Vells amics retrobats

L'hora del retrobament. Han passat sis mesos, no és tant, però se'ls enyora. Els escruto amb la mirada, en silenci. Vells, bons amics i alguns simples coneguts. M'atanso i prenc La caiguda, d'Albert Camus. Ara ja és inseparable de la representació de Francesc Orella al TNC, fa unes temporades. Quantes vegades no hauré rellegit les pàgines d'aquest llibre!

«La qüestió no és pas conservar la lògica, sinó capejar-la, i sobretot, i tant!, sobretot evitar el judici. No dic pas evitar el càstig, perquè el càstig sense judici és suportable. Hi ha un mot, per cert, que garanteix la nostra innocència: desgràcia. No, es tracta d'estalviar-se el judici, d'evitar que et jutgin sempre sense pronunciar mai cap sentència.»

«No sabia que la llibertat no és una recompensa, ni una condecoració que se celebri amb xampany. Ni tampoc un regal, una capsa de bombons per a llepar-vos-en els dits. Oh no!, és una càrrega, al contrari, i una cursa de fons, ben solitària, ben esgotadora. [...] Al final de qualsevol llibertat hi ha una sentència; vet aquí per què la llibertat pesa massa.»

Enteneu per què no és fàcil estar lluny d'ells?

La (falsa) arrogància de la raó

Els atacs al racionalisme vénen de diversos flancs. Ja hem parlat del relativisme postmodern, que al meu entendre és la principal amenaça, però no cal descuidar tampoc als adversaris situats a la banda de la fe religiosa. El creient denuncia les limitacions de la raó humana i l'arrogància de pretendre cercar una explicació a allò que el transcendeix, i per tant, escapa al seu enteniment.

Aquesta visió té un vernís de raó quant a les eventuals limitacions de la nostra ment. Certament, el cervell humà és fruit de l'evolució biològica, de milions d'anys de lluita per adaptar-se al medi i sobreviure. Podria dir-se amb tota humilitat que no ha estat dissenyat (compte amb el llenguatge!), doncs, per a comprendre tot el que ens envolta.

Tanmateix, la petitesa de l'ésser humà és precisament la seva major grandesa. Des del seu ínfim lloc a l'univers, l'home, tan sols amb la seva intel·ligència i amb tot allò que ha estat capaç de produir servint-se d'ella, ha trobat explicacions a la pràctica totalitat de misteris que el pertorbaven, i en un temps insignificant en comparació amb l'edat de l'univers o de la vida a la Terra. No només ha pogut descriure correctament els fenòmens naturals observables, sinó que els seus models han pogut posar-ne de relleu altres de nous que escapaven a la seva percepció fins que no va disposar d'aparells més refinats. Aquest prodigi no pot més que meravellar-nos.

Queden preguntes obertes, naturalment, i algunes potser romandran així per sempre. Però admetre la nostra ignorància no justifica abraçar l'irracionalisme (i aquest és l'apel·latiu que els denota); la pretensió de que podem trobar respostes satisfactòries fora de la raó, ja sigui en la fe religiosa o en el misticisme new age. Sobretot, perquè les veritables respostes estan associades al coneixement, i no existeix coneixement fora de la raó.

Aquesta mena d'afirmació és la que provoca l'acusació d'arrogància. Tanmateix, qui empra la raó com a guia és l'únic que diu «no ho sé» amb humiltat. El creient té respostes, sempre. A les preguntes més complexes. Respostes simples. Però no coneixement.

Sobre la naturalesa humana

Qui segueixi aquest blog sabrà que hi ha un grapat de temes que es repeteixen sovint, que reapareixen cada cop que una nova lectura afí s'afegeix al cabàs. Un d'aquests temes és el de la naturalesa humana, que té ramificacions en el debat sobre la filosofia del llenguatge o en el de la relació entre les ciències socials i naturals, per exemple.

Aquest cop he volgut anar a una de les referències clàssiques sobre el tema: l'obra Sobre la naturaleza humana (On human nature, 1978), d'Edward Osborne Wilson. Les credencials de Wilson són imponents: guanyador del premi Crafoord (el màxim guardó en ecologia, concedit per la Reial Acadèmia Sueca), dos cops guanyador del premi Pulitzer (un d'ells precisament per aquest llibre), National Medal of Science, 27 doctorats honorífics... El 1995 fou considerat una de les 25 personalitats més influents d'Amèrica, i el 1996 una enquesta internacional l'escollí un dels 100 científics més influents de tota la història.

Wilson és el creador d'una disciplina científica anomenada sociobiologia, que en paraules del propi Wilson consisteix en l'«estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social». L'obra seminal d'aquesta àrea és la monumental Sociobiología: la nueva síntesis (1975). La recepció del llibre fou molt positiva, excepte pel darrer capítol, on s'intentaven aplicar a les societats humanes els principis exposats. La pretensió de tractar la conducta social humana com una espècie social més va topar amb una radical oposició, no només entre els antropòlegs, sinó també entre molts científics, que es negaven a abandonar els postulats conductistes i la confiança cega en una il·limitada mal·leabilitat de la ment humana a través de l'educació i l'entorn. Introduir un cert determinisme genètic –per matisat que fós– tenia no només implicacions científiques, sinó també polítiques. No és estrany, doncs, que els intel·lectuals que simpatitzaven amb el marxisme, com Richard Lewontin o Stephen Jay Gould, fossin els més agressius contra les teories de Wilson. Ja ens hem ocupat abans d'aquesta polèmica.

El pròleg de Jesús Mosterín, a més de glossar la biografia científica de Wilson, situa el llibre en el mapa de la controvèrsia nature vs. nurture, que de fet Wilson va reactivar. Tan interessant com els problemes filosòfics en sí, ho és la seva història: durant la primera meitat del segle XX, el conductisme de B.F. Skinner i J.B. Watson fou la teoria predominant. El conductisme es basava, entre d'altres, en el concepte de tabula rasa, segons el qual l'home (i la resta d'espècies) vindrien al món sense cap coneixement preprogramat i únicament l'aprenentatge determinaria la seva conducta posterior. L'estudi del comportament animal va prendre una nova direcció amb el desenvolupament de l'etologia per part de Konrad Lorenz, Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch. Per als etòlegs, la major part del comportament animal està predeterminat, és fruit d'una programació del cervell dels animals (transmesa hereditàriament), i es manifesta com a reacció als estímuls que reben de l'entorn. Wilson va partir precisament de l'etologia per ampliar-la als animals que presenten un comportament social, tals com les formigues, les abelles, els primats i sí, els éssers humans. La biologia de poblacions –de la que n'és un expert– fou l'altre pilar de la seva construcció. La síntesi que proposava Wilson tenia en compte també els treballs de científics com John Maynard Smith, William Hamilton, Robert Trivers i George Williams. Actualment la sociobiologia no ha adquirit l'expansió i el reconeixement que esperava el seu creador, però ha estat una de les llavors que han germinat en el nou darwinisme i en la psicologia evolutiva. Dawkins, per exemple, parla en termes molt elogiosos del treball de Wilson a El gen egoísta, considerant-lo una de les seves fonts d'inspiració.

C.P. Snow, a la cèlebre conferència de 1956 sobre les «dues cultures», denunciava l'esvoranc que separava la ciència de les humanitats. Sovint s'ha interpretat el seu discurs com un clam per a una major comunicació entre científics i humanistes, oblidant quelcom de més important: la certesa de que no es poden construir teories satisfactòries en les ciències socials sense tenir en compte els descobriments de les ciències naturals; la constatació de que (sacrilegi!) l'home, al capdavall, no és quelcom essencialment diferent a la resta d'espècies que poblen la terra, i que cinc milions d'anys d'evolució han de tenir un pes en el nostre comportament social tant o més rellevant que els cinc mil anys de cultura.

