Azaña i l'actuació del govern català a la guerra civil

El catedràtic de dret Eduardo García de Enterría ha recollit en un volum els escrits més rellevants de Manuel Azaña referents a la gestació de l'autonomia catalana a la Segona República i al paper del govern català durant els primers mesos de la guerra civil. El llibre no aporta cap tesi original ni presenta documentació inèdita, però facilita la tasca al diletant, que no ha de moure's per la ingent producció del polític castellà –set volums que es reeditaran en breu– per a trobar els textos relatius a aquest tema.

El projecte reformista d'Azaña tenia com un dels punts essencials la resolució del «problema català», que ell entenia que havia de fer-se a través de la concessió d'una àmplia autonomia que satisfés les aspiracions catalanes. Des del seu discurs a Barcelona el 27 de març de 1930, quan només era un intel·lectual sense responsabilitats de govern, la visió d'Azaña queda fixada amb claredat. El projecte d'Estatut d'autonomia discutit a les corts espanyoles serà impulsat i defensat amb valentia per Azaña, i les seves brillants intervencions parlamentàries –fou l'orador més insigne que ha conegut Espanya, segons Madariaga– intentaran vèncer l'oposició dels altres grups de la cambra. Els discursos recollits en aquest volum, singularment el del 22 d'octubre de 1931, ens presenten un estadista avançat al seu temps, que aborda l'encaix de Catalunya en Espanya d'una forma molt audaç. García de Enterría fa notar a la introducció que Azaña basa la seva postura en dos principis fonamentals de gran rellevància: el valor normatiu de la Constitució (és a dir, la Constitució com a «llei de lleis», infranquejable) i el fet de que aquesta ha d'interpretar-se en el seu conjunt, i no només en els limitats preceptes que es refereixen a l'autonomia regional. Això era quelcom inèdit a l'ordenament jurídic espanyol i fou recuperat pels ponents constitucionals del 78.

Azaña, emperò, seguí un viacrucis de successives decepcions amb els nacionalistes catalans. Com per a Gaziel, el punt d'inflexió foren els fets del sis d'octubre del 34. Azaña, que no fou innocent en el procés revolucionari que es donà a tot el país (participà activament en la deslegitimació de la victòria electoral de la dreta en les eleccions de 1933, en una mostra de sectarisme antidemocràtic que tingué una gran transcendència pel futur de la República), sí que deplorà el caire que prengueren els esdeveniments a Catalunya. García de Enterría ens furta les observacions d'Azaña sobre aquest particular (hi ha un incomprensible salt en els textos, que passen de 1932 a 1937, ja en plena guerra), però en anotacions posteriors trobem alguns comentaris («la más desatinada aventura que se puede imaginar») que no deixen marge al dubte.

Però serà l'actuació del Govern català durant els primers mesos de la guerra civil la que determinarà el radical canvi de posició d'Azaña. El desgavell a la reraguarda catalana és tal, que tan bon punt es forma el govern Negrín Azaña li encomana restaurar l'autoritat de la República a Catalunya. En una anotació del 31 de maig de 1937 al conegut com a Cuaderno de la Pobleta, Azaña no estalvia qualificatius duríssims a les accions dels dirigents catalans («abusos», «insubordinaciones»,
«insolidaridad», «hostilidad», «chantajismo»...) i descriu la situació imperant a Catalunya en aquests termes:

Que todo este sistema ha sido destruido: Parlamento, partidos, libertad de opinión, no existen o no funcionan. Tampoco los organismos administrativos, judiciales, etcétera, creados por el Estatuto y sus complementos. Que no puede admitirse que la autonomía se convierta en un despotismo personal, ejercido nominalmente por Companys, y en realidad por grupos irresponsables que se sirven de él. Que al desaparecer el sistema autonómico, no puede admitirse que surja una dictadura mediante la absorción de los poderes atribuidos a la democracia, y la usurpación de otros que no le correspondían, y se mantenga un despotismo a pretexto de que Cataluña era o debe ser autónoma.

