La teatralització de les emocions

Una de les coses que observo repetidament i que més em tenen admirat és la creixent teatralització de les emocions.

Per «teatralització de les emocions» em refereixo al fet que les reaccions –fins i tot les de naturalesa més primària– de les persones han esdevingut innaturals, artificioses, impostades; una caricatura que beu de les fonts dels mitjans de comunicació de masses, i que, com a bons homo videns que som, assumim com a estàndards i incorporem al nostre repertori.

Són els mitjans audiovisuals –als que la premsa escrita, paradoxalment, intenta imitar– els que forgen els cànons. La televisió, principalment, que els prengué del cinema, i aquest del teatre. Si creiem a Harold Bloom, l'origen estaria en els drames de Shakespeare, creador de la moderna naturalesa humana. Puc entendre perfectament que en un plató de televisió els participants d'un programa adoptin inconscientment el capteniment que el mitjà demanda. El mitjà mediatitza (bàrbara paraula). El mitjà és el missatge. També comprenc que això succeeixi quan és la premsa la que arriba al lloc dels fets. La seva sola presència influeix en les reaccions, naturalment. En el periodisme, malauradament, no hi trobem sovint la mirada anònima que mostra els fets nus, sinó cada cop més un agent actiu cercador de símbols i metàfores. Si al periodista l'acompanya un reporter gràfic, el mal és gairebé inevitable.

Ignoro si s'ha reflexionat molt sobre el tema. Alguna cosa he trobat. En els seus diaris, Espada escriu un petit apunt al respecte, a l'entrada del primer de març de 2001. Ho fa a compte d'una fotografia de Manuel Ferrol sobre l'emigració gallega durant la postguerra espanyola, on es veu un pare i un fill caminant entre la gent mentre ploren desconsoladament, amb una ganyota de dolor terriblement sincera:

«La mueca. El pudor. La foto no podría tomarse hoy. De ninguna manera. Hoy padre e hijo llorarían resueltamente ante las cámaras. Perseguirían inconscientemente su condición simbólica, porque llorarían como han visto hacerlo en las imágenes a personas que han atravesado, en la ficción simbólica, situaciones parecidas a las suyas. Es natural. La mayor parte de las personas penetran, a través de la televisión o el cine, en un número infinito de escenarios de tragedias donde se desencadenan los más diversos mecanismos retóricos de la angustia. El hombre moderno ha visto morir a un número de semejantes que no tiene parangón en ninguna época anterior. Aunque sea de mentirijillas. En esos escenarios ha aprendido qué decir y qué cara poner. Ha aprendido la lección que luego repetirá si tiene la fortuna de que las cámaras lo enfoquen (y hoy esta fortuna es muy probable, porque las cámaras consumen muchas toneladas de alimento). O incluso repetirá la lección aunque no lo enfoquen.»

Espada acaba la nota amb la simptomàtica resposta d'una dona a qui s'acostà a donar el condol per la mort del seu marit minuts abans: «No y no. No me resigno a aceptar mi suerte».

En aquests darrers mesos he estat involuntari testimoni d'algunes d'aquestes representacions. Obviaré els detalls per no ferir sensibilitats. Repeteixo, m'admira. La gesticulació, la veu entretallada, el canvi de registre lingüístic i la cadència en la pronúncia segueixen el patró dels melodrames més truculents. Des de quan succeeix això? Des de quan l'home s'ha deixat arrabassar fins i tot la naturalitat en expressar els seus sentiments més íntims –d'ira, de dolor, de vergonya, de frustració, d'impotència–, subjugat per uns mitjans que l'imposen una falsa (per estandarditzada) veritat?

I no siguem ingenus, l'art no imita la vida, sinó al revés.