dissabte, de novembre 29, 2008

La batalla de Malta (i III)

La batalla de Malta

La millor explicació de la batalla de Malta que he trobat l'ha escrit Lawrence V. Mott, una autoritat en guerres navals de l'Edat Mitjana i autor d'un volum sobre la flota catalanoaragonesa d'aquell temps. Mott es basa no només en les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, sinó també en les de Bartolommeo da Neocastro, un jutge de Messina que formà part de la Comuna després de les Vespres i que exercí de cronista dels fets, així com en obres posteriors, com els Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita.

El primer almirall de la flota aragonesa durant les Vespres fou Jaume Pérez, fill natural del rei. Pérez va dirigir la flota en l'atac a Catona el gener de 1283, en el que es destruí bona part de l'arsenal angeví i es donà mort al comte d'Alençon, germà de Carles d'Anjou. Els cronistes no són clars al respecte, però Mott s'inclina a creure que fou l'error de deixar una companyia d'almogàvers enrera i haver de tornar a buscar-los el que provocà una pèrdua de confiança del rei en el seu almirall i el seu posterior relleu. Desclot relata aquests fets de la següent manera (cap. 102): «Quan lo rey hac entès que ·XXX· sirvens eren romasos en Calàbria, que no sabien si eren morts ne presos, sabé-li molt greu; [...] E aytantost lo rey fóu armar ·II· galeres qui passaren delà, en la Calàbria, per reculir aquels ·XXX· servens».

L'escollit fou Roger de Llúria, nascut a La Scala (Calàbria) el 1256, fill d'una dama d'honor de Constança de Sicília i que va arribar a la cort catalana quan tenia dotze anys. Aviat va disposar de l'afecte del rei Jaume, que li donà terres conquerides en el regne de València. Quan Pere fou coronat comte-rei, el feu primer administrador de Cocentaina i Alcoi i després Procurador General del regne de València en substitució del noble aragonès Roderic Ximénez de Luna. Atès que Llúria no podia acreditar experiència en afers navals (el seu amic Conrad Llança, així com Pere de Queralt, Ramon Marquet i Berenguer Mallol, eren molt més competents en aquests matèries), Mott suggereix que les raons de la seva elecció rauen en la seva experiència administrativa, en la probable bona acollida d'un italià entre els sicilians i finalment, en la confiança personal del monarca. Existeix una breu biografia del famós almirall a càrrec de José Luis Infiesta, un xic irregular en el seu contingut.

Pere el Gran havia ordenat Roger de Llúria armar una flota de manera molt precisa, segons ens informa Muntaner (cap. 76): «Almirall, tantost armats vint-e-cinc galees, e armat-les així: que en cascuna haja un còmit català e altre llatí, e tres notxers catalans e tres llatins, e així mateix de proers, e los remers sien tots llatins e los ballesters tots catalans. E així, que d'aquí avant, totes quantes armades farets sien així ordonades. E per res no ho mudets». El més destacat de les tropes catalanoaragoneses eren els ballesters catalans, considerats els millors de tota la cristiandat, i les tropes d'infanteria de suport, els temibles almogàvers. Les fonts no coincideixen en el nombre de galeres que formaven la flota de Roger de Llúria, però sembla ser que rondaria la vintena.

En aquells moments l'illa de Malta estava ocupada per tropes de Carles i bloquejada per vaixells aragonesos comandats per Manfred Llància. Carles va enviar-hi part de la seva flota per a trencar el bloqueig, ja que la seva preservació era important per a les comunicacions amb Tunísia i els països de l'est, així com per a establir una base d'operacions prou propera a Sicília des d'on intentar-ne la reconquesta. La flota angevina estava formada per una vintena de galeres i una desena de tarides, una tripulació íntegrament francesa i comandades pels marsellesos Bertomeu Bonvin i Guillaume Cornut. Arribaren a l'illa probablement el 4 de juny i atracaren a Dockyard Creek, una de les múltiples badies que conforma el retallat perfil de la costa nord.