L'altra cara de la moneda: les odes a Stalin

La història d'Osip Mandelstam m'ha fet pensar de nou en l'asimetria en la indulgència. La doble vara de medir i la submissió cega al comunisme soviètic per part de molts intel·lectuals, tal i com ho denuncia Martin Amis, té innumerables exemples (per exemple, val la pena recordar la resposta de Juan Benet a les declaracions d'Aleksandr Solzhenitsin amb motiu de la seva visita a Espanya el 1976). Així, l'altra cara de la moneda del poema de Mandelstam (o del Rèquiem de Akhmàtova, o dels poemes de Kliúyev que li van costar la vida) existeix, i són les idòlatres odes a Stalin perpetrades per reputats poetes. Cerco, extracto i copio (i em limito només als hagiògrafs en llengua castellana):

Camarada Stalin,

[...]

Lenin dejó una herencia

de patria libre y ancha.

Stalin la pobló

con escuelas y harina,

imprentas y manzanas.

[...]

Stalin

construía.

Nacieron

de sus manos

cereales,

tractores,

enseñanzas,

caminos,

y él allí,

sencillo como tú y como yo,

si tú y yo consiguiéramos

ser sencillos como él.

Pero lo aprenderemos.

Su sencillez y su sabiduría,

su estructura

de bondadoso pan y de acero inflexible

nos ayuda a ser hombres cada día,

cada día nos ayuda a ser hombres.

¡Ser hombres! ¡Es ésta

la ley staliniana!

Ser comunista es difícil.

Hay que aprender a serlo.

Ser hombres comunistas es aún
más difícil,

y hay que aprender de Stalin

su intensidad serena,

su claridad concreta,

su desprecio

al oropel vacío,

a la hueca abstracción editorial.

[...]

Stalin es el mediodía,

la madurez del hombre y de los
pueblos.

En la guerra lo vieron

las ciudades quemadas

extraer del escombro

la esperanza,

refundirla de nuevo,

hacerla acero,

y atacar con sus rayos

destruyendo

la fortificación de las tinieblas.

[...]

Pablo Neruda

José Stalin ha muerto.

Padre y maestro y camarada:

quiero llorar, quiero cantar.

Que el agua clara me ilumine,

que tu alma clara me ilumine

en esta noche que te vas.
Rafael Alberti

Se nos ha muerto el padre, el camarada,

se nos ha muerto el Jefe y el Maestro,

Capitán de los pueblos, Ingeniero

de las almas sencillas, Arquitecto

del Comunismo en obras gigantescas.
Jorge Semprún

En trenes poseídos de una pasión errante

por el carbón y el hierro que los provoca y mueve,

y en tensos aeroplanos de plumaje tajante

recorro la nación del trabajo y la nieve.

De la extensión de Rusia, de sus tiernas ventanas,

sale una voz profunda de máquinas y manos,

que indica entre mujeres: Aquí están tus hermanas,

y prorrumpe entre hombres: Estos son tus hermanos.

[...]

Ah, compañero Stalin: de un pueblo de mendigos

has hecho un pueblo de hombres que sacuden la frente,

y la cárcel ahuyentan, y prodigan los trigos,

como a un inmenso esfuerzo le cabe: inmensamente.

De unos hombres que apenas a vivir se atrevían

con la boca amarrada y el sueño esclavizado:

de unos cuerpos que andaban, vacilaban, crujían,

una masa de férreo volumen has forjado.

Has forjado una especie de mineral sencillo,

que observa la conducta del metal más valioso,

perfecciona el motor, y señala el martillo,

la hélice, la salud, con un dedo orgulloso.

Polvo para los zares, los reales bandidos:

Rusia nevada de hambre, dolor y cautiverios.

Ayer sus hijos iban a la muerte vencidos,

hoy proclaman la vida y hunden los cementerios.

[...]

Miguel Hernández

Vet aquí algunes mostres d'amor per un assassí de masses, responsable de la mort de prop de vint milions d'éssers humans. Infame fins a la nàusea. Però repassem els noms dels apologetes i pensem en el prestigi que gaudeixen en l'imaginari col·lectiu... Per contra, quants coneixen Mandelstam i tots els altres, tots els que van renunciar a callar en nom de la dignitat humana, encara que els costés la vida?

[...]

Ahir anotava un breu apunt, arran de les declaracions d'un dirigent del PSE, sobre la pèrdua de pes de la veritat a la nostra societat i la seva substitució per un cistell d'opinions (totes iguals i sempre respectables, diuen els ignorants). No em resisteixo a recomanar el post d'Arcadi Espada d'avui mateix, sobre el mateix tema. Brillant.

[...]

En el seu post d'ahir, Santiago González feia una interessant observació a propòsit de l'esperpèntic procés de negociació entre el Govern i ETA. La història arrencava amb unes declaracions a Radio Euskadi de José Antonio Pastor, portaveu parlamentari del PSE a la Cambra Basca i secretari provincial de Biscaia, el passat 9 de desembre, afirmant que el Govern s'havia intentat reunir amb ETA el mes d'agost i que la banda s'havia negat. Gairebé immediatament Pastor va ser desautoritzat pel secretari d'organització del PSOE, José Blanco, qui va dir que «hay mucha gente que no sabe de lo que habla». Això ha provocat una matisació posterior per part de Pastor, que ha dit que les seves paraules només eren «apreciaciones personales».

Pels que ens preocupem per problemes com la importància de la veritat, el sentit del llenguatge, la crítica del discurs, etc., aquestes frases són un exemple (més) de la degradació que denunciem. Pastor no va expressar en cap moment una opinió que pogués posteriorment delimitar a l'àmbit personal, separant-la de la posició oficial del seu partit, sinó que va enunciar un fet, del que en tot cas només es podria determinar si és cert o no. Aquesta confusió entre fets i opinions –i sobretot, com ja he dit en una altra ocasió, el perill de considerar els fets com a meres opinions– és un signe dels temps.

Citem Valéry un cop més (i els que faci falta, és clar que sí): la sintaxi és un valor moral. Doncs això.

El cas Mandelstam

Tots els casos narrats per Shentalinski en el seu llibre posen els pèls de punta. La brutalitat del sistema és enorme, i de vegades un no sap si el pitjor són les tortures físiques i els despietats assassinats o les tàctiques per destruir psicològicament l'adversari, subjugar tota la societat i fer de cadascun de nosaltres un còmplice de la barbàrie i un potencial delator.

Entre els expedients recuperats es troba el d'Osip Emilyevich Mandelstam (1889-1938), poeta pertanyent al moviment acmeïsta i una de les veus més importants de la lírica russa. El seu prestigi entre els companys de professió era indubtable, i el consideraven un mestre. Amb tota seguretat això el va salvar de la mort en una primera instància, després de que el NKVD (el nom que prenia el KGB en època d'Stalin) descobrís un duríssim poema contra el líder màxim:

Vivimos sordos en la tierra que pisamos,
A diez pasos nadie oye nuestras palabras,
Lo único que oímos es al montañés del Kremlin,
Al homicida y asesino de campesinos.
Sus dedos son grasos, cual gusanos,
Y las palabras, contundentes como el peso del plomo,
van cayendo de sus labios,
Sus bigotes de cucaracha miran lascivamente
Con sus botas resplandecientes.
Lo rodea una chusma de caudillos sumisos,
Juega y se sirve de hombres incompletos.
Al relincho, ronroneo o gemido
Mientras perora y señala con el dedo,
forjando sus leyes una tras otra para ser arrojadas
como herraduras en la frente, en los ojos o en la ingle.
Y cada asesinato es un regalo para el georgiano de gran corazón.

De «sentència de mort en setze línies» ha qualificat algú aquest epigrama, i el cert és que per molt menys s'havia executat a moltíssima gent. Però Stalin no va voler convertir-lo en un màrtir, i en un primer moment, el 1934, només se'l condemnà al desterrament. És just dir que Mandelstam va intentar congraciar-se amb Stalin posant el seu talent al servei del règim, però la insinceritat era palesa i arribava massa tard. El 1937 va poder tornar a Moscou, però l'any següent, malgrat haver quasi cessat la seva activitat literària i estar greument malalt, fou detingut de nou i enviat a un camp de treball a Vladivostok (Sibèria), on moriria el 27 de desembre de 1938, embogit, malalt, esquelètic. Fou enterrat en la fosa comú del camp.

