensayos de Greenberg, el professor Fèlix Fanés relaciona els plantejaments del crític amb els que T.S. Eliot exposava al seu assaig La tradición y el talento individual (1917), considerant que en ambdós «subyace el concepto de autonomía artística». I continua:
La «verdad estética» sólo puede surgir del aislamiento. De hecho, a diferencia del resto de actividades humanas, que siempre son un instrumento para conseguir algo, la «experiencia estética», en la medida en que «los valores del arte son autosufientes», son «un fin en sí mismo». Como consecuencia, cualquier expresión artística nacida de un ethos utilitario —sea del tipo que sea— no merece ninguna consideración.
Com ens recorda Sebreli, Greenberg afirmava que «pintura y escultura pueden llegar a ser más íntegramente nada más que lo que hacen [...] se agotan en la sensación visual que producen», menyspreava als pintors i el que pensaven sobre les seves pròpies obres, i (aquí em sembla injust Sebreli) «consideraba que los cuadros debían adecuarse a sus teorías y no éstas a aquéllos». Dóna això la raó a Azúa? Sí, però amb matisos: Greenberg també fou el principal responsable de la creació de Jackson Pollock com a personatge i sempre fou conscient de la contingència de la crítica estètica i dels cànons que se'n poguessin seguir (a la mateixa introducció s'assegura que exercia un «constante sometimiento de los hechos al marco histórico»).
La paradoxa que enuncia Azúa no és cap sofisma: l'artista no pot ser mai el fonament de l'obra d'art, per molt que resulti imprescindible estudiar-lo per a la seva comprensió integral. Aquest és un problema que té un corol·lari molt incòmode d'abordar: la valoració estètica de les obres realitzades per víctimes de tragèdies. Aquesta reflexió sorgia a l'entrevista de Philip Roth a Ivan Klíma a propòsit de la literatura de la dissidència als països de l'est, i més terrible és encara quan parlem d'un supervivent d'Auschwitz. Com separar la qualitat artística del valor testimonial sense semblar frívol o pervers?
La paradoxa que enuncia Azúa no és cap sofisma: l'artista no pot ser mai el fonament de l'obra d'art, per molt que resulti imprescindible estudiar-lo per a la seva comprensió integral. Aquest és un problema que té un corol·lari molt incòmode d'abordar: la valoració estètica de les obres realitzades per víctimes de tragèdies. Aquesta reflexió sorgia a l'entrevista de Philip Roth a Ivan Klíma a propòsit de la literatura de la dissidència als països de l'est, i més terrible és encara quan parlem d'un supervivent d'Auschwitz. Com separar la qualitat artística del valor testimonial sense semblar frívol o pervers?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada