Un assaig sobre educació

Les reformes educatives a Espanya han suscitat sempre un aspre debat ideològic. Com algú ha assenyalat, malauradament l'educació encara no s'ha convertit en una d'aquelles àrees acceptades com de consens entre les forces polítiques de diferent signe.

Entre els molts articles i assaigs que s'han publicat arran de la promulgació de les diferents lleis d'educació, acabo de llegir Borriquitos con chándal de Rafael Sánchez Ferlosio, publicat originalment al suplement de cultura d'ABC el 17 de juny de 2000 i recollit al volum La hija de la guerra y la madre de la patria.

Ferlosio és un autor que em produeix sentiments ambivalents: mentre que admiro la seva diàfana prosa i l'àcida ironia que hi destil·la, no comparteixo el visceral –i un tant primari– anticapitalisme, antiamericanisme i antiliberalisme (que a més demostra no haver entès) que impregna tota la seva producció assagística.

Malgrat les discrepàncies, del citat assaig hi ha moltes reflexions sobre el model educatiu vigent que val la pena destacar. En primer lloc, l'error en el que s'incorre en traslladar les relacions personals a un àmbit que no és el que li correspon, l'escola: «La pesadilla que [...] constituye la permanente perspectiva de tal clase de intromisión o enjuague, que revuelve en un mismo puchero relaciones privadas como son las de entre padres e hijos con relaciones públicas como son o tendrían que ser las de entre alumno y profesor.»

En aquest sentit, cal reivindicar l'escola com a espai de socialització en el que imperen unes normes de conducta diferents a les de l'entorn familiar: «El muchacho [...] tendría que compenetrarse plenamente con la idea de que el ir desde su casa hasta el colegio es verdaderamente una salida al exterior [...], lo que a la vez implica comprender cabalmente que este nuevo conjunto de personas al que se incorpora no es, de ningún modo, propio y personal, sino indistintamente común y colectivo.»

I conseqüentment, cal tenir molt present la separació existent entre escola i família: «ese mismo control y esa tutela familiar que mantienen extendidos sobre el hijo en el ámbito público de la enseñanza actúa sobre él a la manera de una rémora que le impide hacerse verdadero protagonista autorresponsable de su propio interés por los contenidos de las cosas que podría aprender»

Especialment interessant és l'afirmació de que tot ensenyament és públic per definició (en el sentit de que els coneixements pertanyen al domini públic) i la negació de que «los contenidos de la enseñanza en cuanto tales, los conocimientos en sí mismos, se presten a venir o a ser llevados o tan siquiera acercados al alumno».

L'aprenentatge consisteix justament en el procés invers, atès que són els coneixements els que exigeixen que sigui l'alumne «el que salga a buscarlos fuera, en la pura intemperie impersonal, mostrenca, en la tierra de nadie, en la que, por definición, surgen y están. Con esta insípida obviedad o perogrullada trato de disipar cualquier equívoco sobre la circunstancia de que los contenidos de enseñanza no pueden nunca adaptarse, en cuanto tales, a las idiosincrasias o condiciones personales de los estudiantes, sino que necesariamente han de ser éstos los que tengan que adaptarse a las impersonales condiciones de los conocimientos.»

I aprofundint en aquesta idea, enfrontada a la d'atenció individualitzada: «Pero la noción misma de conocimiento [...] es la de que los conocimientos no conocen a nadie, ni llaman por su nombre de pila a cada quisque, ni tan siquiera saben advertir si alguno los alcanza, si hay alguien que los esté enseñando o aprendiendo. A la propia naturaleza de los conocimientos pertenece esa absoluta y radical impersonalidad, que es, por lo tanto, la que se corresponde con los fines de la enseñanza misma.»

I podríem seguir: l'advertència del risc que suposen les qualificacions com a simple vehicle de satisfacció pels pares; la crítica a la burocratització de l'ensenyament, amb la conseqüent fal·lera classificatòria, sovint forçada i artificiosa; el localisme en els temaris; etc.

