L'estratègia d'ETA sota l'òptica de la teoria de jocs (i II)

El capítol més controvertit del llibre és l'epíleg, on Sánchez-Cuenca, un cop analitzades les estratègies d'ETA al llarg de la seva trajectòria, proposa un model de resolució del conflicte basat també en la teoria de jocs. I és polèmic perquè la solució a la que arriba no va complaure a molta gent. El punt de partida és el canvi d'estratègia d'ETA després de la constatació de la derrota en la guerra de desgast: l'aliança amb la resta de nacionalistes per a assolir els seus objectius per altres vies. L'autor s'atreveix a plantejar el contrafàctic de si ETA hauria desaparegut de no haver trobat el suport del PNB, i creu que sí. L'aliança del PNB amb ETA, rubricada en el Pacte d'Estella i la creació de pseudo-institucions al marge de les constitucionalment reconegudes (com ara l'associació municipal Udalbiltza) és considerada per l'autor com un resultat lògic de les alternatives que es presenten al PNB un cop es confronten les seves possibles estratègies i les de l'Estat respecte d'aquest afer. En aquell diagrama (p. 237) Sánchez-Cuenca contraposa dues estratègies per a l'Estat («flexible» vs. «intransigent»; és a dir, que prima o no la derrota d'ETA per damunt de la unitat de l'Estat) i del PNB («moderat» vs. «radical»; que prima o no la derrota d'ETA per damunt de les seves reivindicacions nacionalistes). En aquest joc, faci el que faci l'Estat al PNB li convé adoptar una posició radical (pp. 230-42), així que l'autor considera que és l'Estat qui ha de moure fitxa i oferir al PNB garanties de l'acceptació d'un referèndum per a l'autodeterminació del País Basc sota unes condicions molt clares: 1) que la violència hagi efectivament acabat i ETA hagi desaparegut, 2) que la formulació de la pregunta sigui clara, i 3) que els resultats siguin clars en favor de la independència, amb una majoria superior al 50% (suggereix una de dos terços) per a que sigui acceptada. Sánchez-Cuenca considera que això incentivaria al PNB a lluitar activament contra ETA. Deixant de banda la immoralitat que suposa que un partit que es denomina a si mateix democràtic no trobi motius entre els seus principis ideològics per a col·laborar activament en la derrota d'una banda terrorista, el model de Sánchez-Cuenca —que com ell mateix explica, neix de la voluntat de superar «el actual statu quo, en el que ETA no se rinde, el PNV no colabora adecuadamente en la lucha antiterrorista, y el Gobierno no accede a las demandas de independencia» (p. 240)— presenta alguns problemes que convé posar de manifest. El primer, seguint un cop més la crítica de David Teira, la incongruència que suposa fer que «el Estado deje de operar como un agente autointeresado y empiece a razonar en términos exclusivamente democráticos. Parece, en efecto, que el pacto se proponga para resolver un problema de credibilidad unilateral (la desconfianza del PNV ante el Estado), y no bilateral». D'altra banda, s'ha de demostrar que la fi de la violència és un objectiu molt més important per a l'Estat que no pas la defensa de la unitat territorial (o simplement, de la legalitat vigent). Aquesta qüestió no és cap fotesa: com afirma en una altra part del llibre, «Si ETA no consiguiera nunca matar a más de dos o tres personas al año y no tuviera expectativa de mejorar su capacidad destructiva, el Estado podría estar mejor resistiendo los ataques de ETA hasta el final de los tiempos que retirándose de la guerra de desgaste» (p. 89, nota al peu), tal i com ha succeït amb els GRAPO. Pel suport popular que lamentablement encara gaudeix ETA és difícil imaginar-se una grapització de la banda, però també es pot argüir que part d'aquest suport prové de la tibiesa amb què ha estat tractada pels poders públics del País Basc. És per això que m'agradaria saber com podria influir en l'anàlisi el fet de que al País Basc els nacionalistes hagin estat desallotjats del poder, el que evidentment afecta al paper del PNB en el conflicte. En relació amb això, cal preguntar-se si l'Estat té alguna estratègia que pugui fer canviar la posició del PNB, el plantejament d'un joc en què el que estigui en disputa no sigui la fi d'ETA vs. la sobirania sinó quelcom de diferent. Si en aquell moment potser tenia poc sentit, ara que el PNB ha perdut el poder potser sí que torna a cobrar rellevància.