La flota de Roger de Llúria, però, va seguir a la francesa fins a l'illa. Arribaren la nit del 7 de juny de 1283 i s'esperaren a l'entrada del Gran Port. Les galeres van formar en línia i s'uniren amb gruixuts cables, de manera que els vaixells enemics no poguessin passar entre elles. Després, en lloc d'aprofitar l'efecte sorpresa, Roger va ordenar que avisessin als seus adversaris que estaven llestos per al combat. Mott apunta a que aquesta decisió tenia motius tàctics: l'atac a una flota varada podia resultar contraproduent, en cas que l'enemic comptés amb suport a terra. A més, l'estret pas de la badia forçava els aragonesos a entrar en una formació de columna, el que afeblia el seu avantatge. Idèntics motius podien tenir els provençals per abandonar la seva posició, ja que no sabien si podien ser assaltats també des de terra. Bernat Desclot aporta un motiu addicional: un error d'informació que subestimà el contingent enemic («E trameseren ·I·ª barca armada ves les galees del rey d'Aragó per espiar quantes galees eren; e puis la barcha armada tornà-sse'n e dix-lur que no eren pus de ·XII· galees»; cap. 113). Com fa notar Mott, la composició d'ambdues flotes era molt similar, pel que el desenvolupament del combat és un exemple immillorable per a palesar les diferents estratègies militars dels dos regnes.

La batalla començà amb un llarg intercanvi de projectils (sagetes, dards, pedres) amb diferents armes llancívoles. Els catalans, però, preferiren amagar-se, patir els atacs i reservar-se la munició («Ab tant l'almirail del rey d'Aragó dix als hòmens de la galea on él era, e aquels dixeren-o d'una galea en altra, que no·s desexissen de negunes armes sinó dels cayreils e que·s pensassen de bé cubrir e de sufrir los colps»; Desclot, cap. 113). Quan els francesos es quedaren sense munició, Roger de Llúria va ordenar apropar-se i atacar, el que resultà decisiu. Amb la confusió l'almirall Bonvin va poder escapar amb algunes galeres, mentre que Cornut va abordar la nau de Roger de Llúria, on s'enfrontaren cos a cos. Roger va resultar ferit en una cama abans de que donés mort a l'almirall angeví. Desclot ho narra així: «En Roger fo nafrat en la cuxa molt durament d'un colp de lança qu·En Guilem Curnut li tramès. E·N Roger tramès-li ·I·ª lança, sí que·l ferí per mig lo pits, que d'altra part li'n passà més d'un palm, que no li valc cuyrasses ne res que vestís, sí que mantinent caec mort en la cuberta de la galea» (cap. 113).

Els resultats de la batalla van ser devastadors pels angevins. Malgrat la cautela que s'ha de tenir amb l'exactitud els cronistes, podem fer-nos una idea per aquestes paraules de Desclot: «[A Marsella] no·y havia begú que no·y agués [perdut] son fil, o son pare, o son frare, o son marit, o son parent» (cap. 113). Mott atribueix les escasses baixes entre els aragonesos a la construcció de proteccions a les galeres, que les feia més lentes però les concedia un avantatge decisiu en combats com el de Malta. Per a l'historiador americà aquesta desfeta va tenir conseqüències en els enfrontaments posteriors entre Pere i Carles, i va suposar el començament de la fi del poder angeví a la Mediterrània.

La història de l'enfrontament entre els dos monarques continuà amb la batalla de Nàpols i la fracassada croada contra el rei d'Aragó (amb el setge de Girona que donà lloc a la llegenda de Sant Narcís i les mosques), però això ja escapa a l'objecte d'aquests posts.

dissabte, de novembre 22, 2008

La batalla de Malta (II)

Les vespres sicilianes

Encara avui, cinquanta anys després de la seva publicació, l'estudi de Steven Runciman The Sicilian Vespers (1958) segueix essent l'obra de referència sobre aquest episodi històric.

En el post anterior vam veure com Joan de Pròixida, amb ajuda de l'or de Miquel Paleòleg, va ordir l'aixecament popular a Sicília. El detonant fou l'ultratge una dama siciliana casada per part de dos soldats francesos ebris. Els cronistes catalans ho relaten d'aquesta manera tan deliciosa: «aquests malvats ribauts van-se acostar a les dones e metien lurs mans a les mameles de les dones» (Desclot, cap. 81); «escorcollaren les dones, e per les maneres ells los metien la mà, e les pessigaven, e metien-los les mans a les mamelles així mateix» (Muntaner, cap. 43). Així, el dilluns de Pasqua de 1282, quan s'anaven a celebrar els oficis de vespres a l'església de l'Esperit Sant de Palerm, els habitants de la ciutat es rebel·laren contra els ocupants francesos i causaren un bany de sang, assassinant a més de dues mil persones en una sola nit al crit de «moranu li Franchisky!». Representants dels diferents districtes va constituir una Comuna i s'arrià la bandera angevina. La revolta s'estengué a altres ciutats, i Carles, establert a Nàpols, va cometre l'error de considerar-la un afer merament local que les seves forces serien capaces de controlar. Després fou massa tard, i els atacs contra Messina fracassaren.