L'assaig de Ferlosio no va deixar ningú indiferent: Arcadi Espada es referia a ell per criticar l'articulat sobre educació de la proposta de nou Estatut, Xavier Pericay el citava al denunciar la pèrfida influència dels principis «bonistes» en la nova LOE, mentre que, paradoxalment, el comité del Fòrum de les Cultures 2004 –paradigma del «bonisme» on els hi hagi– l'incloïa en una llista de lectures recomanades.

La versió corregida d'Esterházy

Era el mes d'octubre i em trobava a Barajas, tornant d'un viatge fugaç per motius de feina. Vaig aturar-me a una de les llibreries de l'aeroport, a rememorar –encara que no fós en les millors condicions– el plaer de tafanejar les novetats editorials; de palpar els llibres, fullejar-los i llegir les contracobertes i les faixes promocionals. I allà el vaig veure. Creia estar a l'aguait de les escasses traduccions de la literatura hongaresa, així que em va sorprendre que se m'hagués passat per alt.

Ja coneixia Péter Esterházy. Havia llegit El libro de Hrabal i La mirada de la condesa Hahn-Hahn, la irònica rèplica magiar al romanticisme triestí d'El Danubi de Magris. A les lleixes de casa esperaven Pequeña pornografía húngara, Los verbos auxiliares del corazón i Una mujer, i també havia llegit algunes recensions sobre la (que creia) seva darrera obra, Armonía celestial, un treball titànic en el que havia invertit nou anys de la seva vida, consagrats a recrear la història de la seva família, una de les nissagues d'aristòcrates més antigues i influents d'Europa.

Vaig prendre Versión corregida i vaig llegir el text de la contraportada:

«Poco antes de dar por concluida su novela Armonía Celestial, Péter Esterházy obtuvo el permiso para revisar el material referente a su familia en la Oficina de Historia Contemporánea. Pero no fueron informes sobre sí mismo o su familia lo que encontró, sino cuatro carpetas en las que inmediatamente reconoció la letra de su padre Mátyás, que bajo el seudónimo de Csanádi había informado como colaborador no oficial a la policía secreta húngara entre 1957 y 1980. En aquel momento, todo un mundo se vino abajo para el autor húngaro, que en Armonía Celestial había erigido un monumento literario a su padre.»

El shock. El d'Esterházy, naturalment, però també el meu en llegir allò. Imagineu. L'angoixa, la nàusea. Les preguntes. Tant dolor. Rellegir tota una vida (una vida!). Qualsevol cosa que jo pogués dir ara seria una futilitat. Només les seves paraules poden tenir algun valor, algun sentit.

Un pròleg de Sergio Pitol

Fa unes setmanes Sergio Pitol recollia a Madrid el Premi Cervantes, el més prestigiós en llengua castellana. El guardó, instaurat el 1974, el concedeix el Ministeri de Cultura espanyol i els candidats són proposats per la Real Academia Española, les Acadèmies dels països hispans i els premiats en anys anteriors.

Casualment per aquelles dates estava llegint Las puertas del paraíso, de Jerzy Andrzejewski, traduït i magníficament prologat precisament per Pitol.

Només amb la trentena de pàgines del pròleg ens podem fer una idea de la talla intel·lectual de Pitol i del lloc que la literatura ocupa en la seva vida. En ell Pitol remet al lector als antecedents més directes de l'obra, com La cruzada de los niños de Marcel Schwob, però també a referents estilístics més obscurs, com el poema narratiu The Ring and the Book de Robert Browning, citat per Borges.