ETA contra el Estado fou publicat l'any 2001, així que em va semblar interessant esbrinar com analitzava Sánchez-Cuenca els esdeveniments posteriors i molt especialment la treva d’ETA de 2006 i la negociació amb el govern Zapatero. Sánchez-Cuenca escriu regularment al diari El País, així que vaig acudir a l'hemeroteca. Llegint els seus articles d'aquest període, crida l'atenció com la seva postura difereix radicalment amb el que sosté en el llibre, sense que quedi justificat perquè la nova situació invalida les conclusions a què arribava en el seu estudi. Dóna la impressió que la seva afinitat ideològica al PSOE i una antipatia —per dir-ho suaument— vers el Partit Popular esbiaixen la seva anàlisi.

En primer lloc, no hi ha un rebuig en considerar de nou a ETA un interlocutor d'igual a igual amb l'Estat; ans al contrari: «el Estado no se debilitaba ni legitimaba a ETA accediendo a sentarse con los terroristas». Al llibre ell mateix explicava com aquesta estratègia reafirmava als terroristes en la seva: «más allá de lo oportunistas o miopes que sean que sean los intereses del Gobierno a la hora de buscar encuentros con ETA, esta organización terrorista interpreta dichos encuentros como una señal de que el Estado ha dado el primer paso en un proceso que se inicia con meras conversaciones y desemboca en lo que ETA llama una negociación política en toda regla. […] Los efectos de los contactos resultan negativos en la lucha contra el terrorismo: en el mejor de los casos la guerra de desgaste sigue igual y en el peor se genera un aumento en el corto plazo del nivel de atentados. Visto en términos del problema de información incompleta, los contactos pueden alargar la duración de la guerra de desgaste» (pp. 115-7). El sociòleg argüeix que el 2006 ja no ens trobàvem en una guerra de desgast, però en vista de les actuacions d'ETA durant la treva, em sembla que la tesi anterior seguia essent vàlida. Més xocant resulta veure com a mesura que passa el temps els termes sobre els que ha de tenir lloc la negociació van relaxant-se: així, en un primer moment, el diàleg seria només per a permetre «alguna suerte de arreglo de paz por presos mediante medidas de inserción», més endavant a la magnanimitat respecte de la reinserció de terroristes se li hauria d’afegir «una reforma del Estatuto de Gernika que, por lo demás, demanda una mayoría de los vascos» per acabar acceptant que aquesta reforma no tingui lloc en les institucions legítimes sinó en una Mesa de Partits. En cap moment Sánchez-Cuenca es pregunta si la informació de què disposa el Govern sobre la voluntat dels terroristes de deixar les armes s'adiu amb els fets que va coneixent l'opinió pública o és un pur wishful thinking (ja vaig escriure detalladament sobre aquest punt). Quan les converses semblen entrar en punt mort, Sánchez-Cuenca es lamenta de que sigui el sector dur el que estigui guanyant la batalla en el si d'ETA («Parecía que los moderados llevaban la voz cantante, pero durante el desarrollo del proceso de paz ha habido signos de que la correlación de fuerzas cambiaba en el seno de ETA, de que los spoilers ganaban posiciones frente a los moderados»). Però com és que precisament ell se sorpren d'això? En el seu estudi, en tractar la psicologia organitzativa d'aquesta mena d'organitzacions, explica clarament com sempre prevalen els més durs, degut a la perversa estructura d'incentius que existeix: «Para que un modelo de organización