En un primer moment Pere no s'involucrà tot i que, amb l'excusa d'una incursió a Tunísia contra l'infidel, tenia la seva flota a prop. Les Comunes sicilianes van demanar empara al Papa, que els hi va negar, i després auxili econòmic a Miquel Paleòleg. Quan foren assetjats per la flota de Carles, emissaris dels revoltats acudiren a Collo, on la flota de Pere estava varada, a oferir-li —en virtut del llinatge de la seva muller— el tron de Sicília. Pere acceptà, entrà a Trapani el 30 d'agost, aixecà el setge de Messina i prengué possessió de l'illa sense vessament de sang perquè Carles es retirà en espera d'una millor ocasió. El 4 de setembre va ser proclamat rei de Sicília davant la Comuna de Palerm.

El 14 d'octubre, amb Pere ja a Messina, va tenir lloc una batalla naval contra la flota de Carles prop de Nicòtera. Els aragonesos, malgrat estar en inferioritat numèrica, van capturar vint-i-una galeres angevines i van assestar un gran cop a la moral de l'exèrcit de Carles. Aquest, tot i comptar amb poderosos aliats, no volia involucrar-se en una llarga i costosa guerra, i a finals d'aquell any va suggerir dirimir el conflicte en un duel que hauria de tenir lloc el primer de juny de 1283 a Bordeus (terreny neutral, perquè en aquell moment pertanyia al rei d'Anglaterra). El duel no seria personal, sinó que cada contendent designaria cent cavallers que lluitarien. Tant el Papa com el rei d'Anglaterra van intentar fer desistir Carles de la idea, i el fet és que la contesa es va resoldre d'una forma insòlita: com que no s'havia acordat l'hora del duel, els dos reis no es van trobar: Pere va arribar ben aviat al matí, quan el seu rival encara no hi era. Va fer constar la seva incompareixença i se'n va tornar, advertit de que el duel podia convertir-se en una emboscada. A les poques hores va arribar Carles al lloc pactat i va seguir la mateixa estratègia. Runciman no entra en els detalls aquest episodi, que poden trobar-se en un llibret de Ferran Soldevila, llastat pel to apologètic.

Els amics de Carles d'Anjou no es van quedar de braços creuats: el Papa Martí IV havia excomunicat Pere el novembre de 1282, el 13 de gener de 1283 va cridar a la guerra santa contra la Corona d'Aragó, el 21 de març va privar Pere dels seu dominis i l'agost d'aquell any el comte de Valois, fill de Felip, el rei de França, els acceptà en investidura. Per la seva banda, el 19 d'abril de 1283, abans de que Pere partís cap a Bordeus, va tenir lloc un parlament a Messina on el rei català designà el seu fill Jaume com a successor i deixà la regència en mans de Constança, a més de nomenar canceller a Joan de Pròixida i gran almirall a Roger de Llúria.

Mentre tant la guerra a Itàlia continuava, i en ella va tenir lloc la batalla de Malta.

(cont.)

dissabte, de novembre 15, 2008

La batalla de Malta (I)

Dies de descans a l'illa de Malta. Pel tarannà, la ciutat deu més a la proximitat geogràfica amb el nord d'Àfrica o el sud d'Itàlia que no pas al passat colonial anglès o a la pertinença a la Commonwealth. Els bells edificis dels temps de l'Ordre Hospitalària ara escantellats, els autobusos desmarxats, el toc xaró de la il·luminació de les façanes de les esglésies i l'omnipresència de gats dropejant són un contrast xocant pels que venim de la impol·luta Alemanya. La ciutat explota el turisme de sol i platja, però també és conscient del seu passat històric i n'intenta treure profit. La resistència heroica dels maltesos als dos setges més famosos, el de 1565 davant els turcs de Solimà I el Magnífic i el de 1940-1943 davant les forces de l'Eix, són recordats en museus i espectacles. Tanmateix, l'objecte de la meva atenció —i que constitueix el gruix de la bibliografia que m'acompanya al viatge— és un episodi històric menys conegut però important per al destí de la Mediterrània: la batalla de Malta de 1283 entre la flota de Carles d'Anjou i la catalanoaragonesa de Pere el Gran.

