Conflictes, novel·les: l'excepció catalana

En aquesta joia que és El malentès del noucentisme hi ha una reflexió que m'agradaria citar. Quan Pericay i Toutain aborden el fet de que fins a Josep Pla no hi havia hagut a Catalunya cap bon prosista, pensen que la clau ja l'havia donat Gabriel Ferrater en les conferències que va impartir a la Universitat de Barcelona l'any 1967. Segons els autors, el poeta considerava que

si la literatura francesa i la russa havien aconseguit generar al segle XIX les novel·les que havien generat, era justament perquè els novel·listes francesos i russos tenien plena consciència de les transformacions i dels conflictes socials del seu temps; així ho reflectien les seves obres, que prenien sentit en la mesura en què constituien una interpretació de la història viscuda. Per contra, pels escriptors catalans del vuit-cents, afegia Ferrater, aquesta percepció de la pròpia realitat i dels conflictes socials que s'hi coïen no existia; i, si per cas existia, no es vivia mai en forma de problema intern, susceptible de ser abordat críticament, sinó que es capgirava la naturalesa del conflicte i es convertia el problema en un afer entre Catalunya i l'enemic de fora, contra el qual només es podia fer causa comuna.

En paraules de Ferrater:

A Catalunya aquest conflicte era molt més atenuat i els escriptors podien no adonar-se'n, i, sobretot, sobretot —aquí ve el greu— que ho podien interpretar com un conflicte no pas interior a la societat catalana, sinó —i ara caiem un altre cop en el que jo quasi en diria el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme. Podien interpretar les discòrdies socials intra-catalanes com una discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya; és a dir que ho podien interpretar com si la seva obligació fos justament de constituir un front únic, una unitat catalana en relació a la resta d'Espanya.

Quelcom de semblant havíem vist, però en l'àmbit estrictament polític, quan vam parlar de La cultura del catalanisme, de Joan-Lluís Marfany. En aquella entrada dèiem que «hi ha en els primers catalanistes una notable ingenuïtat a l'hora d'abordar els conflictes en els interessos de classe que sorgeixen quan es veuen forçats a presentar propostes polítiques concretes, i sovint es defuig aquest debat apel·lant a que un cop la nació sigui lliure, la resolució dels altres problemes se seguirà com per art de màgia».

Malauradament no existeix un volum que reuneixi totes aquestes conferències de Ferrater; el material amb què treballen Pericay i Toutain es troba a la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona i és mecanografiat. Algunes d'elles, però, les dedicades a J.V. Foix, sí que es poden trobar encara a les llibreries, en edició de Quaderns Crema. Foix i el seu temps és un llibret que paga la pena de llegir per les incisives observacions sobre l'univers simbòlic del poeta avantguardista i per unes mordaces apreciacions sobre perquè no és correcte fer una anàlisi marxista de la literatura catalana moderna. Per a Ferrater, la burgesia catalana, a diferència de la francesa i l'anglesa, ha descurat sempre la transmissió dins l'entorn familiar d'unes tradicions, d'un bagatge cultural, d'uns prejudicis de classe, si es vol. El desinterès pels continguts de l'educació dels fills feia que no es pogués determinar l'actitud política i social d'un escriptor basant-se simplement en els seus orígens.

Malgrat tot, a la darrera dècada hi ha hagut una voluntat de recuperar la figura de Ferrater i estudiar-ne vida i obra. A l'estudi de Ma. Àngels Cabré li hem de sumar tres de Jordi Julià, El poeta sense qualitats, La crítica de Gabriel Ferrater. Estudis d'una trajectòria intel·lectual i L'art imaginatiu. Les idees estètiques de Gabriel Ferrater. I potser ha passat desapercebut un títol editat per la Residència d'Investigadors del CSIC, Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres, del matemàtic Eduard Bonet, que traça els paral·lelismes entre el poeta català i el narrador austríac. Ferrater admirava Musil (fet que Julià pren com a base per al títol d'un dels seus assaigs), en compartia la formació científica, les posicions envers la literatura i l'ús de la ironia, i s'emmirallava en Ulrich, el protagonista de L'home sense qualitats.