El coneixement de Pitol de la realitat literària polonesa d'aquells anys no és fruit només d'una freda erudició, sinó també de la vivència: entre el 1963 i el 1966 Pitol va residir a Varsòvia, exercint com a agregat cultural de Mèxic. La seva carrera de diplomàtic s'enriquiria també a França, Hongria, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia. Pitol ens relata la vida cultural d'aquella Varsòvia del «desglaç» produït després del famós XXè Congrès del Partit Comunista Soviètic, en el que Nikita Khruščov denuncià els crims de Stalin i el «culte a la personalitat». La ciutat bullia per la minsa llibertat atorgada, i la recuperació d'obres prohibides anys abans i la representació del repertori teatral avantguardista de preguerra estaven a l'ordre del dia. Pitol ens exposa la controvertida percepció de l'escriptor al seu país (venerat pels contestataris, abominat pels dogmàtics) i ens introdueix en la seva relació amb Andrzejewski i les inoblidables tertúlies a l'hotel Bristol. El perfil traçat no és un panegíric: si bé no oculta el talent i el coratge del polonès, tampoc no nega la seva supèrbia i el menysteniment per molts dels seus col·legues. Pitol també es fa ressò de les dures crítiques que Czeslaw Milosz va escriure sobre Andrzejewski des de l'exili a El pensamiento cautivo, contextualitzant-les.

Finalment, Pitol ens ofereix algunes claus interpretatives de la novel·la. I és que, a més, Las puertas del paraíso és un text molt complex, amb una forta càrrega simbòlica, en el que els monòlegs dels protagonistes s'entrellacen i que es composa únicament de dues frases: la primera consta de cent-deu pàgines i la segona només de cinc paraules. Com us podeu imaginar, tot un desafiament per un traductor. La seva versió, realitzada el 1965 i contrastada amb el propi autor, va ser mereixedora de molts elogis, fins el punt que Witold Gombrowicz, en llegir-la, li va demanar que s'encarregués de la traducció del seu Diario argentino. L'impacte de la seva experiència a Polònia i de l'obra d'Andrzejewski pot mesurar-se amb l'espai que li dedica Pitol en la seva autobiogràfica El arte de la fuga, on reprodueix íntegrament aquest pròleg.

«Traduje hace treinta años este libro enigmático cuyo centro parece variar a cada momento. Temía que hubiese envejecido. No fue así; su hálito poético ha resistido perfectamente al tiempo, y su sentido, a pesar de lo explícitas que parecen las confesiones, me parece ahora aún más enigmático.»

De vegades només calen unes engrunes per palesar la grandesa d'un literat. Sergio Pitol és un d'aquests casos.

Transiciones

Ahir va aparèixer publicat un nou volum de la col·lecció Transiciones de l'editorial Paidós, que des d'aquest número dirigeix en Nacho López. Transiciones és una col·lecció dedicada a la divulgació científica, amb una especial atenció per aquells autors interessats en els territoris fronterers entre diferents disciplines del coneixement.

El llibre, el que fa 62 de la col·lecció, és La escalera de Jacob. En ell, el biòleg evolutiu Henry Gee explica l'estat actual en la recerca sobre el genoma humà, s'aventura a descriure el que probablement es descobreixi en un futur proper i traça els desafiaments amb que s'enfronten els científics d'aquesta matèria.

La incorporació d'en Nacho a la direcció de la col·lecció ha comportat també un canvi radical en el disseny dels volums, proveint-los d'una estètica comuna que reforça la sensació d'unitat del conjunt.

Cada portada inclou una il·lustració del caricaturista francès Jean Ignace Isidore Gérard «Grandville» (1803-1847) relacionada d'alguna manera amb el contingut del llibre. Grandville conreà els dibuixos satírics innaturals i absurds, amb una especial afició pels insectes antropomòrfics com el del dibuix que acompanya al llibre. Es diu d'ell que és un antecedent directe del surrealisme, així com que va servir d'inspiració a Lewis Carroll per a la seva Alícia.

Molta sort amb aquest il·lusionant projecte, Nacho.

Obituari: Revel

Ha mort Jean-François Revel.

Revel recollí el testimoni de la millor tradició liberal francesa, la de Tocqueville, Bastiat i Raymond Aron. Fou un outsider entre la intel·lectualitat del seu país, majoritàriament marxista i antiliberal.

Lúcid, rigorós, brillant polemista i sense cap inconvenient per defensar les seves idees quan aquestes anaven a contracorrent, li deuré sempre un bocí de les meves conviccions.