[...]

«El solo hecho de carecer en lo sucesivo de réplica, ha dado a lo falso una cualidad nueva. Es a la vez lo verdadero que ha dejado de existir casi por todas partes o, en el mejor de los casos, se ha visto reducido al estado de una hipótesis que nunca puede ser demostrada. La falsedad sin réplica ha acabado por hacer desaparecer la opinión pública, que primero se encontró incapaz de hacerse oír y después, muy rápidamente, incapaz siquiera de formarse.»

Guy Debord, Comentarios sobre la sociedad del espectáculo

Viatge a l'Europa més desemparada

Quan pensem en l'Europa de l'Est, segurament ens vénen a la ment aquelles capitals d'esplendorós passat imperial, com Praga i Budapest, o bé grans ciutats pletòriques d'història: Varsòvia, Bratislava, Zagreb, Ljubljana, Belgrad, Vílnius, Cracòvia, Sarajevo, Bucarest, Gdańsk, Kaliningrad...

Tanmateix, i acceptant que sempre ha estat difícil traçar la frontera oriental del nostre continent, hi ha una altra Europa de l'Est, una de menystinguda i gairebé oblidada. Andrzej Stasiuk la recorre i escriu les seves impressions a De camino a Babadag (Jadąc do Babadag, 2005), guanyadora del premi literari polonès més prestigiós, el Nike. El llibre el formen un seguit de textos escrits durant els seus múltiples viatges per la rebotiga d'Europa, una mena d'On the Road eslau, com ell mateix afirma en una entrevista. L'autor renuncia a erigir-se en protagonista i deixa que siguin el paisatge i les seves gents els que parlin al llibre. Stasiuk recorre territoris fronterers i llogarets d'Eslovàquia, Albània, Eslovènia, Romania, Moldàvia, l'oest d'Ucraïna i l'est d'Hongria. Fins i tot visita països inexistents, com Transnístria, una estreta franja de territori moldau que segueix el curs del riu Dnièster i fa frontera amb Ucraïna, que el 1990 es declarà independent de Moldàvia però que no gaudeix de reconeixement internacional. Totes elles són terres en les que s'ha aturat el temps i per les que la prosperitat ha passat de llarg:

Husmearía en busca de lo pasado, buscaría aquel incesante «antaño» que en mi tierra es presente, ya que el «mañana» en realidad nunca llega porque se detiene en países remotos cautivado por sus encantos, sobornado o, tal vez, simplemente cansado. Lo que ha de venir nunca llega hasta allí, pues se agota por el camino y se extingue como el resplandor de un farol lejano. Allí reina la decadencia perpetua y los niños nacen cansados.

L'abandó i la misèria és tal que Stasiuk pot permetre's el luxe d'intercalar una descripció del districte de Sinistra i el lector desprevingut no distingirà entre la realitat i la ficció literària. Només Eslovènia («aquel país ordenado y arreglado que recordaba el sueño habsburgués de la misión civilizadora del Imperio») desentona en aquest quadre, i és precisament on l'autor sembla sentir-se més fora de lloc. La follia dels tirans autòctons, a l'empara del règim soviètic, és el principal culpable de l'esfondrament d'aquests països. Stasiuk pren la vila moldava de Baurci com exemple: «Baurci era el verdadero final de la Revolución. Eso parecía. No quedaba nada que pudiera ser útil, nada que tuviera ningún valor». I remata amargament: «Setenta años a tomar por culo».

El lector difícilment se sentirà atret pels paratges que Stasiuk descriu al llibre. No hi ha cap grandesa en ells, ni gota de romanticisme, i la seva pobresa no seduirà els turistes occidentals, que prefereixen entendrir els seus cors visitant misèries més exòtiques i remotes. Però aquests territoris també són part d'Europa, de la nostra pulcra i civilitzada Europa, i ja és hora de que surtin del racó on els hem relegat.

[...]