tan centralizado funcione, es preciso que la dirección tenga la capacidad de suprimir posibles críticas internas. El aislamiento de una organización clandestina como ETAm se produce sobre todo a través de un curioso mecanismo de selección de dirigentes: sólo llegan a la cúpula aquellos que están de acuerdo con el mantenimiento de la guerra de desgaste, es decir, los que consideran que ETA no debe retirarse. Son los duros, los que tienen un alto umbral de resistencia, los que sistemáticamente tienen la responsabilidad de elegir entre retirarse o no retirarse, dado que los blandos, los que tienen un umbral bajo de resistencia, o se salen de la organización, o se callan sabiendo que su protesta será reprimida por la dirección. […] La perversión del modelo organizativo de ETA es que garantiza la permanencia de los duros al frente de la organización» (p. 163). Aquesta era una possibilitat molt plausible amb què s'hauria d'haver comptat d’entrada. L'atemptat de la T-4 cerca forçar concessions de l'Estat «presionando del modo que mejor conoce, mediante un bombazo» (tot i que possiblement en aquest cas no es buscaven víctimes mortals), una tàctica ja utilitzada en altres ocasions. Un cop evidenciada la impossibilitat de continuar les negociacions per causa de les dues víctimes, Sánchez-Cuenca acaba reclamant una secessió dins la organització: «Puesto que el Estado no puede considerar una reedición del proceso de paz con la ETA actual, la única salida que les queda a quienes disienten de la vuelta al asesinato es el abandono de la organización terrorista». Però aquest voluntarisme casa poc amb una anàlisi realista: tornant al seu estudi, allà vèiem com les organitzacions terroristes es caracteritzen per «el intento de supersión simultánea de la voz y de la salida. Se silencian las protestas y se castiga al traidor que abandona. Hay multitud de ejemplos que muestran que ETAm no admite la crítica interna» (p. 170). Un cop el procés està definitivament trencat i ETA torna als assassinats, l'autor considera la ruptura de la treva com la prova de que el Govern no va negociar políticament, però això és un non sequitur inacceptable: l'únic que es pot afirmar amb seguretat és que el Govern no va concedir tot el que els terroristes reclamaven. Sánchez-Cuenca no entén quina mena d'interpretació va poder fer ETA del pas donat per l'Estat: «Debido a la ausencia de asesinatos durante varios años, ETA no tenían motivos para entender que el ofrecimiento del Estado era fruto de la presión terrorista». No dóna cap explicació de les causes d'aquest fracàs («Las cosas no han salido bien, por motivos que quizá sea demasiado prematuro precisar ahora»), però jo segueixo pensant que la resposta es pot trobar al seu llibre, i que és la particular psicologia dels etarres i la seva manera d'analitzar els senyals que li arriben de l'exterior. O potser es deu a que la situació en la que es troba ETA ara és la que caracteritza al joc de la subhasta d'un dòlar —un joc emparentat amb la guerra de desgast, però dominat per la irracionalitat i en el que lamentablement no existeix cap equilibri— i ha arribat un punt en el que ha anat massa lluny per a poder retirar-se. En qualsevol cas si, com creu Sánchez-Cuenca, «cuando las fuerzas políticas vuelvan a unirse, incluyendo a los nacionalistas, ETA lo tendrá todo perdido», no tenim més remei que preguntar-nos qui va abandonar aquesta estratègia i què n'hem tret, tots plegats.

