Música lliure improvisada

A cada época su arte, al arte su libertad

Frontispici de l'edifici de la Secession (Viena)

La pròpia evolució de la música i les arts durant el segle XX va fer que els creadors cerquessin formes d'expressió cada cop més lliures. En el camp del jazz aquesta revolució, el Free Jazz o New Thing, vingué de la mà de músics com Ornette Coleman, John Coltrane, Albert Ayler, Cecil Taylor i Anthony Braxton, entre molts altres.

La música lliure improvisada (free improvised music o free improvisation) fou una evolució encara més radical d'aquelles propostes, en les que el jazz és un element molt important però no l'únic (la música progressiva i l'experimentació radical del grup Fluxus, per exemple, foren altres vies d'entrada). Un cop iniciat l'alliberament de les cotilles harmòniques, melòdiques i rítmiques, era qüestió de temps que algú no ho portés al paroxisme. Ja no hi ha normes ni estructura, la improvisació és col·lectiva i el diàleg entre els músics és constant i imprevisible.

La música lliure improvisada s'inicia a finals dels anys seixanta i té uns orígens innegablement europeus, però no pot localitzar-se en un país en concret. Gairebé simultàniament, i per persones que es coneixien entre sí, va sorgir a Gran Bretanya, Alemanya i Holanda un grup de músics que exploraren els límits de la sonoritat jazzística. Els fundadors d'aquest gènere foren Peter Brötzmann, Alexander von Schlippenbach, Peter Kowald i Manfred Schoof a Alemanya; Evan Parker, Derek Bailey, John Stevens i Trevor Watts a Anglaterra; Han Bennink, Misha Mengelberg i Willem Breuker a Holanda, per citar només els més rellevants. A més de petits combos, aparegueren formacions més nombroses: l'Spontaneous Music Ensemble (Anglaterra), la Globe Unity Orchestra (Alemanya), la ICP Orchestra (Holanda) i la Jazz Composer's Orchestra (USA). El moviment s'estengué ràpidament a Suïssa i als països escandinaus, i més tard arribaria a la resta del continent.

En veure que no tenien cabuda als segells tradicionals, els propis músics fundaren companyies discogràfiques per a difondre la seva música: FMP, BVHAAST, Intakt, Emanem, Leo, Incus, Maya, Atavistic... FMP, amb seu a Berlin, va enregistrar alguns dels primers discs, com el ferotge Machine Gun (1968), a càrrec d'una formació multinacional liderada per Peter Brötzmann. Un document històric del moviment.

El free-jazz nord-americà també va arribar, pel seu propi peu, a propostes similars. Músics provinents de l'avantguarda o fins i tot d'estils més tradicionals evolucionaren cap a formes estètiques més lliures: Cecil Taylor, Steve Lacy, Paul Bley, Anthony Braxton i la gent de l'AACM i la Knitting Factory... D'altres iniciaren les seves carreres en la improvisació lliure: William Parker, George Lewis, Marilyn Crispell, Susie Ibarra, etc. El màxim exponent de la música lliure a Espanya és el pianista Agustí Fernández, membre del Electro-Acoustic Ensemble d'Evan Parker i que ha col·laborat amb moltes grans figures: Peter Kowald, Derek Bailey, Mats Gustafsson, William Parker, Marilyn Crispell, John Butcher...

Malgrat ser un gènere molt minoritari, s'ha creat una xarxa de difusió que, a més dels segells discogràfics esmentats, inclou revistes online (Avant-Mag, One Final Note, Squid's Ear, Rubberneck, Signal to Noise) i festivals. En aquesta pàgina de la Universitat de Sheffield es pot trobar moltíssim material al respecte. A Barcelona es celebra anualment un certamen dedicat a la música lliure, les Nits de Música de la Fundació Miró, comissariades precisament per Agustí Fernández. En elles vaig tenir l'oportunitat de veure l'Alex von Schlippenbach Trio (amb Evan Parker i Paul Lovens), la London Jazz Composers Orchestra de Barry Guy, Aki Takase amb Rudi Mahall, Axel Dörner, Fred Van Hove...

Ja han passat prop de quaranta anys des de l'enregistrament dels primers discs, i com qualsevol altre moviment artístic, les generacions actuals miren als fundadors com velles glòries amb un discurs un tant antiquat. Per a la immensa majoria d'aficionats, emperò, continuen essent exploradors sense límits. Qui té por de la llibertat?

Miles & Trane

El primer quintet de Miles Davis, amb John Coltrane, interpretant So What. Wynton Kelly al piano, Paul Chambers al contrabaix i Jimmy Cobb a la bateria. Frank Rehak, Jimmy Cleveland i Bill Elton als trombons en el darrer chorus.

Enregistrat per a The Robert Herridge Theater Show a l'estudi 61 de la cadena CBS el 2 d'abril de 1959.