Mandelstam, després de la primera detenció (1934)

Fou la seva vídua Nadiezhda Yàkovlevna (que durant molt de temps ignorà si el seu marit era viu o mort) qui publicà a l'estranger un llibre sobre la història de Mandelstam. El tràgic final va fer bona la seva profecia: «Només a Rússia la poesia és respectada: es mata la gent per ella. Hi ha algun altre lloc on la poesia sigui un motiu tan comú per a l'assassinat?».

Osip Mandelstam fou rehabilitat el 28 d'octubre de 1987 pel Tribunal Suprem de la Unió Soviètica.

La rehabilitació dels literats soviètics

Vaig comprar aquest llibre interessat pel tema que abordava. Entre les massives represàlies del règim de Stalin, els intel·lectuals –i singularment, els escriptors– foren un col·lectiu destacat. Ells posseïen a Rússia una influència que podia desestabilitzar el poder omnímode del tirà, i per això, qualsevol tímid intent de sortir-se del discurs oficial –amb els vaivens que aquest tenia pels espuris interessos cojunturals– era reprimit amb extrema duresa. Ja vam parlar aquí sobre les purgues de l'antiga cúpula bolxevic caiguda en desgràcia, novel·lades per Arthur Koestler a El cero y el infinito. Esclavos de la libertad. Los archivos literarios del KGB s'ocupa dels literats soviètics.

L'origen del llibre es troba en el procés de glasnost iniciat amb la perestroika de Gorbachev. Vitali Shentalinski, ell mateix un poeta, va aprofitar el clima d'obertura política per endegar un procés de rehabilitació públic de tots aquells escriptors (o al menys dels més destacats, puix que es considera que foren més de 2,000 els represaliats) que foren injustament condemnats per crims que mai cometeren. Shentalinski va patir moltes pressions per abandonar la seva tasca, i emprengué una lluita tenaç per aconseguir els expedients d'aquells casos, així com els manuscrits requisats als escriptors. No va ser fins després de la desintegració de la Unió Soviètica que Shentalinski va poder finalitzar el seu treball i publicar-lo.

Esclavos de la libertad és el primer volum (s'acaba de publicar el segon) d'aquesta meritòria tasca. Amb tot el que he dit anteriorment, les cartes de presentació d'aquesta obra semblaven immillorables per a qualsevol interessat en la història dels moviments totalitaris del segle XX. Tanmateix, la lectura del llibre té un sabor agredolç i moments d'oberta irritació. No pel contingut, que és excel·lent, sinó pel tractament que en fa l'autor. En lloc de deixar parlar els fets i desaparèixer d'escena, Shentalinski insisteix en fer-se visible a cada moment, amb innecessaris interludis autobiogràfics, amb comentaris i postil·les que llasten el relat dels fets i una retòrica que no encaixa, al meu entendre, en una obra d'aquestes característiques (quina diferència amb la pulcritud i el rigor de Hannah Arendt!). D'haver-se tractat d'una novel·la en lloc d'un assaig històric, de ben segur que l'hagués desada després de llegir les primeres pàgines. Qualsevol persona que valori el seu temps i es respecti mínimament no té perquè sofrir frases del tipus «¡Repiquetea ya, máquina de escribir! ¡No enmudezcas, mi férreo ruiseñor!».

Però bé, si separem el gra de la palla, el llibre té una especial rellevància per la informació inèdita que aporta sobre la repressió als literats durant l'estalinisme i l'encobriment de totes les administracions posteriors. Els crims són de diferent grau, i van des de l'amenaça i la intimidació (amb registres nocturns i requisament de manuscrits) fins a la reclusió en el gulag i l'execució sumària. El millor de la literatura russa de la primera meitat del segle XX hi és present: Isaak Bábel, Mikhail Bulgakov, Osip Mandelstam, Andrei Platonov, Borís Pilniak... fins i tot Màksim Gorki, paradigma de l'escriptor soviètic, fou investigat! També hi ha intel·lectuals als que no coneixia, com el teòleg i científic Pavel Florenski. Són tots els que estan, però no estan tots els que són (penso, per exemple, en Borís Pasternak, Anna Akhmàtova, Marina Tsvietàieva...); confiem en els propers volums. Aquest post ja és massa llarg per ocupar-me dels detalls d'algun d'aquests casos, ho deixo per una altra ocasió.

El doctor Pasavento i Robert Walser

La literatura de Vila-Matas és per a lectors voraços, i funciona molt bé quan el destinatari s'avé a entrar en el seu joc i ser-ne còmplice. Els seus llibres estan replets de referències a altres escriptors i llurs obres, en un joc metaliterari que no és part accessòria, sinó la seva essència mateixa. Si un comparteix aquestes afinitats (Kafka, Walser, Musil, Canetti, Sebald, Kertész, Gombrowicz, Borges, Pessoa, Montaigne, Sterne, Gide, Barthes i molts, molts més), el món de Vila-Matas arriba a enganxar.

La seva novel·lística és eminentment moderna, inclassificable, una mescla de gèneres que potser limita la seva accessibilitat al gran públic. Vaig introduir-me en el seu món a través de Bartleby y compañía, vaig seguir amb El mal de Montano i ara he acabat Doctor Pasavento.

El protagonista de Doctor Pasavento no és tant el narrador com la figura de Robert Walser. Walser és un literat enigmàtic, que tot just els darrers anys ha començat a gaudir en el nostre país del reconeixement que mereix, mercès al treball de l'editorial Siruela, que està traduint tota la seva obra, inclosos els famosos microgrames que va escriure a llapis, amb lletra minúscula, en papers dispersos, així com el perfil biogràfic que Carl Seelig va escriure sobre ell a partir de les passejades que van compartir. No recordo com vaig conèixer Walser, però Jakob von Gunten i Los hermanos Tanner, els dos únics llibres que he llegit d'ell, em van semblar excepcionals.

Walser no desperta interés només per la seva literatura, sinó també per la seva biografia. L'escriptor suís vagarejà per tota mena d'oficis menors (aprenent en un banc, dependent en una botiga, ajudant d'un inventor, majordom, secretari d'una associació d'artistes...) i passà els darrers vint-i-tres anys de la seva vida reclòs en la clínica psiquiàtrica de Herisau, prop de Sankt Gallen, on morí el dia de Nadal de 1956 mentre passejava. La fotografia que el mostra jaient inert sobre la neu, amb el barret allunyat del cos d'una revolada –en una escena similar a la descrita premonitòriament en una de les seves novel·les–, forma part de la mitomania literària.

Els elogis que sobre ell feren autors de la talla de Franz Kafka, Robert Musil, Walter Benjamin, Hermann Hesse, W.G. Sebald o Peter Handke van despertar la curiositat dels lletraferits, crítics i editors, que s'afanyaren en rescatar la seva obra. En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa. És en aquest sentit que Vila-Matas pren Walser com a eix de la narració. Cap al final del llibre cobra protagonisme un altre escriptor, Emmanuel Bove, que presenta molts paral·lelismes amb Walser (i a qui no coneixia, però de qui intentaré llegir Mis amigos, l'únic llibre seu traduït).

Bassani i el destí dels jueus italians

«Micòl, la filla segona, i el pare, el professor Ermanno, i la mare, la senyora Olga, i la senyora Regina, la vellíssima mare paralítica de la senyora Olga, tots deportats a Alemanya a la tardor del 43, qui sap si hauran trobat una sepultura qualsevol». D'aquesta forma tan crua ens introdueix Giorgio Bassani a la cinquena pàgina d'El jardí dels Finzi-Contini el destí dels protagonistes de la seva història. Lasciate ogni speranza.

El rerefons de la relació entre el narrador i Micòl, la filla dels Finzi-Contini, és el tràgic destí de la comunitat jueva italiana, lliurada pel règim de Mussolini a Hitler. Els Finzi-Contini, burgesos adinerats, cultes i implicats en la vida de la seva ciutat, membres de la societat civil, doncs, integrats i prou assimilats en la societat italiana de l'època, s'erigeixen en arquetipus de la seva estirp. Per les pàgines del llibre trobem el trànsit d'una situació inicial on l'auge del feixisme a Itàlia no és percebut com una amenaça per a la seva comunitat (molt jueus tenen, de fet, carnet del partit); la promulgació de les primeres lleis racials, rebuda amb una inquietant despreocupació (persuadits de que «ja escamparà»); la gradual expulsió de la vida civil; fins les persecucions i les deportacions. El convenciment –mortalment erroni– de que hi haurien límits que no s'ultrapassarien mai.