El context històric

A mitjans del segle XIII es vivia a Europa una lluita pel poder entre el Papat i el Sacre Imperi Romano-Germànic, enfrontats amb llurs faccions aliades, güelfs i gibel·lins, no només al centre del continent, sinó també a Itàlia. Els güelfs donaven suport a l'Església mentre que els gibel·lins defensaven el casal dels Hohenstaufen, que tingué en Frederic Barba-roja el primer rei d'Alemanya (1152-1190) i sacre emperador romà (1155-1192) de la dinastia. El regne de Sicília va pertànyer als Hohenstaufen des de 1194, però amb l'oposició papal, que va rebutjar el casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI després de que aquest es negués a retre-li vassallatge. El legítim hereu dels Hohenstaufen era Conradí, que per la seva joventut no podia regnar i el 1254 va cedir la regència al seu oncle Manfred. Manfred va afiançar la seva possessió de l'illa i de part de la península italiana amb ajuda dels gibel·lins, i va fer córrer el rumor que Conradí havia mort (en aquell moment estava a Alemanya, sota la tutela del seu oncle Lluís II de Baviera) per fer-se coronar rei el 1258. Manfred es negà a lliurar Sicília al Papa Urbà IV, i l'odi del summe pontífex contra els Hohenstaufen el va dur (a ell i al seu successor Climent IV) a buscar un aliat que el desposseís del regne per la força. Després del fracassat intent amb Edmund d'Anglaterra, l'escollit fou Carles d'Anjou, germà de Sant Lluís, rei de França.

La dominació angevina

Carles d'Anjou va arribar a Roma el 1265 i anà avançant cap al sud. L'enfrontament decisiu va tenir lloc el 26 de febrer de 1266 a Benevento, en la que l'exèrcit dels Hohenstaufen va ser derrotat i es donà mort a Manfred. Els angevins van prendre possessió dels territoris de Manfred gairebé sense resistència i Carles va ser magnànim amb l'enemic. Conradí, que aleshores tenia quinze anys, va veure en la mort del seu oncle l'oportunitat de reclamar el tron, i va reclutar un exèrcit de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes per enfrontar-se a Carles. L'exèrcit de Conradí fou derrotat a la batalla de Tagliacozzo i ell mateix capturat quan fugia. Carles aquest cop no va tenir pietat i va ordenar decapitar-lo. Amb la mort de Conradí s'acabà la línia successòria directa dels Hohenstaufen.

Carles expandí el seu control sobre la península italiana i hi establí una administració eficient, però àvidament recaptadora, formada per personal francès de la seva confiança. L'afany expansionista de Manfred el va fer fixar-se en Constantinoble, i signà el tractat de Viterbo (1267) amb l'emperador llatí derrocat Balduí II, pel que es comprometia a ajudar-lo a recuperar el tron, en mans bizantines, a canvi de la sobirania sobre el principat d'Acaia. El Papa, aleshores Gregori X, li prohibí terminantment atacar Constantinoble perquè cercava la reconciliació entre l'església catòlica i l'ortodoxa per a assolir una fita major: una gran croada contra l'infidel a Terra Santa. Miquel VIII Paleòleg, emperador de Constantinoble, va jugar molt bé les seves cartes: sabedor de la seva inferioritat davant l'exèrcit de Carles, va intentar evitar l'atac, o al menys dilatar-lo, amb gestos conciliadors envers el Papa. Al Concili de Lió de 1274 es va proclamar la unió i la submissió de l'església grega al Papa, boicotejada pel clergat i el poble grecs.

L'elecció de Martí IV com a summe pontífex va destarotar completament aquests fràgils equilibris. Martí IV era obertament profrancès, desconfiava del rei germànic Rudolph i dels italians i tenia en ment aixecar un gran imperi francès amb Carles al capdavant. Aquest Papa va trencar relacions amb Miquel Paleòleg —l'excomunicà— i això obrí la porta a l'atac de Carles a Constantinoble.

