Les cicatrius de Munic

La muerte es un Maestro Alemán su ojo es azul
él te alcanza con bala de plomo su blanco eres tú
vive un hombre en la casa tu pelo de oro Margarete
azuza sus mastines a nosotros nos regala una fosa en el aire
juega con las serpientes y sueña la muerte es un Maestro Alemán
Paul Celan, Fuga de la muerte

Les ciutats, com les persones, són esclaves de la seva biografia. Munic ha intentat esborrar les cicatrius més horribles, però resten encara a la ciutat moltes traces del seu passat més negre. Al voltant de Königsplatz, al mateix lloc on el 10 de maig de 1933 es cremaren centenars de llibres d'autors degenerats, una placa indica l'antiga ubicació dels edificis oficials del NSDAP. Alguns segueixen en peu, reconvertits en edificis administratius, altres han desaparegut. Entre els que romanen, la Führerbau, convertida ara en la Musikhochschule, on el 30 de setembre de 1938 se signà l'infame Tractat de Munic. La majoria d'edificis foren projectats per Paul Ludwig Troost, arquitecte favorit de Hitler fins la seva mort el 1934 (Munic no ha estat de sort amb els seus nazis: Troost no ha assolit la popularitat d'Albert Speer, ni Heinrich Hoffmann, fotògraf oficial del partit, la de Leni Riefenstahl). La desnazificació de la ciutat ha estat molt efectiva, però l'arquitectura monumental del Reich és inconfusible i fa aflorar una ganyota de repulsió quan hom es topa amb una d'aquestes construccions. El flâneur més observador pot fins i tot reconèixer els maquillatges més barroers (com l'àliga de Sophienstraße, d'estil feixista, a la que simplement han arrencat l'esvàstica de les seves urpes) i petits detalls que passen desapercebuts al vianant atrafegat, com els cascs i les reixes en forma de creu gammada als antics quarters generals de la Luftwaffe.

Els passejants poden trobar també en aquest recorregut senyals de la resistència interior al nazisme. Els germans Scholl i Georg Elser han estat elevats a la categoria de símbols, en una patètica cerca d'herois sota les runes de la guerra que servissin de consciència col·lectiva als supervivents, que havien d'assumir la ignomínia de la col·laboració activa –o el silenci còmplice– amb la barbàrie, però també mirar endavant. La reconstrucció de la ciutat s'ha fet en paral·lel a la reconstrucció de la memòria, i tota catarsi deixa parracs en l'intent. La història moderna d'Alemanya no l'han escrit els vencedors, sinó els mateixos derrotats, amb valors que no eren els seus però que adoptaren com si ho fossin. Encara avui l'estranger sent que segueix havent una barrera infranquejable, un tabú que ni l'amistat pot trencar. Aquest territori prohibit és el de la vergonya, el de l'horror, el de la culpa.

Jura dels reclutes nazis a la Königsplatz, 19 de novembre de 1938

Van der Hilst

Un no sempre pot estar a l'aguait de tot el que s'esdevé a la ciutat. Entre els descuits que més lamento està la mostra «Cuban interiors» de l'holandès Robert van der Hilst, que s'exhibí a la galeria Jordanow de Golierstraße –a tocar de casa– entre el 21 de juny i el 21 de juliol d'enguany. La primera exposició d'aquest fotògraf a Alemanya.

Descobreixo van der Hilst gràcies al Crítico Constante, habitual del Nickjournal. Grandíssim fotògraf, no hi ha dubte. Millor encara que la seva sèrie sobre Cuba (a la que Letras Libres li dedicà un article) és la d'interiors xinesos, una verdadera meravella. Em prenc la llibertat d'adjuntar tres fotografies extretes de la seva web. La composició és perfecta i extraordinari el tractament del color; remet a la tradició pictòrica holandesa i especialment a Vermeer, per qui es declara influït. Qui visités la interessantíssima exposició Hammershøi-Dreyer del CCCB ja s'haurà adonat que hi ha quelcom de molt especial en la percepció de la llum entre els nòrdics.