El primer i únic encàrrec a Negrín era el de consolidar l'autoritat de l'Estat a Catalunya en matèria d'ordre públic i de guerra. Molt interessants són també les notes recollides el 19 de setembre de 1937 al Cuaderno de la Pobleta, després d'entrevistar-se Azaña amb Carles Pi i Sunyer, en aquells moments Conseller de Cultura de la Generalitat i emissari del govern Companys. La conversa evidencia la desconfiança entre els dos governs. El Govern de la Generalitat, per boca de Pi i Sunyer, tem que el Govern de la República tingui intenció d'acabar amb l'autonomia catalana. Azaña recull tots els seus arguments i després dóna la rèplica, un veritable memorial de greuges:

Su deber [el de Companys] más estricto, moral y legal, de lealtad política, e incluso personal, era haber conservado para el Estado desde julio acá, los servicios, instalaciones y bienes que le pertenecían en Cataluña. Se ha hecho lo contrario. Desde usurparme (y al Gobierno de la República, con el que lo comparto) el derecho de indulto, para abajo, no se han privado de ninguna transgresión, de ninguna invasión de funciones. Asaltaron la frontera, las aduanas, el Banco de España, Montjuïch, los cuarteles, el parque, la Telefónica, la Campsa, el puerto, las minas de potasa... [...] Crearon la Consejería de Defensa, se pusieron a dirigir su guerra, que fue un modo de impedirla, quisieron conquistar Aragón, decretaron la insensata expedición a Baleares, para construir la gran Cataluña, de Prat de la Riba... [...] Ustedes, la Generalidad, no han proclamado una revolución nacionalista o separatista. Querían hacerla pasar a favor del río revuelto. [...] La Generalidad, cuyo Presidente, como recuerda ahora Companys, es representante del Estado, ha vivido no solamente en desobediencia, sino en franca rebelión e insubordinación. [...] Delegaciones de la Generalidad en el extranjero. Eje Bilbao-Barcelona. La Generalidad emite billetes [...] sin consultar ni prevenir siquiera al Gobierno, y la prensa dice: «se ha creado la moneda catalana.» Se publica el decreto de movilización incumplido, por cierto, y la prensa dice: «Ha sido creado el ejército catalán».

Pi i Sunyer es justifica dient que es tractava de «un momento revolucionario». Per al president espanyol no hi ha dubte de que els nacionalistes catalans han aprofitat la crisi originada per la rebel·lió militar per a violar els límits constitucionals i legals, ignorar les funcions i competències de l'Estat dins el sistema autonòmic i operar de facto com un estat independent. Azaña li recorda les paraules del ministre Joan Lluhí després de l'«alzamiento»: «cada cual procuraría ocupar posiciones para ser el más fuerte el día de la paz». Tant és així que el propi Pi i Sunyer admet amb total descaradura: «Si la paz se hubiese restablecido, a los tres meses, todo eso habrían sido otros tantos triunfos en su mano [la de la Generalitat]».

Naturalment, aquests fets han tingut altres lectures. La revista L'Avenç va dedicar un número a aquests fets, i l'historiador Ricard Vinyes defensava una visió alternativa en un article a El País:

Lo que había hecho la Generalidad desde el primer día de la rebelión, por encima de todo, era salvar el Estado en Cataluña. El Estado había desaparecido o estaba en riesgo de desaparecer rápidamente por la forma en que se desarrollaban los acontecimientos. La contribución del Gobierno catalán fue encuadrar un poderoso movimiento social revolucionario –no desarticularlo– en las instituciones ya existentes con contenidos adecuados a la nueva situación y creando otras que el gobierno y las nuevas fuerzas políticas y sociales creían pertinentes. Ello, naturalmente, reclamaba una redistribución del poder. Consolidar la Generalidad era consolidar el Estado.

No acabo de veure com es poden integrar forces revolucionàries en les institucions democràtiques sense desnaturalitzar-les, crear unilateralment noves institucions sense ser deslleial, i atorgar-se una sobirania que no té més aval que el dels fets consumats sense conculcar les lleis que s'havien jurat guardar i fer guardar.

Els dos darrers textos estan extrets de la sèrie d'articles que Azaña va escriure a l'exili entre 1939 i 1940 i que es recolliren pòstumament en un volum titulat Causas de la guerra de España. En ells retrobem la mateixa visió del conflicte i de la deslleialtat del govern català envers la República (molts passatges estan transcrits directament dels seus quaderns).