Konwicki i la dissidència polonesa
El cas de Tadeusz Konwicki, novel·lista i cineasta, és un altre cas d'imperdonable deixadesa per part de la indústria editorial espanyola, que —que jo sàpiga— només va traduir dues obres seves, que es troben actualment fora de circulació. Konwicki és nascut a Vilnius, com Miłosz, i les seves primeres novel·les poden enquadrar-se en aquella literatura dels Kresy de la que Andrzej Kuśniewicz n'era un altre exponent, com bé ens explica B.A. Zaboklicka a la seva tesi doctoral. La seva versió per al cinema de La vall de l'Issa de Miłosz també aborda la nostàlgia per l'Arcàdia perduda de la infantesa, d'un país que va desaparèixer amb el nou ordre europeu sorgit de les dues guerres mundials. A finals dels setanta va escriure dues novel·les polítiques que el van consagrar a l'exterior: El complexe polonès (Kompleks polski, 1977) i Una apocalipsi menor (Mała Apokalipsa, 1979). La segona va ser traduïda al castellà per la mateixa Zaboklicka, però en trobar-se malaurament descatalogada l'he hagut de llegir en traducció a l'anglès de Richard Lourie. Existeix una adaptació cinematogràfica dirigida per Costa-Gavras.
Una apocalipsi menor narra el darrer dia de la vida d'un desil·lusionat escriptor a qui els seus companys de la dissidència han instat a prendre's foc davant de la seu del Partit Comunista a Varsòvia en senyal de protesta per l'annexió de Polònia a la Unió Soviètica, que té lloc formalment aquell mateix dia amb un programa d'actes que compta amb la presència d'ambdós Secretaris Generals. És una novel·la escrita amb un humor molt negre, plena de situacions delirants, personatges impossibles i reflexions agudes, amb una (auto)ironia que remet a les obres de Witold Gombrowicz. Immediatament prohibida i editada en samizdat, els polonesos la van llegir com una roman à clef, així que el lector que no conegui en detall la història i els entrellats polítics de l'època —com és el meu cas— es perdrà moltes de les al·lusions ocultes al llibre, el que tampoc és un impediment per a gaudir-lo.
Hi ha una reflexió de Konwicki que apareix en diversos punts del llibre i que m'ha cridat l'atenció per la seva duresa. A la pàgina 36, quan el protagonista entaula una conversa amb un filòsof afecte al règim, aquest el posa en guàrdia contra els seus companys dissidents:
Una apocalipsi menor narra el darrer dia de la vida d'un desil·lusionat escriptor a qui els seus companys de la dissidència han instat a prendre's foc davant de la seu del Partit Comunista a Varsòvia en senyal de protesta per l'annexió de Polònia a la Unió Soviètica, que té lloc formalment aquell mateix dia amb un programa d'actes que compta amb la presència d'ambdós Secretaris Generals. És una novel·la escrita amb un humor molt negre, plena de situacions delirants, personatges impossibles i reflexions agudes, amb una (auto)ironia que remet a les obres de Witold Gombrowicz. Immediatament prohibida i editada en samizdat, els polonesos la van llegir com una roman à clef, així que el lector que no conegui en detall la història i els entrellats polítics de l'època —com és el meu cas— es perdrà moltes de les al·lusions ocultes al llibre, el que tampoc és un impediment per a gaudir-lo.
Hi ha una reflexió de Konwicki que apareix en diversos punts del llibre i que m'ha cridat l'atenció per la seva duresa. A la pàgina 36, quan el protagonista entaula una conversa amb un filòsof afecte al règim, aquest el posa en guàrdia contra els seus companys dissidents:
They're the same sort of apparatchiks you find working for the state. They're dissidents with lifetime appointments. The regime has grown accustomed to them and they've grown accustomed to the regime. The opposition, the regime, they're the same thing, part and parcel of each other.
Més endavant el protagonista, en una tensa conversa que manté amb un membre de l'oposició, fa seves aquestes idees i li retreu la seva forma d'actuar (p. 138):
I'm used to a different form of conspiracy. [...] The sort that was formed by the uprising, and by fighting units of the Polish Socialist Party and the Home Army. You came out of a different batch. [...] You were created by this regime. You were excreted by the system, you're part of this tyranny's flesh and blood.