Malgrat les objeccions que se'n puguin fer, no deixa de ser una anàlisi molt valuosa.

L'estratègia d'ETA sota l'òptica de la teoria de jocs (I)

A Evolution and the Theory of Games (1982), llibre al que ens vam referir de passada en un antic post, el genetista John Maynard-Smith presentava diverses situacions que es donen a la natura com a solucions òptimes de jocs, justificant així com haurien pogut evolucionar per selecció natural. Entre elles tractava el joc de la guerra de desgast [war of attrition], pel qual dos contendents competeixen per un recurs (un territori, per exemple) enfrontant-se repetidament. En el moment que un dels dos es retira, l'altre obté el recurs en disputa, mentre que cada cop que s'enfronten sense que cap dels dos es retiri, ambdós han d'assumir un cost. En aquest joc, la solució —l'equilibri de Nash o, utilitzant el terme encunyat per Maynard-Smith, l'«estratègia evolutivament estable»— és una estratègia mixta que pot enunciar-se així: «si el teu adversari no s'ha retirat en la jugada anterior, retira't amb una probabilitat p», on p és una funció del guany (v) i dels costos (–c): c/(v+c) (els detalls matemàtics s'expliquen en aquesta didàctica classe del professor Ben Polack de Yale).

Si bé la teoria de jocs gaudeix d'una gran popularitat i s'utilitza extensament en moltes àrees, el seu ús per analitzar problemes socials i polítics en l'àmbit espanyol és molt escàs. És per això que són tan importants treballs com ETA contra el Estado. Las estrategias del terrorismo (2001), del sociòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, on precisament tracta les diferents estratègies que ha seguit la banda terrorista al llarg de la seva història en termes de la teoria de jocs, i en particular l'estratègia seguida entre 1978-1998 en termes d'una guerra de desgast amb informació incompleta contra l'Estat.

El primer que ha de fer Sánchez-Cuenca és convèncer al lector de que ETA és un actor racional; és a dir, que actua mogut per uns objectius (la independència del País Basc) i que la seva estratègia s'encamina a assolir-los. Això difereix d'altres hipòtesis, com les que sostenen que no són més que un grup de psicòpates sanguinaris sense fites reals, o els que pensen que potser inicialment actuaven instrumentalment, però que ara és la mera supervivència com a grup la que els guia. Al meu entendre, i malgrat que de vegades ETA ha comès assassinats «de consum intern» (macabre sintagma) —que el mateix autor reconeix— les proves en favor de la seva tesi em semblen concloents.

Per a Sánchez-Cuenca, les variables del model de guerra de desgast són les següents: el que està en disputa (el guany, per tant) seria el monopoli de la violència en el territori, i els costos serien les víctimes del terrorisme per part de l'Estat i els etarres detinguts o morts en accions policials per part d'ETA (p. 84 i ss.). El joc és d'informació incompleta perquè cap dels contendents té prou elements per saber quan es retirarà el contrari, ja que ignora com valora el guany i els costos (en termes de teoria de jocs, quins valors assigna a v i c en la matriu de resultats). Com el mateix autor admet, «podría parecer, dada la experiencia de ETA en España, que la organización terrorista siempre tiene las de perder en una guerra de desgaste. […] Es evidente que el Estado tendrá un umbral de resistencia más alto que el de ETA» (p. 87). Per a Sánchez-Cuenca, és la deformada percepció de la realitat dels etarres el que fa que mantinguin esperances de vèncer. L'adonar-se de que era impossible doblegar l'Estat amb accions contra les forces de seguretat explicaria el canvi d'objectius d'ETA a mitjans dels noranta, l'anomenada «socialització del sofriment», que va posar els polítics en el punt de mira. Cal assenyalar una observació sobre l'enfocament de l'assaig que es troba en una sòlida crítica al treball: «El espíritu del análisis [es] decididamente hermenéutico: no se trata tanto de analizar el desarrollo del conflicto estableciendo controles estadísticos sobre las variables previstas en el modelo, como de estimar en qué medida los actores enfrentados —particularmente, los dirigentes etarras— aprecian los costes del contrario —más que los propios— a partir de documentación ya publicada». Aquesta mateixa ressenya alerta sobre la simplificació excessiva del model, simplificació que pot eventualment desvirtuar els resultats. En particular, qüestiona com modelar altres motivacions espúries (per exemple, la situació dels seus militants) diferents a l'objectiu central de la banda (la independència). David Teira fa veure, per exemple, que si l'Estat oferís a ETA el dret a la secessió a canvi de que tots els seus militants fossin jutjats pels seus crims i complissin íntegrament les penes que se'ls imposessin, aquests (probablement) no acceptarien el tracte. Sánchez-Cuenca diu al respecte que «es bastante probable que los etarras estén convencidos de que si ETA decidiera dejar de existir, podría intercambiar esa decisión por el compromiso por parte del Estado de dejar salir en un período muy breve a todos los terroristas presos» (p. 90). Tanmateix, per al sociòleg aquest és un escenari en el que ETA s'ha retirat i no a la inversa. Com conjugar els interessos personals amb els objectius últims afecta naturalment al model i a les conclusions que se'n puguin derivar.