Bassani sap de què parla. Ell mateix pertany a aquesta minoria jueva que descriu, i va haver d'esquivar les lleis racials per poder-se llicenciar en Lletres i utilitzar un pseudònim per a publicar el 1940 la seva primera novel·la, Una città di pianura.

Malgrat la dramàtica experiència que es narra, la realitat és que Itàlia va ser un dels països europeus en els que els jueus van sortir millor parats, dins del terrible context de l'època. Hannah Arendt, en el capítol dedicat a les deportacions a l'Europa occidental, explica com les lleis antisemites italianes comptaren amb nombroses excepcions i foren altament impopulars, i com la rebequeria dels funcionaris italians dificultà els plans de Hitler. Veient el fracàs de les mesures adoptades, el desembre de 1943, el Reich solicità a Mussolini supervisar amb funcionaris alemanys l'execució de les disposicions racials a Itàlia. No va ser fins la primavera de 1944, quan Alemanya envaí aquest país en veure que les tropes aliades es disposaven a entrar a Roma, que els jueus italians no començaren a ser enviats a Auschwitz (impossible no referir-se al testimoni de Primo Levi). S'estima que menys del deu per cent de jueus que vivien a Itàlia moriren als camps d'extermini.

Adolf Eichmann, jutjat

Adolf Eichmann, Obersturmbannführer (tinent coronel) de les SS, fou el responsable d'organitzar la logística necessària per a la deportació dels jueus als camps d'extermini nazis, donant compliment a l'Endlösung. Les seves tasques comprenien determinar quants jueus podien i devien ser transportats des d'una zona determinada, obtenir el permís material de les autoritats ferroviàries i del ministeri de transports, establir els horaris i dirigir els trens als centres, aconseguir la col·laboració de les autoritats dels països ocupats o aliats, observar les normes referents als diferents categories de jueus a cada país... En acabar la guerra va fugir a Argentina, on va intentar dur una vida normal sota una nova identitat. L'onze de maig de 1960, un equip del Mossad, seguint ordres del primer ministre David Ben Gurion, segrestà Eichmann i el traslladà a Israel, on fou jutjat per crims contra la humanitat.

El judici es convertí en un esdeveniment que acaparà l'atenció mundial, i periodistes d'arreu es desplaçaren a Israel per a cobrir la notícia. Entre ells, la filòsofa Hannah Arendt –de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement–, que de resultes escriuria Eichmann en Jerusalén (1963). Aquest llibre ha generat abundant literatura i la tesi de la «banalitat del mal», formulada originalment aquí, ha esdevingut un graponejat lloc comú en molts anàlisis sobre la sociologia del nazisme.

El que val la pena notar és que Eichmann en Jerusalén és la versió lleugerament ampliada d'una sèrie de reportatges que van aparèixer al New Yorker entre febrer i març de 1963. És a dir, aquest extraordinari llibre és, en el seu origen, una crònica periodística. El treball està fet des d'un rigor i objectivitat fora del corrent, qualitats que (cal insistir-hi?) semblen haver desaparegut de la premsa actual. Arendt posseeix un extraordinari domini de les dades, uns coneixements que superen els de l'acusació i la defensa (de vegades Arendt es permet alliçonar tècnicament l'advocat d'Eichmann, el doctor Servatius, en una demostració de la vital importància que dóna a les garanties processals i al dret a una bona defensa). Part de la documentació que maneja l'autora prové del monumental estudi de Raul Hilberg La destrucción de los judíos europeos, considerada l'obra definitiva sobre aquesta qüestió i que incomprensiblement no disposava d'una traducció al castellà fins l'any passat.

Però més enllà del que ens ensenya sobre com es va dur a terme la solució al «problema jueu» i el paper que hi jugà Eichmann, el llibre és indispensable pel que té de reflexió sobre la justícia i la seva desvirtuació quan es vol convertir l'acusat en un arquetipus i el cas en un símbol; en definitiva, quan la metàfora vol substituir la realitat i una justícia abstracta –per més benintencionats que puguin ser els motius que la inspiren– pretén reemplaçar la justícia concreta («El objeto del juicio fue la actuación de Eichmann, no los sufrimientos de los judíos, no el pueblo alemán, ni tampoco el género humano, ni siquiera el antisemitismo ni el racismo»), circumstància que allà només semblava entendre Moshe Landau, el president del tribunal. La honestedat intel·lectual d'Arendt és en aquest sentit insubornable, i li costà duríssimes crítiques per part de les autoritats israelianes.

L'auxili de la paraula

Péter Esterházy acostuma a parlar de sí mateix o dels seus a les seves novel·les. La mort de la seva mare és el centre de Los verbos auxiliares del corazón (A Szív Segédigéi, 1985).

Parlar de la literatura d'Esterházy és parlar del seu estil. Les seves obres transgredeixen les formes clàssiques de la novel·la, el llenguatge es deforma i el lector es desconcerta amb els inesperats trucs de prestidigitació. En aquesta obra trobem les pàgines orlades amb un marc negre en senyal de dol, els breus capítols acaben amb una cita –literal o grotescament deformada– d'algun dels seus escriptors de capçalera, i no és possible distingir entre quins són els fets que realment succeïren i quins són tan sols recursos literaris. A la meitat del llibre cedeix la paraula a sa mare, en un retrat un tant despietat, no exempt d'un àcid sentit de l'humor, en el que, emperò, s'hi entreveu la tendresa i el dolor per la seva pèrdua.

La Glòria, que va llegir el llibre abans que jo, em pregunta si aquesta escriptura permet el lector posar-se en la pell d'Esterházy. No ho sé, potser només sabem acomodar-nos en estances de grans dimensions, de contorns suaus i falses arestes, adequades per a un plàcid sojorn. Els (terribles) llocs comuns. No deu ser fàcil escriure des del dolor, i menys fer-ho sense caure en la impostura («¡Monstruo, eres un monstruo! Ya sé que incluso ahora, en esta hora tan nefasta, ¡estás pensando en cómo ponerlo todo con palabras!»). El cúmul de sensacions que sobrevenen en una situació com la descrita potser no deixen altra opció que la inevitable confusió: «No tengo libertad, no escribo lo que quiero, sino lo que puedo, lo que me permiten las frases». Potser és això. Potser, potser.

La pura veritat

Senyors i senyores, la veritat existeix (i ens és molt útil).

Sorprenentment, aquesta frase semblarà una perogrullada per alguns i una intolerable arrogància intel·lectual per a d'altres. El professor Harry G. Frankfurt ens delecta a On truth (2006) amb la seqüela natural d'aquell On bullshit del que ja ens vam ocupar. A lloms de gegants –Spinoza, Kant, Montaigne–, Frankfurt escomet la meritòria tasca d'ensenyar-nos de nou allò que no se'ns hauria d'haver oblidat mai.

«The notions of truth and factuality are indispensable, then, for imbuing the exercise of rationality with meaningful substance. They are indispensable even for understanding the very concept of rationality itself. [...] We cannot think of ourselves as rational creatures at all unless we think of ourselves as creatures who recognize that facts, and true statements about the facts, are indispensable in providing us with reasons for believing (or for not believing) various things and for taking (and for not taking) various actions.»

Si a propòsit d'On bullshit citava l'estúpid –i perillós– quiasme de José Luis Rodríguez Zapatero («No es cierto que la verdad nos hace libres, es la libertad la que nos hace más verdaderos») com a feridor exemple de la substitució de la fidelitat a la veritat per la fidelitat a un mateix, la cita del nou llibre em remet d'immediat a un altre polític, Artur Mas, i la seva referència a les llegendes sobre la fundació de la nació catalana, davant la tomba de Guifré el Pilós (30.10.2006):

«La seva inexactitud històrica no les fa menys valuoses o menys certes, tot el contrari.»

Mastegueu lentament aquesta frase, cada paraula. Assaboriu-la, paladegeu-la: hi ha tota una ideologia al darrera.