Finalment una dona l'alerta en termes semblants (p. 152):
Listen carefully. I don't believe in any of this opposition stuff. [...] They all get government salaries. It's all one big provocation. Don't you find it surprising that the years go by and they keep playing at protest, revolution, publication, demonstration, as calmly as peasants in springtime? They've gone gray and fat, but what of it. Ravens don't peck each other's eyes out, if you see what I mean.
Són paraules molt dures, però reflecteixen realment el pensament de l'autor? Doncs sembla ser que sí, pel que Konwicki afirmava en una interessantíssima entrevista concedida a A. J. Liehm i publicada al primer volum de Cross Currents poc abans de que aparegués la traducció anglesa de la novel·la:
Every unofficial opposition carries within itself a virus of intolerance and totalitarianism, a danger of demoralization. Dostoevsky showed it so well in The Possessed. I started having the feeling that the regime influences the opposition directly and negatively. The opposition becomes the image of a regime. One must very carefully choose the weapons to be used against the regime. Our opposition was for a long time isolated and this had a bearing on its morals.
Tanmateix Konwicki, ell mateix membre de l'oposició al règim comunista, adverteix de que les seves paraules havien de servir d'esperó per a l'autocrítica de la dissidència:
[Quan es van publicar la novel·la] The opposition did not react badly, it did not feel offended. It was searching for a moral way, and as I have already said demoralization may become the fate of any conspiracy, because there is no public control. One must think about these things, and the opposition has discussed them very seriously.
Un apocalipsi menor s'ha llegit de maneres diferents a mesura que els esdeveniments anaven tenint lloc al país. Quan va ser escrita l'any 1979 res no feia preveure el curs que prendria la història: un any després es creà el sindicat Solidarność i a finals de 1981 el general Jaruzelski va proclamar la llei marcial, va dissoldre el sindicat i va empresonar als seus líders (entre ells, Lech Wałęsa i Adam Michnik). En aquest context de repressió —i de mostres de solidaritat internacional vers Solidarność— es va publicar la traducció anglesa, el que deuria afavorir l'interès dels mitjans de comunicació americans. L'epíleg de Robert L. McLaughlin, afegit a la segona edició de 1999, ens recorda que tampoc al 1983 ningú no podia predir que tot allò s'ensorraria tan ràpidament: que es trencaria el Pacte de Varsòvia, que Polònia es convertiria en una democràcia, que Wałęsa seria escollit president i que el país ingressaria a l'OTAN i a la Unió Europea. El creixent pes polític de Polònia s'ha evidenciat aquesta mateixa setmana amb l'elecció de l'ex-primer ministre Jerzy Buzek com a president del Parlament Europeu.
No tinc prou elements de judici per a valorar la justícia de les crítiques de l'autor. Vista la història, però, i assumint el plus d'idealització romàntica que occident ha fet de tota resistència anticomunista, em sembla que el rol jugat per la dissidència polonesa —així com el de Karol Wojtyła, impossible de minimitzar— en el descrèdit i la posterior caiguda del règim té més llums que ombres. Els temors de desmoralització van acabar essent, doncs, infundats.
No tinc prou elements de judici per a valorar la justícia de les crítiques de l'autor. Vista la història, però, i assumint el plus d'idealització romàntica que occident ha fet de tota resistència anticomunista, em sembla que el rol jugat per la dissidència polonesa —així com el de Karol Wojtyła, impossible de minimitzar— en el descrèdit i la posterior caiguda del règim té més llums que ombres. Els temors de desmoralització van acabar essent, doncs, infundats.
3 comentaris:
Caram. No el coneixia. Aquest "joc de miralls" sense públic, és una de les reflexions polítiques més intel.ligents que he llegit darrerament, i mira que no llegeixo en anglès, més aviat me l'imagino... Esperem que publiquin el llibre per casa nostra.
Per la meva experiència contra Franco,viscuda en família des que tenia ús de raó, el que diu aquest autor no tan sols és plausible, és cert.
Les de Konwicki són paraules molt dures, escrites per algú que en aquells moments tenia una autoritat moral molt gran al país (com Miłosz, com Herbert). S'ha dit mil cops, però convé no oblidar-ho mai: lluitar contra el feixisme no el converteix a un en demòcrata, ni lluitar contra la injustícia con el converteix a un en just.
Sí, jo també vaig pensar en l'oposició antifranquista.
Plenament d'acord amb els comentaris. David: m'he permès de deixar constància d'aquest "post" en el fòrum de la Casa de l'Est, dins el tema "Literatura polonesa" (amb l'enllaç al teu blog, naturalment).
Publica un comentari a l'entrada