La gestació d'una revolta

A la mort de Jaume I el Conqueridor el 1276, Pere el Gran fou coronat rei de Catalunya, Aragó i València, mentre que el seu germà Jaume heretà el regne de Mallorca. Pere estava casat amb Constança de Sicília, filla de Manfred, el que la convertia en possible reclamant de les antigues possessions dels Hohenstaufen. Pere va necessitar quatre anys per assegurar les seves fronteres interiors, amenaçades pels musulmans al sud i per la rebel·lia del seu germà Jaume, abans de poder pensar en una expansió del seu regne. L'interés de Pere en Sicília es devia al fet que els seus veïns eren regnes més poderosos que el seu: el musulmà al sud, el castellà a l'est i el francès al nord.

A la seva cort s'hi trobava Joan de Pròixida, metge de Manfred, que havia recalat a Barcelona després de les desfetes de Benevento i Tagliacozzo. La confiança en ell el va dur a nomenar-lo canceller d'Aragó, igual que nomenaria canceller de València a un altre italià, Roger de Llúria, fill d'una dama d'honor de la reina Constança i d'un lleial servidor del rei Manfred mort a Benevento. Pere va deixar Joan de Pròixida i els seus emissaris preparar el terreny per a una revolta popular a Sicília. Els sicilians estaven molt descontents amb Manfred, que visitava molt poc l'illa i els sotmetia amb una administració estrangera despòtica. Els aliats naturals de Pere contra Carles d'Anjou eren els genovesos (ja en guerra contra els angevins i que no volien perdre el seu domini comercial sobre el Mar Negre) i Miquel Paleòleg, amenaçat pel previsible atac contra Constantinoble.


(cont.)

diumenge, de novembre 09, 2008

Així va caure

Tal dia com avui fa 19 anys va caure el mur de Berlín. Hi ha una infinitat d'estudis sobre el que això va representar, però no tants s'ocupen de l'accidentalitat del fet concret. Transcric directament d'un llibre que vaig adquirir a la darrera visita a la ciutat:


En la tarde del 9 de noviembre de 1989 Günter Schabowski, miembro del Politburó, daba una conferencia de prensa en el Centro Internacional de Prensa en la Mohrenstrasse en el Berlín Este, la cual iba a ser retransmitida en vivo por la televisión de la RDA. Los periodistas provenientes de todas partes del mundo estaban expectantes ya que los acontecimientos se habían dramatizado en los últimos días. El día anterior había dimitido el Politburó del SED. Pero Schabowsky, aunque agotado, se limita a informar vagamente sobre la última sesión del comité central.

A las 18:53 después de que un periodista italiano le formulara una pregunta, Schabowsky sacó un trozo de papel y leyó por encima y haciendo varias pausas, lo que estaba escrito. Aparentemente no conocía el contenido de ese papel que, antes de la conferencia de prensa, le había entregado Egon Krenz, el sucesor de Honecker:

«Los viajes privados al extranjero pueden ser realizados sin ser necesario presentar o solicitar condiciones para ello, motivos justificados o causas familiares. Los permisos se otorgarán al poco tiempo. Las competencias correspondientes» —Schabowski levantó la vista— «las oficinas de la policía tienen que otorgar las visas con prontitud y sin que sea necesario para ello cumplir condiciones especiales».

En la sala se oyen murmullos ¿qué significa todo esto? ¿«viajes privados»? ¿«sin motivos justificados»? ¿«permisos en corto tiempo»? Los periodistas están confundidos, también a Günter Schabowski le cuesta trabajo entender lo que acaba de leer.

Pregunta: «¿Es esto también válido para el Berlín Oeste?»

Schabowski se encoge de hombros, rebusca entre sus papeles: «Por consiguiente (silencio) —sí, sí.» Entonces sigue leyendo: «La posibilidad de viajar se puede realizar desde cualquier frontera de la RDA a la RFA o desde el Berlín Este».

Pregunta: «¿Cuándo entra en vigor?»

De nuevo rebusca Schabowski entre sus papeles: «Según tengo entendido... entra en vigor immediatamente.»