El testament francès

El testamento francés (Le testament français, 1995), d'Andreï Makine. Amb els premis Médicis i Goncourt com a cartes de presentació. Tanmateix, una novel·la fallida, que perd pistonada a mesura que ens hi endinsem i que acaba per malograr una bona idea. I el gran èxit comercial? I els premis? No ho sé, potser l'estil melós, l'exacerbada sensibilitat dels protagonistes o els constants ditirambes a França.

El testamento francés és una novel·la iniciàtica, que narra l'embadaliment d'un nen amb una mítica Atlàntida, la França dels records de l'àvia, que emergeix majestuosa i inabastable d'entre velles fotografies, retalls de diari i objectes conservats durant dècades. Aquestes fabuloses històries l'ensenyaran de retruc a mirar-se el seu propi país d'una forma diferent, amb els ulls d'un estranger, i esdevindran petites escletxes obertes en la versió oficial del que l'envolta. Enmig del debat entre el que s'és i el que es vol ser, sorgirà el despertar dels sentits, el trànsit a l'adolescència.

I en paral·lel, la vida de l'àvia, Charlotte Lemonnier, amb una infantesa a cavall de França i Rússia i un destí marcat per la guerra: infermera voluntària al front rus durant la Primera Guerra Mundial, la Revolució d'Octubre la deixà atrapada per sempre en un món del que no formava part, amb una vella maleta com a únic nexe amb els seus orígens.

Primavera a Bucarest

Ni Cioran, ni Eliade, ni Ionesco, ni Sebastian... El primer romanès que llegeixo és Norman Manea. L'obra és El sobre negro (Plicul Negru, 1995), editada per Metáfora (per cert, ¿què se n'haurà fet, d'aquesta editorial? Va llançar una desena de llibres centreeuropeus extraordinaris a principis de 2000 i sembla haver desaparegut del mapa). Hi ha algunes obres més d'aquest escriptor traduïdes al castellà: El regreso del húligan, Octubre a las ocho (descatalogat) i l'assaig Payasos. El dictador y el artista. Per a saber una mica més sobre la figura de Norman Manea, val la pena llegir l'article que Antonio Tabucchi li va dedicar a Letras Libres.

Manea és un exiliat, un refugiat polític, i la seva obra pot catalogar-se dins aquesta «literatura de l'exili» d'anàlisi tan complicat. El protagonista d'El sobre negro és una Bucarest asfixiant, desoladorament grisa fins i tot en primavera. Igual que Ádám Bodor, palesa el crim més horrible del totalitarisme: la completa deshumanització de l'individu, la sepultura en vida.

I un cop recollits els fragments i refet el mirall trencat, continuo amb el dubte: qui és realment Tolea? És el seu histrionisme una cuirassa per arrecerar-se de la podridura que l'envolta? És com el Bodor de Sinistra, algú a qui el sistema no ha acabat de destruir, que segueix sabent que és home? O bé és que embogint realment ens assenyala l'únic destí possible pels qui no poder mirar a una altra banda? Alguns dels seus coneguts –el doctor Marga, Grafton (un Síssif!), Irina, Ianuli– han estat vençuts, s'han cansat de lluitar (ho van fer algun cop?) i han transformat la seva lucidesa en un amarg i descregut cinisme; d'altres –dolorosament, els més propers: el seu germà Mircea Claudiu i la seva germana Sonia– han escapat de la presó en la que s'havia convertit el seu país.

Tristíssima Romania.

Un déjà vu a propòsit de Camba

Ara que sembla que alguns volen guanyar una guerra en els despatxos i gairebé setanta anys deprés de que acabés, llegeixo al gran Julio Camba (Haciendo de República, 1934), que ens ensenya que aquest és un mal endèmic a Espanya. Quina ploma, quina ironia més esmolada! M'he sorprès en descobrir-me fent sonores riallades mentre llegia aquest i altres articles del llibre.


«Se me olvidaba una de las más famosas sesiones de las Cortes constituyentes, la histórica sesión donde el ex rey don Alfonso fue acusado, defendido, juzgado y condenado con la mayor solemnidad, y digo histórica, no porque una vez celebrada haya tenido aquella sesión la menor influencia en el curso de nuestra Historia, sino porque, al organizarla, no había, en realidad, más propósito que el de hacer una sesión de carácter histórico y porque con este objetivo se la anunció profusamente.

[...]

Se le acusaba, además, de crímenes nefandos, de negocios sucios y de delitos vulgares; pero, a pesar de ello, se le dejó salir de España como si no hubiera habido nunca el menor cargo contra él, y todo se redujese en el fondo a ensayar un nuevo sistema político que, teóricamente y tras haberlo demostrado unas cuantas veces en la pizarra, nos hubiera parecido preferible al antiguo.

[...]

Lo lógico hubiera sido llevar al ex rey al Juzgado de guardia y meterlo en un calabozo mientras se le formaba proceso; pero esto podía originar complicaciones, y el Gobierno provisional ya tenía bastantes con la provisión de altos cargos y los cambios de nombres a las calles.

[...]

Fue lo mejor, pero, si no habíamos querido juzgar al ex rey cuando lo teníamos a mano y podíamos imponerle la debida sanción, ¿a qué venía eso de juzgarlo luego, cuando no le podíamos imponer sanción alguna?

[...]

La sesión fue nocturna, como las becerradas cómicas, y aquella noche no creo que ningún teatro de Madrid llegase a cubrir gastos. Todo el mundo se había agenciado pases para el Congreso, que era donde se representaba la mejor comedia. Las tribunas, incluso las de prensa, estaban materialmente cuajadas. Había muchas señoras republicanas, algunas, por cierto, de bastante buen ver, a las que fascinaba el anuncio de una sesión en la que iban a salir todos los chismes de Palacio. Y naturalmente, el ex rey quedó hecho migas, lo que se dice migas, aunque tan sólo unas migas imaginarias. Quedó hecho migas en el Congreso; pero siguió con toda su corteza en Fontainebleau. Se le puso fuera de la ley y quizá haya llegado hasta a ejecutársele, pero nada más que moralmente.

Al fin y al cabo, señores, no en balde España es un país famoso por su capacidad de imaginación.»

Notes sobre l'evolució ideològica del nacionalisme català

Si bé sovint s'intenta distingir entre un nacionalisme identitari (bo) i un de racial (dolent), el cert és que, atenent a la història, el nacionalisme ha abraçat en cada moment aquelles argumentacions socialment acceptades per a justificar el seu ideari. El nacionalisme català, que fa gala d'un tarannà moderat, integrador i fonamentat en la llengua i la cultura, no és una excepció al respecte, i en els seus orígens sostingué unes idees que avui molts trobaríem repugnants.

La història del nacionalisme català com a moviment polític està documentada de forma molt parcial, i crec que és només el llibre de Joan Lluís Marfany La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus inicis (1995) l'únic que proporciona una visió global de l'evolució ideològica sense caure en l'autocomplaença ni amagar els aspectes més sinistres. Encara no l'he llegit, però les ressenyes que he vist em reafirmen en els meus pensaments (valdria la pena examinar també els sis volums de l'obra Panoràmica del Nacionalisme Català de Fèlix Cucurull). Bona part de les dades d'aquest post les he extret d'aquest article, i les he complementades amb altres fonts.

El nacionalisme català arrenca com a ideologia i moviment polític a la Renaixença. Segueix el model d'altres nacionalismes europeus, que provenen del Romanticisme alemany i del concepte de Volksgeist de Herder. El nacionalisme del finals del XIX és eminentment racista, i abunden els estudis etnogràfics i craneològics. A Catalunya, Valentí Almirall (Lo catalanisme, 1886) intentarà posar de manifest les diferències entre el caràcter català i castellà, i a la primera part del llibre emprarà arguments racials. Pompeu Gener intentarà demostrar que existeix una raça catalana d'origen ari diferenciada de la resta de pobles peninsulars, d'arrels semítiques (Heregías [sic] nacionales, 1887). La seva voluntat no és constatar només diferències racials sinó també el caràcter superior dels catalans. A tall d'exemple, el 1905 intentarà demostrar que a Madrid és impossible el desenvolupament científic degut a les seves particulars condicions meteorològiques: la baixa pressió atmosfèrica i la manca d'oxigen, heli i argó a l'atmosfera. Joaquim Casas-Carbó (Estudis d'etnografia catalana, 1891), Joan Bardina (Catalunya i els carlins, 1900) i Joaquim Lluhí i Rissech prosseguiran aquesta tasca de demostrar l'origen ari dels catalans. Una altra fita dins el discurs racial serà la polèmica conferència La raça catalana del doctor Bartomeu Robert el 13 de març de 1899 a l'Ateneu Barcelonès, on presentà els seus resultats sobre mesures craneals, que al seu parer demostraven l'existència de tres races diferents a la península, que es corresponien amb els habitants del litoral mediterrani, de la costa atlàntica i de l'interior. L'expressió «raça catalana» impregnà molts discursos patriòtics de l'època, com el de Lluís Millet a la Junta General de l'Orfeó Català el 21 de gener de 1903.

