El cas Mandelstam

Tots els casos narrats per Shentalinski en el seu llibre posen els pèls de punta. La brutalitat del sistema és enorme, i de vegades un no sap si el pitjor són les tortures físiques i els despietats assassinats o les tàctiques per destruir psicològicament l'adversari, subjugar tota la societat i fer de cadascun de nosaltres un còmplice de la barbàrie i un potencial delator.

Entre els expedients recuperats es troba el d'Osip Emilyevich Mandelstam (1889-1938), poeta pertanyent al moviment acmeïsta i una de les veus més importants de la lírica russa. El seu prestigi entre els companys de professió era indubtable, i el consideraven un mestre. Amb tota seguretat això el va salvar de la mort en una primera instància, després de que el NKVD (el nom que prenia el KGB en època d'Stalin) descobrís un duríssim poema contra el líder màxim:

Vivimos sordos en la tierra que pisamos,
A diez pasos nadie oye nuestras palabras,
Lo único que oímos es al montañés del Kremlin,
Al homicida y asesino de campesinos.
Sus dedos son grasos, cual gusanos,
Y las palabras, contundentes como el peso del plomo,
van cayendo de sus labios,
Sus bigotes de cucaracha miran lascivamente
Con sus botas resplandecientes.
Lo rodea una chusma de caudillos sumisos,
Juega y se sirve de hombres incompletos.
Al relincho, ronroneo o gemido
Mientras perora y señala con el dedo,
forjando sus leyes una tras otra para ser arrojadas
como herraduras en la frente, en los ojos o en la ingle.
Y cada asesinato es un regalo para el georgiano de gran corazón.

De «sentència de mort en setze línies» ha qualificat algú aquest epigrama, i el cert és que per molt menys s'havia executat a moltíssima gent. Però Stalin no va voler convertir-lo en un màrtir, i en un primer moment, el 1934, només se'l condemnà al desterrament. És just dir que Mandelstam va intentar congraciar-se amb Stalin posant el seu talent al servei del règim, però la insinceritat era palesa i arribava massa tard. El 1937 va poder tornar a Moscou, però l'any següent, malgrat haver quasi cessat la seva activitat literària i estar greument malalt, fou detingut de nou i enviat a un camp de treball a Vladivostok (Sibèria), on moriria el 27 de desembre de 1938, embogit, malalt, esquelètic. Fou enterrat en la fosa comú del camp.

Mandelstam, després de la primera detenció (1934)

Fou la seva vídua Nadiezhda Yàkovlevna (que durant molt de temps ignorà si el seu marit era viu o mort) qui publicà a l'estranger un llibre sobre la història de Mandelstam. El tràgic final va fer bona la seva profecia: «Només a Rússia la poesia és respectada: es mata la gent per ella. Hi ha algun altre lloc on la poesia sigui un motiu tan comú per a l'assassinat?».

Osip Mandelstam fou rehabilitat el 28 d'octubre de 1987 pel Tribunal Suprem de la Unió Soviètica.