El noticiari de les 20:00h va difondre la notícia i en menys de mitja hora una multitud de berlinesos s'apilotava en els passos fronterers exigint que s'obrís la porta. La resta és, com s'acostuma a dir, història.

dissabte, de novembre 08, 2008

Brötzmann

Peter Brötzmann és el responsable de l'històric Machine Gun (1968), un dels discs seminals de la música lliure improvisada europea, un octet que comptà amb alguns dels que després serien els millors músics de la primera generació d'improvisadors: Evan Parker, Peter Kowald, Willem Breuker, Sven-Åke Johansson, Fred van Hove, Han Bennink... De formació artística —va estudiar pintura a Wuppertal però no va dedicar-s'hi professionalment, decebut per la política de les galeries d'art—, aviat va interessar-se per la música, en la que es va formar de manera autodidacta. L'any 1962 va conèixer el contrabaixista Peter Kowald, amb qui interpretava el repertori d'avantguarda americà (Mingus, Coleman, etc.). Després d'una estada a París amb Don Cherry, el 1965 va tornar a Alemanya per formar la seva primera banda estable amb Kowald i Sven-Åke Johansson, que juntament amb el quintet de Alexander von Schlippenbach i Manfred Schoof foren els desenvolupadors del nou estil. Productor dels seus primers discs, la seva carrera ha estat lligada durant molt temps al segell FMP i ha col·laborat amb la flor i la nata de la música lliure. Entre els seus grups més aclamats està el Die Like a Dog Quartet amb Toshinori Kondo, William Parker i Hamid Drake.

He tingut la fortuna de poder veure en directe bona part dels grans noms d'aquest gènere —Alex von Schlippenbach, Evan Parker, Barry Guy, Paul Lovens, Paul Lytton, Han Bennink, Misha Mengelberg, Fred Van Hove, Aki Takase, Axel Dörner, Rudi Mahall, Charles Gayle, Tim Berne, Chris Burn...—, però fins ara no havia tingut l'oportunitat de veure tocar Brötzmann. Ahir al vespre, dins el festival Ad Hoc Music que té lloc anualment a Munic, el saxofonista va presentar el seu darrer projecte, un trio amb Marino Pliakas al baix elèctric i Michael Wertmüller a la bateria. Amb ells havia publicat el 2006 Full Blast, un disc enregistrat en directe al The Loft de Colònia (ressenyes aquí i aquí). El seu directe és realment ferotge, violent, d'una intensitat fora del comú. El doble bombo de la bateria i el punch i els efectes del baix elèctric donen a la secció rítmica una força brutal, sobre la que Brötzmann desplega les seves torrencials improvisacions amb el saxo alt, el tenor, el soprano i el tárogató. El seu fraseig és deutor d'Albert Ayler, de l'expressionisme jazzístic més agressiu. Veure'l tocar és una experiència única, electritzant; ha valgut la pena esperar.


divendres, de novembre 07, 2008

[...]

Aquesta frase de Gregorio Luri, que tant m'hagués agradat a mi escriure:

«Tiendo a ver el entusiasmo en política como el opio del pueblo.»

Entusiasme? mmmmmm... Sentimentalisme!

dissabte, de novembre 01, 2008

Cassandra revisitada

Christa Wolf és la més significada representant de la segona generació d'escriptors de la RDA, així com Anna Seghers ho fou de la primera. Com molts altres intel·lectuals, mantingué una relació ambigua amb el règim comunista: si la seva primera novel·la, El cel dividit (1963), li va valer l'ingrés al comitè del Partit Socialista Unificat, la segona, Reflexions sobre Christa T. (1968), fou prohibida i atacada per «pessimista i depressiva». La polèmica al voltant de la seva figura —ara seguidora, ara dissident— es veié revifada quan el 1993 es va descobrir que havia estat una «col·laboradora informal» de la STASI entre 1959 i 1962, quan treballava en una fàbrica. Ella mateixa, però, acumularia quaranta-vuit volums d'informes de la policia secreta quan aquesta va començar a desconfiar de la seva lleialtat. Amb independència de les seves posicions polítiques, l'obra literària de Wolf és de primer ordre i com a tal ha de ser valorada.

A Cassandra (Kassandra, 1983), una de les seves obres més celebrades, recupera el famós mite grec per a elaborar un extens monòleg on la profetessa, hores abans de ser executada, revisa el esdeveniments han acabat amb la seva vida i la del seu poble. Tanmateix, el seu soliloqui supera amb escreix la simple recreació mitològica: Cassandra reflexionarà des d'una lúcida consciència vital i la maduresa que li dóna la seva forta personalitat. És per això que el llibre va tenir un immediat reconeixement i una gran acollida: Wolf ens regala una obra que té múltiples lectures i ens mostra un cop més com els mites homèrics són inesgotables i absolutament vigents.