Els arguments racials es complementaven amb un discurs essencialista, que donava a la terra una importància primordial i un poder determinant sobre el caràcter dels seus habitants. Això es percep a l'obra de Francesc Maspons i Anglasell (Tornant de Ginebra. Impressions sobre la crisi de les llibertats nacionals, 1927), Bonaventura Riera (L'ànima del catalanisme, 1899) i de prohoms com Prat de la Riba (La nacionalitat catalana, 1906). La visió essencialista continua emboscada en la mentalitat dels nacionalistes actuals, i de tant en tant surt a la llum, com en el primer paràgraf del preàmbul de la proposta d'Estatut del Parlament de Catalunya (30 de setembre de 2005).

Estretament lligat amb la percepció d'una diferència racial està el problema demogràfic. Des de principis del segle passat s'adverteix d'una eventual desnaturalització de la raça catalana degut a l'elevada immigració. P. Nubiola (1906), R. Boquet (1916), E. Puig i Sais (El problema de la natalitat a Catalunya. Un perill gravíssim per a la nostra pàtria, 1915), Josep Antoni Vandellós i Roca (Catalunya, poble decadent, 1935; La immigració a Catalunya, 1935) alerten d'aquesta gravíssima amenaça i proposen evitar el mestissatge i augmentar la natalitat dels catalans «purs». Aquesta preocupació porta personalitats com Alcover, Batista i Roca, Pompeu Fabra, Jaume Pi i Sunyer, Nubiola, Puig i Sais, Vandellós, etc. a signar el manifest Per la preservació de la raça catalana (1934) i a fundar la Societat Catalunya d'Eugènica. Més radicals encara seran Antoni Sayos i Parramón (Acció del catalanisme, 1904) Pere Màrtir Rossell i Vilar (Raça, 1930) i Daniel Cardona i Civit (L'ocupació castellana, a La Batalla, 1923). Des de l'esquerra política també s'expressaran prejudicis contra la immigració per ser refractària al fet nacional, com els de Gabriel Alomar (1932), Jordi Arquer (1932) i Joaquim Maurin (1928). És important assenyalar que la demografia ha estat una preocupació constant per al nacionalisme català que ha governat Catalunya des de la instauració democràtica. Són conegudes les apel·lacions de Jordi Pujol al respecte (iniciades als articles de 1957 i 1958 recollits a La inmigració, problema i esperança de Catalunya), i el tema va entrar en la campanya electoral la setmana passada en uns termes força similars als exposats (evidentment, substituint la desnaturalització racial per la identitària).

Antoni Rovira i Virgili (La nacionalització de Catalunya, 1914) i Lluís Aymamí i Baudina situaran en la llengua el fet diferencial i impulsaran un assimilacionisme lingüístic que en bona mesura segueix vigent. Quan a Europa, arran de la caiguda del nazisme, les teories racistes queden desprestigiades, el nacionalisme virarà cap al concepte antropològic d'ètnia (expressat comunament amb el mot «poble» o «nació»), recuperant part de l'argumentari de Rovira i Virgili, Rafael de Campalans (El socialisme i el problema de Catalunya, 1923) i de Carles Cardó, per exemple. Durant la dècada dels 60s autors com Marc Aureli Vila, Jordi Nadal, J. Maluqueri Sostres o J.A. Badia Margarit aniran configurant la renovació de la doctrina nacionalista que ha prevalgut majoritàriament. La reflexió política del catalanisme anirà indissociablement unida a la immigració i la demografia. Fruit del pes del pensament marxista a la universitat espanyola també tindrà molta importància l'obra Catalanisme i revolució burgesa (1967) de Jordi Solé Tura, escrit des d'aquesta òptica.

El nacionalisme més radical, però, veurà en la guerra civil i la dictadura un motiu per a augmentar la virulència de les seves tesis. Josep Armengou i Feliu (Justificació de Catalunya, 1955; Nacionalisme català, 1977 [pòstum]), per exemple, sostindrà un ideari radical clarament xenòfob i partidari de la violència, malgrat la seva condició d'escolàstic.

Ara que la visió desmitificadora d'Enric Vila sobre Lluís Companys està rebent tan bones crítiques fins i tot entre els nacionalistes catalans, que la saluden com una mostra de maduresa, seria bo també tornar a les figures citades per no perdre de vista què és la doctrina nacionalista i què ha sostingut al llarg del temps. Queda al judici de cadascú pensar si aquesta evolució ideològica respon a una reflexió sincera o a un interès purament estratègic.

La terra sota els nostres peus

Ha esdevingut una tradició. Quan visitem algun país del que la seva literatura no està prou difosa internacionalment, entrem en alguna llibreria i comprem algunes traduccions a l'anglès: reculls de relats d'autors contemporanis, poemaris, alguna novel·la. Ho hem fet a Hongria, a Eslovènia, a Croàcia, a Eslovàquia...

Un no troba mai el moment de llegir aquests llibres, que s'amunteguen a les lleixes de l'estanteria esperant torn. Ara, tot intentant fugir del batibull de dades de l'atles sobre els Balcans –incomptables noms de reis, ciutats, batalles, tractats... impossibles de pair en una primera lectura–, faig una cura de desintoxicació amb la selecció de poemes The ground beneath our feet (1996), de l'eslovac Miroslav Válek, que vaig comprar per recomanació d'un amic, Pavel Kubalec.

El pròleg corre a càrrec de Miroslav Holub, un poeta de qui sí es pot llegir quelcom en castellà. En ell ens introdueix la figura de Válek: personalitat de la lírica eslovaca dels anys seixanta i ministre de Cultura des de 1969, fou un dels alliberadors, juntament amb Milan Rúfus, del jou que el règim comunista imposava a l'art en general i a la poesia en particular. La seva és una poesia de relacions humanes, de contactes fallits, de vulnerabilitat, de resignació, del regust amarg de la decepció. Poesia de ciutats grises –paisatge amb fàbrica–, de cambres austerament moblades, del rescat de l'individu d'entremig de la massa anònima.

Trio una estrofa de Blinding:

Now the moment

has come when you lie

where the diagonals of the room intersect,

you are that point,

that tremor above the cornfields,

you see everything while hiding

and rattle the posts of the horizontal world in pointless anger.

The surface does not tilt, you won't see the sun in it,

nor the rain,

nor yourself.

Stagnant water, stagnant,

the fish on its bottom is burning.

Aproximació als Balcans

Les reflexions de Predrag Matvejević al voltant de la convulsa història dels Balcans em deixen encuriosit. Hi ha qui diu que el segle XX fou un segle curt, iniciat el 1914 amb l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand, que donaria lloc a la Primera Guerra Mundial, i finalitzat el 1991, amb la guerra de Bòsnia-Herzegovina. Tots dos fets tenen el mateix escenari: Sarajevo. El cercle es tanca.

Admeto la meva ignorància sobre la turbulenta història de la regió, i per intentar aproximar-me a ella, acudeixo a The Palgrave Concise Historical Atlas of the Balkans, dels professors Dennis P. Hupchick i Harold E. Cox. El llibre és molt didàctic i té una orientació eminentment introductòria: en només un centenar de pàgines (la meitat d'elles, mapes polítics) repassa els períodes i esdeveniments històrics més rellevants: l'era bizantina (600-1355), la dominació otomana (1355-1804), el sorgiment dels nacionalismes (1804-1878), la fundació dels estats-nació (1878-1974), els règims comunistes (1944-1991) i clou amb els conflictes de Bòsnia i Kosovo.