Passin i vegin.

La temptació de la innocència

La tentación de la inocencia (1995) és un llibre que un hauria de tenir la sort de llegir quan la seva personalitat encara s'està formant. Fou guardonat amb el premi Médicis d'assaig i a Espanya va comptar amb padrins tan destacats com Fernando Savater. Avui, onze anys després de la seva publicació, segueix essent un brillant anàlisi d'un dels problemes més greus que pateix la societat occidental moderna.

Ben aviat Bruckner ens presenta la tesis central de l'assaig:

«Llamo inocencia a esa enfermedad del individualismo que consiste en tratar de escapar de las consecuencias de los propios actos, a ese intento de gozar de los beneficios de la libertad sin sufrir ninguno de sus inconvenientes. Se expande en dos direcciones, el infantilismo y la victimización, dos maneras de huir de la dificultad de ser, dos estrategias de la irresponsabilidad bienaventurada. En la primera, hay que comprender la inocencia como parodia de la despreocupación y de la ignorancia de los años de juventud; culmina en la figura del inmaduro perpetuo. En la segunda, es sinónimo de angelismo, significa la falta de culpabilidad, la incapacidad de cometer el mal y se encarna en la figura del mártir autoproclamado.»

La noció d'individu sorgeix a la Il·lustració. Com diu Kant, en aquest període històric l'home «surt fora de la minoria d'edat en la que es manté per la seva pròpia culpa». Tanmateix, aquest alliberament és problemàtic, ja que el fa perdre la seguretat del seu lloc al món, d'un ordre que tot ho regeix. La humanitat alliberada de Déu i de l'autoritat és presonera d'un altre tipus de turment: el de la valoració dels altres homes, als que s'ha de rendir comptes.

A més, la pròpia sobirania comporta una autocrítica constant: si jo sóc l'únic amo dels meus actes, sóc també l'únic responsable dels meus errors. En aspirar tots a les mateixes fites, ens convertim en adversaris; com diu Bruckner: «tots iguals, tots enemics». La llibertat individual proporciona a l'home altres decepcions: la de veure frustrat aquest potencial tan enorme, i, agreujats, sentir que mereixem quelcom millor; o la de creure'ns únics i descobrir-nos corrents, part indistingible de la massa.

L'extravagant fascinació per la infantesa, estat en el que els adults semblen desitjar mantenir-se perpètuament, es reflecteix en l'exigència infinita sota el mantell del deute impagat; en la cerca d'una protecció total (per part de l'Estat, naturalment) sense cap prohibició, actitud que l'autor resumeix en la frase «Deixeu-me en pau, ocupeu-vos de mi».

L'altra via d'escapament a les responsabilitats és el victimisme. Bruckner observa una tendència –exemplificada en el canvi d'enfocament del Dret als Estats Units– a atorgar la raó al feble, a la víctima, pel fet de ser-ho; convertint-se així en un estatus cobdiciat, respongui o no a causes objectives. D'aquí sorgeix una nova vocació: la de fals perseguit, el pària professional. El perill és evident: si aquest rol no és més que una impostura, les verdaderes víctimes es veuran desplaçades en les seves justes i legítimes queixes. L'eliminació per igualació.

Aquesta cultura de la queixa és més fàcil d'exercir si es pertany a una minoria discriminada. El problema és que ja no s'apel·la al greuge concret, sinó que la pròpia existència de col·lectius diferenciats s'al·lega com a justificació per a l'enfrontament. I el que és pitjor, es fa d'un atribut de la persona el centre ineludible de la seva existència. D'aquesta manera, un individu quedaria totalment determinat per algun dels seus trets –el sexe, l'ètnia, la nació, la religió–, del que ontològicament no podria escapar. Si bé algunes discriminacions denunciades són reals i cal combatre-les, «una vez reconocida la diferencia del otro, falta todavía no reducir al otro a su diferencia».

El ser percebut pels altres com a víctimes s'ha convertit en l'únic important, i fins i tot els botxins pretenen presentar-se com a tals (com fou el cas dels nacionalistes serbis a la guerra de Bòsnia). L'omnipresència dels mitjans de comunicació en els conflictes bèl·lics és una arma de doble tall: si bé ens apropa el patiment aliè, pot acabar per produir indiferència per sobreexposició. La impúdica exhibició de les desgràcies pròpies en els reality shows coexisteix amb un frívol acostament a les alienes, que situa en el centre al donant en lloc del receptor, ja sigui a través de personatges populars bolcats alegrement en causes perdudes; d'aquests espectacles que són les maratons televisives, on la societat s'aplaudeix a sí mateixa per la seva generosa solidaritat; o, afegeixo jo, d'aquestes efímeres mobilitzacions que es donen quan es produeix una catàstrofe natural en algun racó del món.