Així parlava l'artista del seu treball:

I am looking for total silence in my photographs, immobility, there where nothing moves anymore, all is serene and still –the so called «decisive moment» is a term that I do not understand. Especially, now working for the past 4 years on «interiors», my images are very much composed and as if being set up, arranged. Using the inhabitants as my «actors», their habitat becoming a theater, I try to cross the threshold of their inner selves. In these series of «Cuban interiors» and now «Chinese interiors» I try not only to photograph the interior of the room but more importantly, the interior of man.

Caldrà seguir-li la pista.

Celtas cortos

Si és que no guanyem per disgustos... Després de la raça basca, ara n'arriba una altra, hereva de la «raça superior celta». Extret d'una web oficial de la Xunta, tot glossant la figura de Manuel Murguía:

Optando polo rigor documentalista, a apelación a textos escritos e o uso dunha bibliografía solvente, ofrece xa, segundo as concepcións orgánico-historicistas, unha sólida teoría nacional: Galicia é unha nación natural e espontánea, herdeira da raza superior celta, falante dun idioma propio, habitante dun territorio definido, e posuidora duns costumes, unha mitoloxía, unhas institucións e un folclore senlleiros.

Naturalment, les teories d'aquest historiador no han de coincidir necessàriament amb les dels responsables polítics gallecs, però si qualifiquen aquestes idees de «sòlida teoria nacional» i encara es prenen seriosament les «concepcions orgànico-historicistes» sobre la nació, és per fer-s'ho mirar. Hasta los suevos, que deia l'altre.

Jo ja no entenc res, la veritat; coses de ser un ignorant i un imbècil.

Job a Amèrica

Parles com qui no té seny. Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d'acceptar els mals?

Job 2, 10

El llibre de Job és un dels que presenta més dificultats teològiques de l'Antic Testament. Ens parla de que el patiment i la desgràcia no sempre són conseqüències del pecat, sinó que poden ser també dures proves de fe. Job, virtuós, ha d'acceptar resignat els designis divins sense entendre les raons, però la seva fe flaqueja i el duu a blasmar Déu i a preguntar-se si val la pena no pecar en vida si la torna és el càstig injust.

La història de Job va servir de base a la novel·la que va consagrar Joseph Roth com un dels grans escriptors del seu temps: Hiob. Roman eines einfachen Mannes (1930). Mendel Singer, un jueu centreeuropeu que malviu com a mestre, veu com la seva pietat és recompensada per Déu amb un seguit de desgràcies. L'emigració a Amèrica, deixant enrera un fill malalt, no millorarà la seva situació. Com al relat bíblic, també la fe de Mendel Singer és assaltada pels dubtes, i també la seva veritat és admesa al final i pot passar la fi dels seus dies en pau amb si mateix i amb Déu. No recuperarà res d'allò que ha perdut (la seva esposa morta, la seva filla embogida, els seus fills desapareguts a la guerra) excepte el fill que abandonaren a Rússia, Menuchim, ara sa i pròsper, redemptor dels infortunis dels Singer. Alexandra Délano Alonso ha escrit una notable recensió del llibre a la revista Casa del Tiempo.

Roth ens mostra les dues cares del seu temps: la vida dels jueus a Amèrica, on viuen en l'estretor però tenen l'oportunitat de prosperar sense la discriminació que patien a Europa; i la que és l'obsessió personal de l'autor i la dels escriptors de la seva generació (Zweig, Musil, Broch): la d'un ordre que semblava immutable però que desapareix d'un dia per l'altre («En Rusia ya no reinaba ningún zar. Bueno, que no reinara»; «Quiero volver a casa, a Zuchnow. Ya no es Rusia. El mundo ha cambiado»). Mendel Singer no ho pot acceptar, no pot adaptar-se a un món que no és el seu («Que otros recorran el mundo. El mío está muerto»). Tota la literatura de Roth –de qui Guillermo Cabrera Infante va fer una admirable semblança a Letras Libres– gira al voltant d'aquest món d'ahir, de la pèrdua de la identitat que donava sentit a la seva vida: «Mi experiencia más inolvidable fue la guerra y el fin de mi patria, la única que tuve: la monarquía Austrohúngara».