En veure la continua mobilitat de les fronteres de la regió, hom s'adona que qualsevol ètnia o nacionalitat pot trobar un període històric que reivindicar, per breu que sigui, per a justificar les ànsies expansionistes. A la vegada també pot trobar tràgics episodis –verdaderes atrocitats– amb els que justificar el seu odi envers qui és percebut com a diferent. S'ha dit mil cops: els Balcans eren el paradigma d'identitat de frontera, de convivència –mai fàcil– entre pobles i religions molt diverses, i la guerra posà en evidència la fragilitat de tot plegat. Quelcom de terrible i que no es percep tan clarament és la destrucció de la comunitat musulmana més occidentalitzada del món (precisament pel contacte plurireligiós al llarg dels segles), la bòsnia, que hagués pogut alçar-se com a exemple en aquests moments de difícil debat sobre la integració. Ja no és possible.

L'altra forma d'acostar-se a la història, amb les pertinents cauteles, és a través de la literatura. La literatura de l'antiga Iugoslàvia que ens arriba traduïda és escassa. A més del Premi Nobel Ivo Andrić (imprescindible El pont sobre el Drina per a copsar els odis ancestrals en forma literària) i alguns altres escriptors ineludibles com Danilo Kiś, Aleksandar Tišma o Milorad Pavić, els editors han apostat per apropar-nos obres testimonials que ens parlessin de l'horror de la guerra: El jardiner de Sarajevo de Milijenko Jergović, Amor Mundi de Dusan Velicković, El diari de Zlata de Zlata Filipović, El diario de Jasmina de Jasmina Tesanović... De literatura de la resta dels països balcànics, millor ni parlar-ne: els autors traduïts es poden comptar amb els dits d'una mà.

[...]

La independència que et dóna la distància té també un revers: la impotència de no poder ser amb els teus quan ho voldries. Aleshores acudeixes a qui tens a prop, que pateix amb tu, i també als llibres, que m'acaronen amb la seva saviesa. M'aixoplugo en Susan Sontag: «La malaltia és el costat nocturn de la vida». Avui he perdut a algú a qui estimava. Caminà pel costat nocturn de la vida, però no serà així com el recordaré. Fou un home bo, estimà i fou estimat. Senzilles paraules, que tots voldríem que fossin dites de nosaltres. En ell són sinceres, i certes. El ploraré en solitud, en la llunyania.

La Mediterrània i Europa

A El Mediterráneo y Europa (2006), Predrag Matvejević torna a abordar els seus dos temes d'estudi: la Mediterrània, com havia fet a Breviario Mediterráneo, i la identitat europea, eix central d'Entre asilo y exilio: Epistolario oriental. Dos interessos que no sembla que hagin de poder deslligar-se fàcilment.

Matvejević és un escriptor d'una erudició i sensibilitat fora del comú. Aquest recull de lliçons impartides al Col·legi de França té dues parts ben diferenciades, que es corresponen amb aquestes dues temàtiques. En passar d'una part a l'altra no tan sols els motius de les reflexions canvien, sinó també l'estil de la seva escriptura: d'una prosa poètica molt suggeridora virem a un discurs ètic d'idees clares expressades sense embuts, centrat especialment en l'«Altra Europa», expressió manllevada a Czeslaw Milosz. Tot aquest bloc d'articles té en el punt de mira la complexa reconstrucció política, econòmica, social i àdhuc geogràfica i identitària dels països balcànics, amb la caiguda del Mur de Berlin i les guerres de Bòsnia i Kosovo com a teló de fons. Especialment brillants són els capítols Sobre Europa Central i Sobre las culturas nacionales en Europa. A causa de les seves intervencions crítiques exercides des de l'interior del règim socialista iugoslau, Predrag Matvejević s'ha guanyat un merescut respecte entre les esquerres i les dretes europees menys dogmàtiques.

Cito un breu passatge corresponent al capítol Mares:

«Ver el Mediterráneo a partir sólo de su pasado sigue siendo un hábito muy arraigado, tanto en el litoral como en el interior del país. La «patria de los mitos» ha tenido que soportar mitologías que ella misma ha engendrado o que otros han alimentado. El espacio rico en historia ha sido víctima de toda clase de historicismos. La tendencia a confundir la representación de la realidad con la realidad misma se perpetúa: la imagen del Mediterráneo y el Mediterráneo mismo rara vez son idénticos. Aquí, como en todas partes, una identidad del ser, difícil de definir, eclipsa o rechaza una identidad del hacer, mal definida. La retrospectiva continúa prevaleciendo sobre la prospectiva. La reflexión misma permanece prisionera de estereotipos.»

[...]

Bárbara Dührkop, vicepresidenta del Grup Socialista al Parlament Europeu, referint-se a la decisió de Rosa Díez de trencar la disciplina de partit i absentar-se de la votació sobre la resolució en suport a la negociació entre el Govern i ETA:

«Roma no paga a traidores. Si tiene un poco de dignidad, lo que tiene que hacer es dejar el escaño y marcharse del partido. Tiene la osadía de pensar que es europarlamentaria porque los electores le han votado a ella, cuando sabe perfectamente que forma parte de una lista presentada por unas siglas políticas. En el partido hay libertad para la discrepancia, pero cuando alguien no consigue que sus ideas triunfen se va a casa, pero no trabaja para el enemigo.»

Paraules clau: traidores, marcharse, osadía, el partido, a casa, enemigo.

La infàmia, sense careta.

Les dones al mercat de treball: una aproximació polèmica

Un tema espinós, sens dubte. Però Kingsley Browne s'hi atreveix. A Trabajos distintos (1998), Browne –professor de Dret de la Wayne State University de Michigan– intenta explicar perquè fracassen totes les polítiques destinades a igualar el comportament laboral entre homes i dones. La diferència en l'elecció de les ocupacions, del rol que es vol jugar a l'empresa, ¿és fruit d'un jou patriarcal del que és impossible desfer-se'n? I aquesta estructura social, d'existir, ¿és el llegat d'una estructura artificial de dominació o té arrels en la nostra naturalesa?

Abans de que el pensament políticament correcte se li llanci a la jugular, Browne deixa clar que no advoca per excloure a les dones del mercat de treball ni recloure-les en les tasques de la llar o d'altres d'entitat menor (en termes de reconeixement social), ni ignora ni menysté les discriminacions laborals reals que puguin existir, ni tampoc qüestiona en cap moment la capacitat que tenen les dones per asssolir les mateixes fites professionals que els homes. Ans el contrari: des de la defensa de la plena llibertat individual, intenta esbrinar si determinades situacions que s'observen en el mercat de treball (la desigual presència d'homes respecte de dones en càrrecs directius, per exemple) són conseqüència únicament de l'entorn social –i per tant, modificables amb les polítiques adequades– o pel contrari tenen una base biològica, que explicaria perquè aquestes polítiques de «discriminació positiva» (horrible oxímoron) o de simple enginyeria social no acaben de tenir l'èxit esperat. En el cas comentat, les empreses premien unes determinades qualitats (competitivitat, agressivitat, seguretat en sí mateix), sacrificis i renúncies (prolongació de la jornada laboral, viatges freqüents, temporades lluny de la família) que els homes estan majoritàriament més disposats a fer que les dones.

Trabajos distintos, pertanyent a la col·lecció Darwinismo Hoy de l'editorial Crítica (traducció al castellà del programa Darwin@LSE de la London School of Economics), aprofundeix en la confrontació entre les visions innatista i conductista de l'activitat humana (el famós debat nature vs. nurture), en el mateix sentit que ho feia Una izquierda darwiniana de Peter Singer. És evident que aquest debat, en la mesura que pot tenir una traducció en termes polítics, serà llarg, complex i, malauradament, maniqueu.

La mort a Venècia

Potser per rescabalar-me del viatge que finalment hem d'ajornar, miro per fi –molt tard, ho sé– La mort a Venècia, la versió cinematogràfica que Luchino Visconti va filmar de la novel·la de Thomas Mann. Molt s'ha parlat d'aquestes dues obres: de la profunda comunicació de les mirades, de la música de Mahler que s'ha fet inseparable d'algunes escenes, de la bellíssima fotografia de Pasqualino de Santis, de l'homosexualitat i la pedofilia platòniques del protagonista...