Entendre que l'estratègia que va seguir ETA durant aquest llarg període s'ajusta a aquest model teòric ajuda a entendre perquè van fracassar tots els intents de negociació amb la banda. Dins el marc de la guerra de desgast, les converses poden veure's com un intent de transmissió entre les dues parts per a intentar esbrinar el llindar de resistència del seu oponent (pp. 111-2). Tanmateix, cada renúncia de l'Estat (como ara amb la central de Lemoiz o amb l'autovia de Leitzaran) o intent de negociació és percebut per la banda —que recordem, opera amb informació incompleta— com la prova de que el llindar de resistència del seu oponent ha estat superat i que, per tant, la claudicació de l'Estat està pròxima (pp. 115-6). Sánchez-Cuenca examina detingudament les converses d'Alger i mostra com les posicions del Govern van reforçar involuntàriament als terroristes (pp. 124-35). Juntament amb això, el fet de mantenir obert un canal de comunicació amb ETA —només interromput durant el breu pas d'Antoni Asunción pel Ministeri de l'Interior i després amb els Governs del Partit Popular—era percebut per aquesta com la confirmació de les seves tesis. Aquest autisme de la banda i la seva incapacitat per a analitzar correctament els inputs que li arriben de l'exterior és una característica pròpia de la vida en la clandestinitat i fins i tot una condició necessària per a la seva supervivència, a més d'un avantatge en els jocs de negociació (p. 144). Tot i que l'estudi aborda molts aspectes del conflicte entre ETA i l'Estat, es troba a faltar una anàlisi més detallada del paper estratègic que van jugar els GAL en la guerra de desgast (no és cinisme, les consideracions morals es donen per descomptades), al que Sánchez-Cuenca es refereix molt de passada: «El efecto de los GAL combinado con una actitud más colaboradora del gobierno francés rompe con la impunidad con la que ETA creía poder actuar contra España desde Francia» (p. 121).

Sempre segons Sánchez-Cuenca, després de la caiguda de la cúpula a Bidart el 1992 i els successius cops policials, ETA acaba per acceptar la seva derrota en la guerra de desgast i assumeix que no serà capaç d'aconseguir que l'Estat es rendeixi i accepti les seves demandes. El canvi d'estratègia no es produeix, però, fins el 1998, quan ETA conclou que l'única opció viable per a assolir els seus objectius és a través d'una aliança amb la resta de partits nacionalistes que avanci cap a la independència fins un punt en què a l'Estat no li quedi més remei que acceptar els fets consumats. Després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco i les multitudinàries manifestacions de repulsa, els nacionalistes senten que el moviment ciutadà podria no només acabar amb ETA, sinó també amb el paper de lideratge del nacionalisme en la vida basca, i accepten sumar-se a l'estratègia dels terroristes a canvi de que aquests declarin una treva indefinida.

(cont.)

Pinnock

La publicació el 1915 del llibre Interpretation of the Music of the 17th and 18th Centuries, Revealed by Contemporary Evidence, del músic i fabricant d'instruments Arnold Dolmetsch va despertar l'interès per la música antiga i va sentar les bases del que ara es coneix com «interpretacions històricament informades» (historically informed performances, HIP). Pensem que en el segle XIX la música barroca havia quedat relegada i les poques obres dels grans compositors dels segles anteriors que encara s'interpretaven ho feien adaptades als gustos del moment: és a dir, amb instruments moderns, grans orquestres i cors i sensibilitat romàntica. El moviment HIP cerca executar les obres dels compositors medievals, renaixentistes, barrocs i fins i tot clàssics reproduint el més fidelment possible les circumstàncies sota les que originalment van ser concebudes. A tal fi es va emprendre una gran recerca musicològica per a reconstruir instruments antics o reproduir-los meticulosament, aprendre dels manuals pedagògics del barroc tècniques d'execució ja oblidades, interpretar la notació musical del passat, tornar a les afinacions en desús, etc. Aquesta tendència no ha estat exempta de controvèrsia: per a alguns crítics resulta impossible de saber el que el compositor pretenia expressar ni tampoc no es posseeix prou informació per a recrear fidelment una obra musical antiga (i si s'aconseguís, la recepció del públic no podria ser mai la mateixa, degut als diferents condicionants culturals), i el que és pitjor, ni tan sols es pot afirmar que aquesta cerca de l'«autenticitat» sigui artísticament —que no musicològicament— desitjable. Aquest és un debat filosòfic molt interessant però que escapa a l'objectiu del post.