Satan Smiting Job with Sore Boils, de William Blake (ca. 1826). Tate Gallery, London

La història personal de Joseph Roth és representativa de la dels jueus orientals, que visqueren l'exili, la desaparició de la pàtria i finalment l'anihilació a mans dels nazis. És la història dels únics habitants de l'Imperi que no trobaren acomodament en aquelles petites noves pàtries que sorgiren després de la caiguda dels Habsburg, i que hagueren d'emprendre un segon èxode, fent bona una vegada més la imatge del jueu errant, desarrelat i que abraça l'assimilació com una fuga. Aquest tema constitueix l'eix d'un assaig de Claudio Magris del que es pot trobar una interessant ressenya aquí.

Benítez contra Gámez: notes a una sentència

Potser haurà passat desapercebut en alguns dels grans mitjans de comunicació, però entre els bloggers s'ha parlat –i molt– de la sentència del Jutjat de Primera Instància no. 5 de Getxo que condemna a Luis Alfonso Gámez, periodista d'El Correo i autor del blog Magonia a pagar una indemnització de 6,000€ per proferir expressions que sobrepassen «el derecho a la sana crítica» i són «atentatorias para la honorabilidad» de Juan José Benítez.

L.A. Gámez va publicar en el seu blog diversos articles on criticava durament el programa de TVE Planeta Encantado, del qual J.J. Benítez n'era responsable. En aquest programa, que no era presentat com de ficció, s'afirmaven barbaritats com que l'home va conviure amb els dinosaures, que les estàtues de l'illa de Pasqua varen ser transportades usant poders màgics, que éssers vinguts d'Orion van erigir les piràmides d'Egipte, que Jesús va seure al coliseu romà (anys abans de que aquest fós construït), etc., etc., etc.

No cal dir que Gámez té tot el meu suport i que el seu blog –que vaig recomanar fa temps– fa un gran servei al coneixement científic i a la raó crítica. Però passada la indignació inicial, la veritat és que un cop llegida la sentència, tot i que discutible, sembla ajustar-se a dret. El jutge no entra a valorar la veracitat de les afirmacions de Benítez, sinó que simplement es limita a considerar que les qualificacions de Gámez excedien l'àmbit de la crítica (i, essent honestos, algunes ho feien). Per a mi, la clau a tot el procés la dóna Tsevanrabtan al seu blog, i és el problema de l'aplicació real del concepte jurídic d'estafa. Quan el jutge considera que «estafador, [...] que basa su negocio en la mentira, el engaño público y la tergiversación» són expressions sense justificació, és quan la ciutadania ha d'aturar-se en sec i protestar. Ja és hora que la Justícia es prengui seriosament el fet que la llibertat d'expressió no empara l'engany deliberat amb ànim de lucre, i comenci a marcar el terreny a ufòlegs, futuròlegs i curanderos. Els que creiem que cal lluitar activament en defensa de la raó i contra tota mena de supersticions ho agraïrem, i la societat en el seu conjunt hi sortirà guanyant. No sóc cap ingenu i sé que feta la llei, feta la trampa, i que els afectats afinaran l'ambigüitat del seu llenguatge per escapolir-se de la llei, però al menys sentirem que les seves falòrnies estan essent vigilades i són susceptibles de tenir conseqüències legals.

Com acostuma a passar, les anècdotes, per més indignants que siguin, són símptomes d'un mal més greu. En aquest cas és la d'un mal entès respecte a la pluralitat d'opinions i que no és res més que menyspreu a la veritat, que sembla haver-se convertit en una simple possibilitat més a tenir en compte. La consideració dels fets com a meres opinions, al capdavall. Quan és la pròpia administració la que es contagia d'aquest discurs (com va fer la Generalitat de Catalunya amb el decret per a la regulació de les teràpies naturals), aleshores sí que hem de preocupar-nos.