La crítica literària a Catalunya: Ramon Esquerra

Eudald Tomasa es lamenta en un article de que a Catalunya la pràctica crítica actual no es remeti a la tradició passada, que sembli que aquella és òrfena i ha hagut de fer-se gairebé ab initio per mancar-li punts de referència propis sobre els que erigir-se i dels que sentir-se continuador. La inexistència d'una tradició crítica a Catalunya no és tal, però s'explica per l'excepcional situació històrica i per una manca de voluntat per recuperar figures i obres que poguessin bastir-la. Tomasa cita Jaume Bofill i Ferro, Armand Obiols, Domènec Guansé, Josep M. Capdevila i Lluís Montanyà entre els oblidats. No són els únics: obres importants de la crítica de preguerra com Assaigs sobre la novel·la (1934), de Maurici Serrahima i Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935), de Rafael Tasis resten descatalogades. Fins fa poc només Notes sobre literatura estrangera (1934), de Marià Manent i Entre la vida i els llibres (1926), de Joan Estelrich podien trobar-se a les llibreries.

El 2006 L'Albí va rescatar Lectures europees, el recull de crítiques literàries que Ramon Esquerra va publicar el 1936 i que des d'ençà no havia estat mai reeditat. Esquerra, col·laborador a molts diaris i revistes catalanes de preguerra, va desaparèixer al front de l'Ebre amb 29 anys i va caure en un oblit del que només molt recentment ha començat a sortir, primer amb un article d'Albert Manent («Ramon Esquerra, un homme de lettres de la generació de la dictadura», Revista de Catalunya, número 67, octubre 1992) i després amb els treballs de recerca de la curadora d'aquesta edició, Teresa Iribarren («La literatura anglosaxona a Lectures europees de Ramon Esquerra», UAB, 1998) i de Guillem Molla («Ramon Esquerra, crític comparatista», UdG, 2005). Les reaccions que ha suscitat aquesta reedició entre la intelligentsia catalana —ressenyes de Joan Triadú, Josep Maria Fulquet i Joaquim Noguero a l'Avui, Sam Abrams a El Mundo, Julià Guillamon a La Vanguardia i Jordi Llovet a El País, entre d'altres— revelen la seva necessitat.

Quant al contingut en si, el format —breus articles periodístics adreçats a tota mena de lectors— llasta el resultat i impedeix l'aprofundiment en la matèria, com el propi Esquerra adverteix al pròleg. Tot i així, les seves crítiques excel·leixen en agudesa i, el que és d'agrair, Esquerra escriu des de la sobirania del seu propi gust literari, el que fa encara més rellevant que els comentaris mantinguin tota la vigència. Té bona mà per a fer-los abellidors per al «gros públic» i empra una metodologia que tot just començava a donar les primeres passes a Catalunya: la crítica comparada (Estelrich i Manent en serien altres mostres). Resulta evident que Esquerra té un coneixement directe de les obres literàries que comenta (llegeix en francès i també en anglès, cosa poc freqüent a l'època, on els crítics es basaven sempre en les traduccions franceses), que està a l'aguait del que les revistes especialitzades estrangeres recomanen i que la seva formació i interessos transcendeixen els merament literaris (enriqueix les crítiques connectant-les amb els debats filosòfics i polítics del seu temps). La predilecció d'Esquerra és la novel·la anglosaxona, i en conseqüència són els autors anglesos i nord-americans els que apareixen més sovint al llibre. L'autor introdueix al lector català autors contemporanis que en aquells moments comencen a ser apreciats fora dels seus països i que avui són clàssics indiscutibles (William Faulkner, Viriginia Woolf, D.H. Lawrence, E.M. Forster...) i ho fa copsant i transmetent els trets més rellevants del seu estil.

Tant de bo que es continuïn impulsant aquestes recuperacions, i que des de l'àmbit acadèmic algú s'animi a documentar la història de la crítica literària a Catalunya, que encara està per fer.

La gran mentida de la literatura

Stephen Vizinczey, l'aclamat autor de In Praise of older women, és també un excel·lent crític literari. A Verdad y mentiras en la literatura (Truth and lies in literature, 1986) es recullen quaranta articles que va publicar en diversos suplements culturals. Les pàgines que dedica als seus admirats Stendhal, Balzac, Kleist i Tolstoi són memorables i neixen d'un amor sincer per la literatura i d'una penetrant capacitat analítica. Les reflexions contagien la seva passió i em fan avergonyir de no trobar mai temps per als clàssics. Però el més important d'aquest llibre no són els comentaris sobre autors i obres concretes, sinó la visió general, summament suggestiva, del que ha de ser la literatura, que parteix de la certesa que aquesta no pot ser deslligada de la moral.