Un diagnòstic encertat és el primer pas per a trobar un remei.

Occident contra Occident

André Glucksmann és un consumat polemista. A Occidente contra Occidente (2003), amb una prosa viva, rítmica, un tant caòtica i predicadora, torna un cop més a nedar contra corrent. Aquest és un llibre lligat a unes coordenades molt concretes –la decisió d'intervenir militarment a l'Irak per derrocar el règim de Saddam Hussein–, i per tant amb una vocació menys generalista que el de Finkielkraut.

El primer que el sorprèn és la diferència en els tractaments de Bòsnia i l'Irak. Les macabres estadístiques de Saddam Hussein –una mitjana de 430 morts diaris al llarg de trenta anys, dada de la que no es proporciona la font– són molt més esgarrifoses que les de Milosevic, però el seu règim no era percebut per l'opinió pública mundial com una amenaça que calia erradicar amb la mateixa urgència amb que ho era la del líder serbi. L'autor considera que els supòsits que legitimaren, segons Jürgen Habermas, l'acció de l'OTAN contra Sèrbia (sense mandat de Nacions Unides pel veto de Rússia) segueixen essent vàlides a l'Irak: urgència (aturar la neteja ètnica), qüestió humanitària (socòrrer als pobles desamparats), democràcia (legitimitat d'origen dels qui prenen la iniciativa).

Glucksmann s'interroga sobre el prestigi que gaudeix l'ONU. Per què no se la jutja amb més severitat? Els fracassos en aturar allò que ara s'anomena estúpidament «crisis humanitàries» són palpables: Rwanda, Bòsnia, Kosovo, Sierra Leona i ara mateix, davant dels nostres ulls (i passivitat), Sudan. No, a l'ONU no se la jutja pels seus assoliments, sinó per la pròpia naturalesa de la institució: un fòrum en el que tothom hi està representat, des de les democràcies més justes i igualitàries fins les tiranies més sanguinàries, totes en peu d'igualtat. Una bonica visualització del món dialogant que no hem de permetre que la crua realitat malmeti. No se la veu tal com és, sinó tal i com voldríem que fós; però és precisament la ingènua pretensió de poder conciliar interessos tan diferents el que la converteix en inoperativa davant casos com els enumerats.

Hi ha, a més, una acceptació acrítica de la infal·libilitat del Consell de Seguretat, un òrgan que sembla haver esdevingut la més alta expressió del dret internacional i sobre la que no cap recurs algun. A aquest fet se li suma una natural prevenció davant la ingerència en afers que es consideren interns, però que en la pràctica han convertit el dret dels pobles a disposar de sí mateixos en el dret de les autoritats locals a disposar dels seus pobles.

Tota la reflexió de l'autor gira al voltant d'una pregunta de difícil resposta: quina ha de ser l'actuació de les democràcies liberals davant els règims despòtics? Els líders occidentals, sobretot els europeus, han de batallar amb una opinió pública molt reticent a les intervencions armades, que han abraçat un pacifisme naïf que desvia la mirada quan se li mostren les víctimes de la seva passivitat. Això és sabut pels sàtrapes, que senten tenir la via lliure quan l'efecte dissuasori que podria exercir el recurs de la força desapareix. Per als prudents governs europeus, qualsevol intervenció és a destemps: o massa aviat, perquè de ben segur que no s'han esgotat les vies negociadores, o massa tard, perquè el mal ja està fet i ara la intervenció no tindria sentit (ho vam veure en el passat amb la qüestió nuclear a Corea del Nord i segur que ho tornarem a veure a l'Iran). Sobre aquest negre panorama plana, a més, un antiamericanisme primari i visceral, agreujat per la incapacitat manifesta del govern nord-americà per explicar les raons de les seves decisions.

Glucksmann es declara partidari del dret d'ingerència i de la guerra contra el terrorisme, al que defineix com l'«atac deliberat contra població civil indefensa». Constata horroritzat l'evolució de les guerres al segle XX: a la Primera Guerra Mundial, el 80% de les víctimes foren soldats; a la Segona el percentatge caigué fins el 50% i des d'aleshores no ha fet res més que minvar. Les guerres modernes s'encrueleixen contra la població civil, i el record de noms d'històriques batalles (Waterloo, Verdun) ha donat pas al record de noms de ciutats assetjades, bombardejades, anihilades (Sarajevo, Srebrenica). El cas extrem seria la guerra postmoderna, com l'executada pels islamistes radicals, exclusivament contra la població civil. Aquesta guerra ja no té per objectiu l'apoderament d'un territori, el derrocament d'un règim o el canvi d'una política; cerca simplement la submissió de les voluntats, la desesperança, el terror.

