[...]
La independència que et dóna la distància té també un revers: la impotència de no poder ser amb els teus quan ho voldries. Aleshores acudeixes a qui tens a prop, que pateix amb tu, i també als llibres, que m'acaronen amb la seva saviesa. M'aixoplugo en Susan Sontag: «La malaltia és el costat nocturn de la vida». Avui he perdut a algú a qui estimava. Caminà pel costat nocturn de la vida, però no serà així com el recordaré. Fou un home bo, estimà i fou estimat. Senzilles paraules, que tots voldríem que fossin dites de nosaltres. En ell són sinceres, i certes. El ploraré en solitud, en la llunyania.
1 comentari:
La distancia ens dona també perspectiva.
Quant tenim la gent a prop, sovint ni la veiem. Calen uns quants milers de quilometres per donar-nos conte de la seva importància a les nostres vides. Unes fotos et fan veure detalls en que mai ens hauríem fixat; uns escrits ens fan dir coses que mai hauríem dit.
Sens fa difícil imaginar el que suposa emocionalment caminar pel “costat nocturn de la vida”, però hem conegut el que és acompanyar a algú a fer-ho... i en això tu has estat més a prop d’ell que mai.
Publica un comentari a l'entrada