Però el que dessassossega de l'obra és el seu missatge. El mite d'Acteó i Àrtemis recreat en la persona de Gustav von Aschenbach –a qui Visconti canvia la professió: d'escriptor a compositor–, l'artista que cerca la Bellesa i que en contemplar-la en estat pur el consumeix. L'home que es tortura pensant si a la Bellesa (i a la Puresa, i a la Veritat) s'accedeix a través de l'esperit o dels sentits. L'home que lliga fatalment el seu destí al de la ciutat, una Venècia que primer se'ns presenta com una ciutat esplèndida, càlida i acollidora, i que a causa de l'epidèmia de còlera acaba convertint-se en inhòspita, decadent i crepuscular, en un trajecte paral·lel al de l'artista. I, per sobre de tot, l'home que, entre l'art i la vida, escull l'art.

Els khàzars i l'origen dels jueus orientals

La novel·la és un gènere literari del que s'ha anunciat la mort incomptables vegades, i potser per això els crítics cerquen desesperadament obres que la renovin. Una de les més benvingudes fou el Diccionario Jázaro (1984), del serbi Milorad Pavić, que vaig llegir farà uns dos anys. L'estructura del llibre és sorprenentment original, concebuda com a novel·la en xarxa, hipertextual, un diccionari de diccionaris on el lector abandona la lectura lineal i determinista i pot anar molt més enllà del que Cortázar a Rayuela l'havia permès. Quant a l'argument, és una mescla d'erudit treball històric i conte fabulós de regust oriental, en el que els elements fantàstics recorden Borges i Calvino.

No vull aprofundir en el contingut del llibre –però sí recomanar-lo vivament!–, sinó en un altre aspecte. El Diccionario Jázaro em va permetre tenir notícia del poble khàzar, que existí entre els segles VII i X en el territori que va del Mar Negre al Mar Caspi, i del que ens han arribat molt poques dades. La següent figura mostra l'extensió del regne khàzar en el període de màxim apogeu, entre els anys 600 i 850 d.C.




El que es coneix de la història de l'enigmàtic poble khàzar és engrescador. Envoltats de pobles nòmades i bàrbars, els khàzars gaudiren d'una estructura sociopolítica estable, unes relacions comercials molt desenvolupades i una prosperitat envejable per l'època. L'expansió de l'imperi khàzar, així com una legislació tolerant que acollia als perseguits en altres indrets, els va fer prendre contacte amb els jueus, i donà lloc a un dels fets més notables de la seva història: la massiva conversió al judaïsme de la població khàzara. El rei Bulan adoptà aquesta religió l'any 838, suposadament després d'un debat entre representants de la fe cristiana, musulmana i jueva (sobre aquest fet gravita la novel·la de Pavić). Els historiadors sostenen que la conversió podria deure's a un intent de significar-se en la independència respecte dels poderosos imperi cristià bizantí i el califat musulmà.

Quan l'imperi khàzar entrà en declivi, els seus habitants es dispersaren. I és aquí on sorgeix una qüestió que ha intrigat els historiadors durant dècades: provenen els jueus orientals (asquenasites o ashkenazis) de la diàspora khàzara? Són els khàzars els avantpassats dels jueus de l'est d'Europa? Aquesta ha estat la tesi sostinguda, entre d'altres, per l'escriptor Arthur Koestler a l'obra The Thirteenth Tribe.

Les darreres investigacions científiques semblen apuntar a que aquesta hipòtesi no és correcta, i que els jueus orientals tindrien llurs orígens principalment en els jueus israelites, però també, minoritàriament, en els khàzars i en pobles eslaus. Els estudis genètics en les poblacions jueves asquenasites han trobat la presència de l'haplotipus modal de Cohen («Cohen Modal Haplotype») en el cromossoma Y, típic de les poblacions del Mediterrani nord-oriental. Segons això, els jueus asquenasites actuals estarien més emparentats amb els jueus de la diàspora israelita que amb altres pobles europeus. Tanmateix, aquesta línia de descendència no és exclusiva, i d'altres proves, com la presència dels haplogrups Q (de l'Àsia central) i R1a1 (de l'Europa oriental), mostren un component ètnic minoritari que pot ser atribuït parcialment als khàzars. La preeminència d'ancestres israelites és una constant en els jueus de tot el món, amb les excepcions dels jueus d'Etiòpia i Líbia. Un recull d'aquests estudis genètics pot trobar-se aquí.

Els interessats poden trobar molta més informació a Khazaria, la web de referència dels estudis khàzars.

L'adveniment de la República, segons Pla

El Consejo de Ministros ha terminado. Los ministros saludan al Rey, que durante toda la reunión ha permanecido en un estado de impávida serenidad. Al despedirse el señor Ventosa, le dice:

– Podría, seguramente, resistir. Pero la fuerza material no puede emplearse cuando no se tiene fuerza moral para ello.

Excelente observación. Es el resúmen de la mayor parte de un reinado. Resulta curioso constatar que, a veces, los hombres empiezan a volverse sensatos cuando lo tienen todo perdido.

* * *

Se empiezan a oír las primeras notas de La Marsellesa. Después, constato que un grupo de ciudadanos comienza a entonar El Himno de Riego. El pueblo ignora ambas canciones. Desafinan. El conocimiento de la letra es escaso. Cantan mal. Da igual. Ya lo harán mejor más adelante.

* * *

Madrid, cuya única razón de existir durante tantos siglos ha sido, como quien dice, la Monarquía, ha visto hundirse las instituciones, desaparecer sus símbolos, con el alborozo del pueblo desbordado y con la casi indiferencia de las clases altas, y no digamos los funcionarios. Ni la aristocracia –que se lo debe todo a la Monarquía– ni el ejército, que en tantas ocasiones sirvió de excusa a las instituciones reales, han dado por el momento señales de vida. [...] La frivolidad de Madrid –que en las clases altas parece una copia de la de París–, el carácter insondable de esta ciudad, tan pobre y mísera, el cretinismo de las clases cuya única razón de existir ha sido el carnaval de la Monarquía, ha constituido un fenómeno de lo más extraordinario.

* * *

Es curioso, pienso. Mientras Miguel Maura forcejeaba para apoderarse de Gobernación en nombre del Gobierno provisional, su hermano Gabriel escribía la despedida del Rey y preservaba los derechos de la dinastía de forma explícita y clara.

* * *

En general, todos estos libros dicen lo mismo. España, dicen estos papeles, es una cosa inmóvil. La Monarquía es una situación eterna. La duración de esta monarquía está garantizada, primero, por el Ejército y la Marina, que es una llave intocable. Luego, por el latifundismo del sur, de Andalucía y Extremadura. Luego, por la Iglesia católica, apostólica y romana, por la que los españoles sienten una adoración viva, activa, pintoresca e indispensable. Luego, porque el dinero es monárquico. Luego, aún, porque la industrialización es incipiente, porque el orden público es fácil y porque la clase media es rabiosamente monárquica... y gran parte del pueblo, también...

Ahora bien, en el día de hoy, 14 de abril, todas las impresionantes columnas del templo inmóvil se han derrumbado. [...] ¡Cómo han envejecido los observadores de España!

* * *

Impressions del 14 d'abril de 1931 plasmades a Madrid. El advenimiento de la República, el dietari que Josep Pla va escriure entre 1931 i 1932 i que s'inclou a Cuatro historias de la República. Brillant des de l'elecció del substantiu «adveniment» (vinguda, especialment si és esperada i solemne) fins a la darrera observació recollida. Elegant prosista, perspicaç observador i amb la fina ironia dels escèptics. Un dels Grans. Si el treball dels historiadors és essencial per a entendre un període tan controvertit i determinant per a la història contemporània d'Espanya, no ho són menys els reportatges i les cròniques periodístiques de l'època, que si bé –com adverteix Xavier Pla en el pròleg– no poden prendre's com a fonts històriques amb valor documental fidedigne, sí que són part integrant de la pròpia reflexió històrica.