Una cita de Pascal plana sobre tot el llibre: «No pudiendo hacer que lo justo fuera fuerte, se hizo de modo que lo fuerte fuera justo». Fins i tot si no s'està d'acord amb tot el que s'afirma a Occidente contra Occidente, és innegable que és una obra que mou a la reflexió.

La derrota del pensament

«En 1926, Julien Benda publica La trahison des clercs». Així comença La derrota del pensamiento, d'Alain Finkielkraut: assenyalant clarament de qui és deutora. El llibre arrenca amb una polèmica de la que no acabem de desempallegar-nos a Espanya, encara que rarament es formuli en aquests termes: la confrontació entre la idea de nació-geni i nació-contracte; entre el Volksgeist herderià (adoptat després per De Maistre i els contrarrevolucionaris francesos) i la nació com a «cuerpo de asociados que viven bajo una ley común y que están representados por la misma legislatura», com exposaria sintèticament Sieyès i desenvoluparia Renan.

Després d'aquests prolegòmens, Finkielkraut reprèn la tasca de Benda allà on aquest la va deixar. La segona estació del recorregut és l'influent text Raça i història de Claude Lévi-Strauss, escrit el 1951 per encàrrec de la incipient UNESCO. En ell es desautoritza el colonialisme no tan sols pels abusos comesos, sinó per l'arrogància que significava pressuposar que la cultura europea era superior, més avançada, a la resta. Des de Lévi-Strauss ja no existeix la cultura, sinó moltes cultures, i totes equivalents: el relativisme és nat. Des de l'etnologia, l'antropologia i la sociologia estructuralistes s'ataca el concepte de civilització per eurocèntric, i no es triga gaire en fonamentar aquesta visió en la doctrina marxista: la pretesa superioritat dels valors occidentals no és més que un instrument de dominació de la classe dirigent. Els principis fundacionals de la UNESCO llisquen sibil·linament cap als seus antípodes.

El Tercer Món compta des d'aquell moment amb una filosofia per a la descolonització. Aquest orgull recuperat per llurs valors i tradicions, posats en peu d'igualtat amb els dels colonitzadors, és també una decantació pel Volksgeist front la nació-contracte. Amb el temps, els països del Tercer Món han anat espolsant-se a Marx, però s'han quedat amb De Maistre. El mateix hem vist en molts països de l'antiga Unió Soviètica: en abandonar el comunisme, les mateixes elits dirigents han abraçat un nacionalisme exacerbat, i no només per càlcul electoral. L'universalisme, que havia mort un cop a mans dels nacionalismes intraeuropeus, mor ara per segona vegada a mans dels nacionalismes dels països descolonitzats.

El 1971 Lévi-Strauss és convidat de nou a la UNESCO. El discurs per aquesta ocasió, Raça i cultura, legitima subtilment el racisme i la xenofòbia, i la polèmica es desferma. La institució, hipòcrita, es nega a acceptar les conseqüències últimes que es deriven d'una postura que en lloc d'alliberar l'home de les cadenes de l'espai i el temps, el lliga de mans i peus a la seva cultura; que en lloc d'enfortir el jo (l'individu), es refugia covardament en el nosaltres (el grup). Cecs, no veuen que el nacionalisme identitari no és substancialment diferent, ni millor, que el racial.

I així arribem a la darrera parada de l'itinerari. Un cop legitimada la idea de que la humanitat existeix en plural, aquesta arma ja no és utilitzada només pels països del Tercer Món en vies a la independència, sinó també per un Primer Món que se sent amenaçat per una creixent immigració. Sectors de la dreta assumeixen un discurs culturalment proteccionista, reclamant mesures per no desnaturalitzar la seva pròpia identitat. Per contra, l'esquerra apel·la a un multiculturalisme que beu del relativisme. Finkielkraut encerta plenament al fer-nos adonar que «los credos se oponen, pero no las visiones del mundo: unos y otros perciben las culturas como totalidades englobantes y dan la última palabra a su multiplicidad». La matisació posterior, que limita l'universalisme a la ciència i lliura les humanitats al relativisme, és insuficient (i, a més, s'ha vist desbordada pel postmodernisme més agosarat). La llavor de la vergonya per la dominació colonial ha engendrat un fruit molt més amarg: la renúncia a difondre la llibertat individual per tal de no col·lidir amb la tradició –el jou!– de cada qual.

A l'últim capítol se'ns mostra com el nihilisme relativista ha conduït a una desaparició del valor. Rebutjat l'elitisme, ja no es pretén acostar la cultura a les masses sinó convertir qualsevol distracció banal en un bé cultural, posant al mateix nivell Shakespeare i el darrer programa televisiu d'èxit. Quan la línia que separa el pensament i la diversió s'esborra, l'home esdevé un adolescent perpetu.

Alain Finkielkraut junta amb agudesa les peces aparentment inconnexes i traça el camí que ens ha dut on som.