Els primers intents vingueren als anys cinquanta de la mà de Nikolaus Harnoncourt i Gustav Leonhardt, però no fou fins els anys setanta quan les HIP experimentaren una veritable revolució. Si bé el 1968 August Wenzinger havia format un trio de violes de gamba a Basilea i el 1970 Philippe Herrewegue el Collegium Vocale Ghent, és el 1973 el que pot considerar-se l'annus mirabilis del moviment HIP: aquell any Trevor Pinnock va fundar The English Concert, Christopher Hogwood l'Academy of Ancient Music, Martin Pearlman Boston Baroque i Reinhard Goebel el conjunt Musica Antiqua Köln, quatre de les formacions que probablement més han contribuït a canviar la manera com escoltem i entenem la música antiga.

De tots ells vull referir-me a Trevor Pinnock. Pinnock, nat a Canterbury el 1946, va rebre instrucció en piano i orgue, i aviat es va decantar pel clavicèmbal. Va fer gires com a clavicembalista amb l'Academy of St. Martin in the Fields, i després d'uns anys interpretant música barroca amb instruments moderns amb el Galliard Hapsichord Trio va fundar The English Concert, amb el que obtindria un reconeixement mundial. Pinnock excel·leix sobretot en el repertori barroc; els seus treballs són encara avui, dècades després d'haver-se enregistrat, obres de referència: els Concerts de Brandenburg, les suites orquestrals i els concerts per a clave de J.S. Bach, les obres per a orquestra de Händel i Vivaldi, els Concerti Grossi de Corelli… Són molt remarcables també les seves incursions en el període clàssic —el corpus simfònic de Mozart i les simfonies Sturm und Drang de Haydn, entre d'altres.

Les seves versions són les úniques que posseeixo d'algunes d'aquestes obres, pel que per a mi el seu so ha quedat indeleblement unit al d'aquests compositors. És per això que em produïa una emoció especial veure'l tocar en directe. Ahir al vespre Trevor Pinnock va donar un recital a la Sala d'Hèrcules del Palau de la Residenz de Munic al que vam tenir el plaer d'assistir. A Pinnock, a la direcció i al clavicèmbal, l'acompanyaven dos violins, viola, violoncel, contrabaix, oboè i la soprano Lucy Crowe. El repertori que va interpretar va estar centrat en àries i recitats de Händel (la vetllada duia per títol Samen, Stecklinge und junge Triebe – Georg Friedrich Händel und sein musikalisches Gewächshaus), tot i que també va tocar peces de Telemann, Muffat, Keiser i Steffani. El concert va ser magnífic, només deslluït per la mitja entrada que presentava la sala. Les peces escollides repartiren el joc entre els solistes, Crowe es va guanyar al públic des de la primera intervenció i Pinnock va reservar-se un discret paper d'acompanyant fins al final del concert, on va revelar-se com el gran clavicembalista que és amb la chaconna en sol major HWV 435 de Händel.


Avui tant The English Concert que Pinnock va crear com la resta de formacions pioneres (excepte la Musica Antiqua Köln, dissolta el 2007) segueixen en actiu i han anat apareguent d'altres de primeríssima fila: Hespèrion XX (1974), English Baroque Soloists (1978), London Baroque (1978), Les Arts Florissants (1979), Akademie für Alte Musik Berlin (1982), Il Giardino Armonico (1985), Orchestra of the Age of Enlightenment (1986), Le Concert des Nations (1989), Europa Galante (1990), Bach Collegium Japan (1995)… Els músics que s'han especialitzat en aquest repertori són legió: John Eliot Gardiner, William Christie, Jordi Savall (successor de Wenzinger com a professor de viola de gamba a Basilea), René Jacobs, Andrew Manze (que va prendre el relleu de Pinnock a The English Concert entre 2003-2007), Richard Egarr (successor de Hogwood a l'Academy of Ancient Music des de 2006), John Holloway, Simon Standage, Rachel Podger, Jaap ter Linden, Fabio Biondi, Sigiswald Kujiken, Ton Koopman, Rinaldo Alessandrini, Masaaki Suzuki, Elizabeth Wallfisch, Mark Minkowski, Alfred Deller (l'artífex de la recuperació del contratenor per a les òperes barroques), Marcel Pérès, etc., etc., etc. L'altíssim nivell assolit ha aconseguit deixar enrere les dificultats tècniques i els problemes d'afinació i entonació que tenen els instruments d'època.

