La Mediterrània i Europa

A El Mediterráneo y Europa (2006), Predrag Matvejević torna a abordar els seus dos temes d'estudi: la Mediterrània, com havia fet a Breviario Mediterráneo, i la identitat europea, eix central d'Entre asilo y exilio: Epistolario oriental. Dos interessos que no sembla que hagin de poder deslligar-se fàcilment.

Matvejević és un escriptor d'una erudició i sensibilitat fora del comú. Aquest recull de lliçons impartides al Col·legi de França té dues parts ben diferenciades, que es corresponen amb aquestes dues temàtiques. En passar d'una part a l'altra no tan sols els motius de les reflexions canvien, sinó també l'estil de la seva escriptura: d'una prosa poètica molt suggeridora virem a un discurs ètic d'idees clares expressades sense embuts, centrat especialment en l'«Altra Europa», expressió manllevada a Czeslaw Milosz. Tot aquest bloc d'articles té en el punt de mira la complexa reconstrucció política, econòmica, social i àdhuc geogràfica i identitària dels països balcànics, amb la caiguda del Mur de Berlin i les guerres de Bòsnia i Kosovo com a teló de fons. Especialment brillants són els capítols Sobre Europa Central i Sobre las culturas nacionales en Europa. A causa de les seves intervencions crítiques exercides des de l'interior del règim socialista iugoslau, Predrag Matvejević s'ha guanyat un merescut respecte entre les esquerres i les dretes europees menys dogmàtiques.

Cito un breu passatge corresponent al capítol Mares:

«Ver el Mediterráneo a partir sólo de su pasado sigue siendo un hábito muy arraigado, tanto en el litoral como en el interior del país. La «patria de los mitos» ha tenido que soportar mitologías que ella misma ha engendrado o que otros han alimentado. El espacio rico en historia ha sido víctima de toda clase de historicismos. La tendencia a confundir la representación de la realidad con la realidad misma se perpetúa: la imagen del Mediterráneo y el Mediterráneo mismo rara vez son idénticos. Aquí, como en todas partes, una identidad del ser, difícil de definir, eclipsa o rechaza una identidad del hacer, mal definida. La retrospectiva continúa prevaleciendo sobre la prospectiva. La reflexión misma permanece prisionera de estereotipos.»