Una de les lectures de l'obra que ha fet més fortuna és la feminista. Cassandra assumeix la seva condició de dona i ens mostra la seva relació amb altres dones, amb els homes i el seu entorn, el que ha configurat la seva personalitat (els pares, els tutors, els guies, els amants…). La visió de la seva sexualitat, la maduresa i emancipació del rol tradicionalment assignat a la dona i la seva exacerbada sensibilitat i fortalesa la fan molt atractiva als ulls del feminisme. La concepció liberal de la política i la sexualitat de la civilització grega ajuden a que el context pugui ser actualitzat i cobri vigència. La Cassandra de Christa Wolf és un personatge psicològicament complex, que explora les seves contradiccions, errors i debilitats, i això la fa transcendir l'arquetipus que tradicionalment ha representat. Un dels assaigs de referència en llengua castellana sobre aquesta interpretació és el de Marisa Siguan. Siguan parteix d'una pregunta de la profetessa («¿Por qué anhelaba tanto el don de la profecía? Hablar con mi propia voz: el mayor deseo. No quise más, ninguna otra cosa») per a elaborar un sòlid argument que la presenta com algú desitjós d'accedir al coneixement i d'expressar-lo individualment, sense condicionants socials i polítics. La recreació de Wolf («metaficció historiogràfica», diuen ampul·losament els teòrics) altera el sentit del mite: contradient la seva essència, no són els déus els que parlaran per boca de Cassandra, sinó ella mateixa, el seu afany d'anàlisi i denúncia a través de la seva experiència vital. La forma com acceptarà el que li ha estat destinat la diferenciarà de les altres dones del seu entorn: des de la seva condició sexual (manifestarà horror al part i por al brutal ritual pel que els joves desvirguen a les noies en edat de concebre) fins al rol social que ha d'assumir (escull l'única professió permesa a les dones que li permetrà exercir un poder sobre l'altri, malgrat que sap que no podrà mai aplicar els seus esquemes ni desitjos, causa del seu destí tràgic). Hi ha també, naturalment, el traç gros d'aquestes reivindicacions sociopolítiques: el que atribueix a la societat patriarcal (representada pel tomb del govern troià, influït per l'enemic grec) valors tals com la jerarquia, l'exclusió, la violència i la dominació, contrastats amb els del matriarcat (els dissidents del govern troià, principalment dones), al que lliga amb la solidaritat, la fraternitat, la igualtat, la tolerància, el rebuig a la violència i l'harmonia amb la naturalesa. Malgrat tot, la seva veu és la dels que viuen als marges de la història, la seva cerca és —en paraules de Wilfried Grauert, citat per Brenda López— la de l'«autorealització a través de l'emancipació», la seva lucidesa és la de la impotència dins una societat patriarcal en la que no hi té lloc.

I de la reflexió vital el llibre vira a la reflexió política. Cassandra fou maleïda per Apol·lo i condemnada a que les seves profecies no fossin cregudes; tot i predir la destrucció de Troia, fou presa per boja. La Cassandra de Wolf representa la reflexió intel·lectual ignorada per l'ambició cega del poderós, que malgrat tot vol «seguir siendo testigo, aunque no quede ni un solo ser que pida mi testimonio». Les decisions polítiques immediatament anteriors a la caiguda de Troia mostren punt per punt les doctrines de subjugació empreses pels règims autoritaris al segle XX: manipulació del llenguatge, retenció i filtratge de la informació, reducció dels centres de presa de decisió (concentració de poder), sospita permanent entre els ciutadans, exigència d'adhesions incondicionals, suplantació del pensament individual pel del líder, afebliment de les institucions i dels mecanismes de control, maniqueisme… És difícil no veure en Eumel el rostre dels totalitarismes moderns, ni tampoc és difícil endevinar en Príam el vell cabdill liberal superat pels esdeveniments, que cedeix el poder als cercles més extremistes, tot cercant, equivocadament, un líder amb prou autoritat per prendre decisions dràstiques (l'ancià Hindenburg lliurant la cancelleria a Hitler el 1933?). I un plantejament de Wolf encara més agut: la necessitat de l'adversari per a l'afirmació personal: Eumel necessita d'Aquil·les per a assegurar i augmentar el seu poder. Un cop existeix l'enemic —i la guerra—, s'han de tancar files i ajornar la crítica interna.


Quanta saviesa hi ha dipositada en els antics mites per a que siguin intemporals i ens hi sentim reconeguts a qualsevol època, per a que els puguem reescriure sense trair-ne l'esperit i ens hi puguem emmirallar!