El treball d'aquests intèrprets no només ens ha permès de gaudir d'un repertori conegut d'una forma totalment nova, sinó que també han recuperat molts compositors oblidats. Qualsevol botiga ens ofereix avui música trobadoresca, cant gregorià, madrigals medievals, motets, cantates, consorts, oratoris i una infinitat de música barroca interpretada amb instruments originals, quelcom impensable fa trenta anys. El moviment HIP ja no és més una extravagància de puristes, sinó un corrent consolidat que ha donat grans fruits. A Trevor Pinnock, entre d'altres, li ho devem.

[...]

Un breu afegitó a les darreres entrades.

Aquesta setmana he rebut el llibre From Stalinism to Pluralism. A Documentary History of Eastern Europe since 1945, editat per Gale Stokes. El professor Stokes ha compilat alguns dels textos més determinants per a la l'evolució política de l'Europa de l'Est des de la segona postguerra, molts dels quals van ser citats en els posts anteriors. Per exemple, s'inclouen documents de transcendència històrica com el discurs on es va establir la doctrina Brèjnev, els acords de Helsinki, la Carta 77, el discurs del Papa Joan Pau II a Varsòvia en la seva visita el juny de 1979, el text de l'acord de Gdańsk d'agost de 1980, el programa fundacional de Solidaritat, la declaració de la llei marcial per part del general Jaruzelski... Hi trobem també textos clau (íntegres o bé extractats) de la dissidència, com ara la Carta Oberta al Partit, de Kuroń i Modzelewski; Les Dues Mil Paraules, de Vaculík; Els intel·lectuals com a classe, de Konrád i Szelényi; El poder dels impotents, de Havel; Antipolítica, de Konrád... En resum, una obra de consulta ineludible per als interessats en la història centreeuropea durant l'era socialista.

La dissidència centreeuropea. Notes disperses

La història del verdulaire que obre l'assaig The Power of the Powerless de Václav Havel s'ha convertit en un clàssic. El verdulaire que decideix un dia treure el cartell amb l'eslògan «Treballadors del món, uniu-vos!» que els seus superiors l'han instat a col·locar sobre les lleixes on exposa la seva mercaderia és l'exemple per antonomàsia de la posada en pràctica de la idea de «viure en la veritat». Tanmateix, de la història cal no només fixar-se en l'actitud del verdulaire, sinó també en els mecanismes d'intimidació de l'estat totalitari:

Òbviament el verdulaire és indiferent al contingut semàntic de l'eslògan; ell no posa l'eslògan a la finestra per un desig personal d'informar al públic de l'ideal que expressa. Això, naturalment, no vol dir que aquesta acció no tingui cap motiu o significació, o que l'eslògan no comuniqui res a ningú. L'eslògan és realment un signe, i com a tal conté un missatge subliminal però molt ben definit. Verbalment, podria ser expressat d'aquesta manera: «Jo, el verdulaire XY, visc aquí i sé el que he de fer. Em comporto com s'espera de mi. Es pot comptar amb mi i sóc irreprotxable. Sóc obedient i per tant tinc el dret a que em deixin en pau.» Aquest missatge, per descomptat, té un destinatari: el superior del verdulaire, i al mateix temps és un escut que el protegeix de potencials informadors.

