Bassani i el destí dels jueus italians

«Micòl, la filla segona, i el pare, el professor Ermanno, i la mare, la senyora Olga, i la senyora Regina, la vellíssima mare paralítica de la senyora Olga, tots deportats a Alemanya a la tardor del 43, qui sap si hauran trobat una sepultura qualsevol». D'aquesta forma tan crua ens introdueix Giorgio Bassani a la cinquena pàgina d'El jardí dels Finzi-Contini el destí dels protagonistes de la seva història. Lasciate ogni speranza.

El rerefons de la relació entre el narrador i Micòl, la filla dels Finzi-Contini, és el tràgic destí de la comunitat jueva italiana, lliurada pel règim de Mussolini a Hitler. Els Finzi-Contini, burgesos adinerats, cultes i implicats en la vida de la seva ciutat, membres de la societat civil, doncs, integrats i prou assimilats en la societat italiana de l'època, s'erigeixen en arquetipus de la seva estirp. Per les pàgines del llibre trobem el trànsit d'una situació inicial on l'auge del feixisme a Itàlia no és percebut com una amenaça per a la seva comunitat (molt jueus tenen, de fet, carnet del partit); la promulgació de les primeres lleis racials, rebuda amb una inquietant despreocupació (persuadits de que «ja escamparà»); la gradual expulsió de la vida civil; fins les persecucions i les deportacions. El convenciment –mortalment erroni– de que hi haurien límits que no s'ultrapassarien mai.

Bassani sap de què parla. Ell mateix pertany a aquesta minoria jueva que descriu, i va haver d'esquivar les lleis racials per poder-se llicenciar en Lletres i utilitzar un pseudònim per a publicar el 1940 la seva primera novel·la, Una città di pianura.

Malgrat la dramàtica experiència que es narra, la realitat és que Itàlia va ser un dels països europeus en els que els jueus van sortir millor parats, dins del terrible context de l'època. Hannah Arendt, en el capítol dedicat a les deportacions a l'Europa occidental, explica com les lleis antisemites italianes comptaren amb nombroses excepcions i foren altament impopulars, i com la rebequeria dels funcionaris italians dificultà els plans de Hitler. Veient el fracàs de les mesures adoptades, el desembre de 1943, el Reich solicità a Mussolini supervisar amb funcionaris alemanys l'execució de les disposicions racials a Itàlia. No va ser fins la primavera de 1944, quan Alemanya envaí aquest país en veure que les tropes aliades es disposaven a entrar a Roma, que els jueus italians no començaren a ser enviats a Auschwitz (impossible no referir-se al testimoni de Primo Levi). S'estima que menys del deu per cent de jueus que vivien a Itàlia moriren als camps d'extermini.