Juan Luis Artuaga, premi Príncep d'Astúries i codirector de l'excavació d'Atapuerca, explica la seva teoria sobre la causa de l'extinció dels neandertals:

Los neandertales no tenían bandera, y cuando llega aquí el Homo sapiens tiene bandera... Porque la bandera es la capacidad de representar a una comunidad por medio de un objeto, de reagruparse en torno a símbolos, lo que permite aumentar el tamaño del grupo sin basarse en el parentesco, un grupo que trasciende lo biológico. Así, el número de miembros de una tribu puede ser ilimitado; creo que ésa es la diferencia. Los cromañones tenían un sistema de alianzas, de solidaridad, basado en creencias, historias o mitos que les daban una unidad que sobrepasaba lo puramente biológico. Somos la única especie que forma comunidades no biológicas, unidas por lazos de tipo simbólico, lingüístico, religioso... Los neandertales se conocerían entre ellos, familias, grupos grandes, y, de pronto, eso se pone en competencia con una especie de comunidades que pueden ocupar toda la península Ibérica, con una capacidad enorme de alianza. [...] Qué es más inteligente, ¿creer en lo inexistente o no creer? Yo no creo en los espíritus, no es nada realista ni inteligente; en eso estoy con los neandertales, que eran los realistas... Pero, a la larga, la gente que cree en mitos simbólicos tiene más fuerza de comunidad y supervivencia.

Jo, neandertal entre cromanyons, ja sé que tinc les de perdre.

Poesia (tan propera)

Albert Lázaro, impulsor de Casa de l'Est, fou qui em parlà per primer cop de Xavier Farré, professor a la Universitat Jagiellonski de Cracòvia. Després vaig adonar-me que ja tenia algunes de les seves traduccions, les de Milosz i Zagajewski. Paga la pena sovintejar el seu blog per gaudir de les versions de poetes centreeuropeus, molts dels quals dissortadament serà difícil veure publicats a casa nostra.

Ara acudeixo per primer cop a la seva poesia, a través del volum La disfressa dels arbres, el seu darrer poemari, i descobreixo que m'és molt propera: Farré té unes vivències que no em són alienes i escriu sobre sensacions que jo també experimento.

La seva és una poesia on la natura hi juga un paper molt especial, i segurament la vista de Cracòvia no difereix massa de la que jo frueixo als Alps bavaresos. En aquestes terres l'existència està quarterada, determinada pels «paisatges que m'engavanyaran / amb força cada nou canvi d'estació». Un hivern que porta un «fred que glaçarà aviat tots els sons», una primavera d'«una verdor tan intensa que fa mal als ulls» i un estiu on «lluu un sol / que no escalfa».




Sé també quina és l'agredolça experiència de tornar a casa; el canvi d'allò que ens envolta («He d'obligar als ulls, emperesits al nord, / perquè s'habituïn a aquests tons torrats.», el pas «de muntanyes rocoses / a camps mustis, i el regnant silenci del sol») i l'alleugeriment en retrobar-nos amb la pròpia llengua («Puc recuperar els sons, la ment descansa, / no ha de fer cap esforç buscant l'ajut / de la vista. És innecessari llegir els llavis. / [...] / I es fa estrany veure com altres signes malden / per ocupar un espai que els era propi. Ho entens.»). I és que el que sent el poeta en la llunyania no és nostàlgia, sinó estranyament pel desconegut; i de retruc, estranyament també pel que fins aleshores sempre havia tingut per propi. La certesa de que l'exili és sempre personal, l'assumpció de tot allò que comporta («L'exili s'ateny en un mateix. Convertir-se / en absent arreu, com la boira de l'hivern. / Visible a la llunyania. Intocable de prop») i la difícil decisió de perpetuar-lo («desitjos contaminats de pors»). Jo, per si serveix d'alguna cosa, m'aferro a Montaigne: «Sé bé del que fujo, però ignoro el que busco».

A Farré també m'uneix l'amor per la Mitteleuropa, per les seves lletres i per la seva fesomia: cabalosos rius, espessos boscos, turons, castells, esglésies barroques, teulades inclinades, carrers tortuosos, tramvies, cafès («Les converses / només aquí són possibles»)... L'amor pel fènix: per l'imperi anorreat i pels nous mons que sorgiren de les seves cendres. Geografies ocultes, desaparegudes; recórrer-les seria un periple sense fi, i tampoc no sabríem com fer-ho. Potser la clau ens és donada en aquesta intensa imatge que vull que serveixi de cloenda:

Si agafes un mapa dels països inexistents
veuràs com aquí la forma és l'espiral.
Una línia que circumda en si mateixa
per arribar a un centre imaginari. Així
és com s'han de recórrer les ciutats.
El vertigen del mareig en perdre els punts
de principi i final. Saber que el centre
significa una nova corba. Per omplir el buit.

[...]

«Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrera. Voldria, voldria… Voldria què?

Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida? ¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir?»


Josep Pla, El quadern gris, diumenge 6 d'abril de 1918.