L'efectivitat de la intimidació es basa en evitar la humiliació a l'individu. Aquest és un joc de sobreentesos:

Fixem-nos: si el verdulaire hagués estat instat a mostrar l'eslògan «Tinc por i per tant seré inqüestionablement obedient», aleshores no hagués estat tan indiferent a la semàntica, encara que la frase reflectís la veritat. El verdulaire s'hagués sentit avergonyit de penjar a la finestra de la seva botiga una expressió tan inequívoca de la seva pròpia degradació, i comprensiblement, ja que és un ésser humà i per tant posseeix un sentit de la seva pròpia dignitat. Per a superar aquesta complicació, la seva expressió de lleialtat ha de prendre la forma d'un senyal que, al menys en la seva superfície textual, indiqui un nivell de desinteressada convicció. Això permet al verdulaire de dir: «Què hi ha de dolent en que els treballadors s'uneixin?». El rètol ajuda al verdulaire a ocultar-se a si mateix els fonaments de la seva obediència, i al mateix temps ocultar els fonaments del poder. Els amaga darrera de la façana de quelcom més elevat. I aquest quelcom és la ideologia.

De vegades no tothom veu la coacció que amaguen algunes iniciatives d'adhesió «voluntària».

* * *

A Tesis sobre l'esperança i la desesperança (1971), Leszek Kołakowski qualificava el comunisme autoritari d'«irreformable». Entre les crítiques més punyents, el filòsof considerava que el concepte de «democratització parcial» era contradictori i incompatible amb el rol de lideratge del Partit Comunista; que la competència tècnica sempre estava supeditada a la servitud partidista i que els criteris estrictament tècnics no podien operar sense erosionar l'autoritat; que el lliure intercanvi d'informació era imprescindible per a un funcionament correcte d'àrees com l'economia, l'educació i la cultura, però que el règim havia de limitar-lo perquè la informació desfavorable equivalia a una crítica; que el control monopolístic del poder requereix que totes les formes de vida social no decretades pel sistema hagin de ser destruïdes; etc. Uns anys abans, Jacek Kuroń i Karol Modzelewski, a la seva Carta Oberta al Partit (1965), denunciaven que el control de l'Estat sobre l'economia havia comportat una inadaptació de la producció a les necessitats reals; que l'extensiva industrialització havia provocat un dèficit de matèries primeres i combustible, i que el sistema era incapaç canviar el model productiu per un que augmentés la productivitat basant-se en la innovació tecnològica, la reducció de costos i la modernització organitzativa.

Aquests dos treballs van tenir una gran repercussió dins l'esquerra europea, tot i que, com reconeix Falk, «els anàlisis eren escassament originals donats els volums publicats sobre les ineficiències del model econòmic soviètic». Restringint-nos només a l'Escola Austríaca d'economia: a Socialisme: una anàlisi econòmica i sociològica (1922), Ludwig von Mises ja posava de manifest la impossibilitat del càlcul econòmic en les economies socialistes per mancar-les un mecanisme de preus que fes que l'assignació de recursos fós l'adequada. Friedrich Hayek, a Camí de servitud (1944), sostenia que tota economia planificada conduïa necessàriament a la tirania: la seva gestió requeia a mans d'una burocràcia que era incapaç d'obtenir i processar tota la informació necessària per a dur a terme la tasca que de forma espontània fan els mercats, però que les discrepàncies entre els resultats previstos i els obtinguts s'atribuirien a la manca de poder de l'Estat per a implementar les polítiques necessàries, pel que la conseqüència seria augmentar la coerció sobre els ciutadans.

Que l'esquerra menys dogmàtica comencés a acceptar unes crítiques que ja havien estat formulades trenta o quaranta anys abans només s'explica per aquesta debilitat tan humana de fer cas només als nostres (el que, naturalment, no és un defecte ni únicament ni principalment de l'esquerra).

* * *

Al treball de Falk hom constata, per omissió, el silenciós conflicte entre els emigrats i la dissidència interior. Mentre que els intel·lectuals a l'exili fan una tasca de vital importància per a mantenir viva al llarg del temps la denúncia de l'opressió que pateixen, i exerceixen un magisteri moral per a la dissidència interior, el cert és que el procés de transició política només pot ser pilotat pels que romanen al país. La inevitable exclusió de les decisions que donaran forma a la nova etapa política ha de ser per força dolorosa. I d'això, Espanya també en sap.