Vizinczey advoca per donar a conèixer la literatura sense localismes. L'estretor de mires en les polítiques educatives fa que es prioritzin els autors nacionals, adoptant un empobridor chauvinisme i avalant –inconscientment, tal vegada– les tesis de Humboldt, tan apreciades pels nacionalistes de tot arreu, de que la llengua defineix una Weltanschauung. Però «la literatura no trata del lenguaje, sino de la vida; no trata de los sonidos de las palabras, sino de su significado y los escritores más importantes para todas las naciones son aquellos que representan a la humanidad del modo más significativo... y por esto el mayor dramaturgo francés es Shakespeare en francés» (p. 21). Amb el camí emprès no només es corre el risc de privar els joves de l'accés a les millors obres de la literatura universal, sinó també de crear la falsa idea de que el que poden aportar-los els grans escriptors ho trobaran igualment en aquells més propers geogràficament i cultural. L'allau de produccions literàries –que respon no només a interessos comercials, sinó de vegades també polítics– deixa al lector indefens i mancat de criteri per a orientar-se en tal embull de títols. La saturació afecta també els crítics, que no tenen el filtre previ de l'editor i a més de vegades han d'enfrontar-se –o supeditar-se– als interessos del diari per al que treballen (a Espanya vam tenir el polèmic cas Echevarría). La necessitat de generar constantment ressenyes impedeix la lectura assossegada i atenta, i tot plegat redunda en una disminució de la qualitat: «La mayoría de las novelas que se publican están escritas por gente que no sabe escribir y la mayor parte de las críticas están escritas por gente que no sabe leer» (p. 186). La millor recomanació al lector és llegir (i rellegir, rellegir, rellegir...) els clàssics, que per a Vizinczey, quant a prosa es refereix, són els russos i francesos del XIX. La veneració per la gran literatura més enllà de modes i tendències el situa en l'òrbita de Harold Bloom. El lector ha de gaudir llegint, i ha de sentir que la lectura l'ajuda a comprendre –a comprendre's!– i a ser una mica més lliure.

Ètica és estètica, l'honestedat intel·lectual de l'escriptor és indestriable del seu estil. I en això Stendhal és el model: «[Stendhal] confesaba que sólo conocía una regla en la escritura: ser claro» (p. 68). És coneguda l'anècdota de que «mientras escribía La cartuja, leía a veces unas páginas del Código Civil [napoleònic] a fin de captar el tono apropiado... [...] Muchas veces reflexiono un cuarto de hora sobre si poner un adjetivo antes o después del nombre. Intento relatar 1) con veracidad, 2) con claridad lo que ocurre en un corazón humano» (p. 68, citat d'una carta a Balzac). L'aposta pel realisme no s'ha de prendre com un rebuig a la ficció, sinó a la insinceritat: «Como toda literatura es invención, muchos lectores, y también críticos, no saben apreciar que en la ficción puede existir la mentira» (p. 391). Hi ha veritat en el fantasma de Hamlet o en els contes dels germans Grimm, i pot haver grans mentides en obres que pretenen passar per relats fidedignes d'un fet real. I quina és la més gran mentida de la literatura? Doncs «La mentira más crasa y cruel de toda la literatura [és] la mentira de que un hombre puede amar a su verdugo. [...] La pretensión [...] de que una persona pueda amar a otra ignorando su dolor» (p. 356). Poca broma! Aquesta falsedat, que Vizinczey esgrimeix per desemmascarar el Billy Budd de Melville, Lolita i El encantador de Nabokov, Las confesiones de Nat Turner de William Styron i La muerte de mi hermano Abel de Gregor von Rezzori, ha fet un mal terrible. I l'ha fet principalment per la perniciosa influència que la literatura ha exercit en el periodisme, i per tant, en el relat que se'ns presenta del món («¡Cuántos inhabilitadores falsos conceptos sobre la naturaleza humana y la sociedad son inspirados por semejantes mentiras!», p. 364). Cal recordar el tractament informatiu del segrest de Natascha Kampusch? O el de les víctimes d'ETA a La pelota vasca de Julio Medem?

Llegint moltes de les observacions de Vizinczey m'he adonat del meu propi viratge. Aquest blog –que és, en bona mesura, un quadern de lectures– dóna fe de l'arraconament que ha anat patint progressivament la narrativa de ficció en els meus interessos. Un distanciament que m'empeny devers l'estudi historiogràfic, el testimoniatge vital, la crònica periodística, la reflexió filosòfica i l'assaig científic. Devers la realitat, al capdavall.