diumenge, de març 29, 2009

[...]

Pèssimes notícies: les Nacions Unides han aprovat una resolució condemnant la «difamació de la religió» com una violació dels drets humans. El seu desè punt diu així (èmfasi meu):
Emphasizes that everyone has the right to hold opinions without interference and the right to freedom of expression, and that the exercise of these rights carries with it special duties and responsabilities and may therefore be subject to limitations as are provided for by law and are necessary for respect of the rights of reputations of others, protection of national security or of public order, public health or morals and respect for religions and beliefs;

Hitchens: «You see how the trick is pulled?»



[via Eduardo Robredo]

dissabte, de març 28, 2009

Els New York Intellectuals. I. Radicalització

Paul Johnson comença el pròleg a The Norman Podhoretz Reader amb aquesta frase: «A book that needs to be written is The Rise and Fall of the New York Intellectuals». O jo vaig errat amb les dates o Johnson estava mal informat: aquest llibre existeix, el va escriure Alan M. Wald i es titula The New York Intellectuals. The Rise and Decline of the Anti-Stalinist Left from the 1930s to the 1980s (1987).

La intel·lectualitat d'esquerra antiestalinista provenia de tres grups diferents. El primer el formaven jueus internacionalistes com Elliot Cohen, Lionel Trilling, Herbert Solow i Felix Morrow, que van coincidir a la revista Menorah Journal entre 1923 i 1931. Aquests joves, fills d'emigrats europeus, mantenien sentiments ambivalents respecte la seva identitat i cercaven crear un moviment cultural jueu basat en un internacionalisme universalista, principis que trobaren exemplificats en el pensament de Trotsky i d'altres marxistes. Una sèrie d'articles de Solow molt crítics amb el sionisme els va enfrontar amb la direcció de la revista, que van abandonar l'octubre de 1931. Des del crack de 1929 s'havien aproximat paulatinament al marxisme, i el seu pluralisme cultural va evolucionar cap a un internacionalisme revolucionari.

El segon grup el formaven comunistes dissidents; simpatitzants i membres del Partit Comunista que desaprovaven la deriva que estava prenent el règim de Stalin. En aquest cercle destacaren Sidney Hook, James Rorty i Charles Rumford Walker, i també recalaren alguns membres de la Menorah Journal com Felix Morrow i Herbert Solow. Alguns d'ells viatjaren a la Unió Soviètica aquells anys i tornaren decebuts del que van veure, pel que s'anaren aproximant progressivament a les tesis de Trotsky, que ja es trobava a l'exili.

El tercer grup és el que Wald anomena «modernistes radicals»: escriptors i crítics literaris que intentaven conciliar les innovacions tècniques del modernisme literari amb el marxisme revolucionari, cosa difícil des de l'ortodòxia més estricta pel caràcter conservador d'autors com Joyce, Eliot i Pound i per la imposició del realisme socialista com a única forma estètica vàlida. William Philips i Philip Rahv fundaren la revista Partisan Review el 1934 com una alternativa a New Masses, la publicació oficial del Partit Comunista americà. En ella reivindicaren el llegat de la modernitat literària, considerant que aquelles obres expressaven una crítica a la societat contemporània que podia deslligar-se de les posicions polítiques dels seus autors, de la mateixa manera que Balzac havia estat reinterpretat per Marx i Engels o Tolstoi per Lenin. Partisan Review va acollir molts articles que reflexionaven sobre la cerca d'una estètica verdaderament marxista, tot i que el seu anàlisi de la modernitat mai arribaria a la profunditat analítica dels seus contemporanis europeus Lukács, Adorno i Benjamin. Els fets històrics que anaven tenint lloc i els canvis en el discurs del Partit Comunista van fer que Philips i Rahv, després d'interrompre'n l'edició durant més d'un any, refundessin la revista a finals de 1937, ara totalment independitzada del Partit Comunista i amb Dwight MacDonald, Mary McCarthy i George L. K. Morris com a coeditors. A la segona postguerra, Partisan Review es convertiria també en adalil de la modernitat artística gràcies al suport de Clement Greenberg —que ja s'ha passejat per aquest blog— i Harold Rosenberg a l'emergent expressionisme abstracte nord-americà. El fet de que Partisan Review s'erigís com un pol d'atracció de la intel·lectualitat marxista sobre el que el Partit Comunista no tenia cap control i la progressiva aproximació a les idees culturals de Trotsky tal i com les exposà a Literatura i Revolució (1923), va propiciar que fossin víctimes de duríssims atacs per part de l'oficialitat comunista. No tota la intel·lectualitat literària passà per Partisan Review, però: altres escriptors i crítics com James T. Farrell, F.W. Dupee i Edmund Wilson tingueren inquietuds i conflictes similars als de Philips i Rahv i es convertiren en «companys de viatge» d'aquests.

La ruptura dels dos primers grups amb el Partit Comunista va tenir lloc entre 1933-1934, mentre que el darrer s'endarrerí fins el 1936. Aquesta ruptura, però, no volia dir renunciar als ideals revolucionaris, sinó que cercava alternatives més o menys heterodoxes. Degut a que molts d'aquests intel·lectuals no pretenien fer carrera d'activistes, la seva pertinença a organitzacions establertes va ser inconstant i erràtica. Els principals partits revolucionaris d'oposició eren l'American Workers Party (AWP) d'A. J. Muste, una organització genuïnament americana que no s'emmarcava en cap corrent internacional establert; el Communist Party Opposition (CPO), de tendència bukharinista, dirigit per Jay Lovestone; i la Communist League of America (CLA), trotskista, liderada per James P. Cannon i Max Schachtman. Alguns d'aquests intel·lectuals, com Sidney Hook, James Rorty i James Burnham, s'aproparen a l'AWP, però la majoria optaren pel trotskisme: Herbert Solow, Felix Morrow, Elliot Cohen, George Novack i John McDonald s'afiliaren o declararen la seva simpatia per la CLA. Després de varis projectes de curta vida i diverses fusions i escissions, el 1937 es va crear el Socialist Workers Party (SWP), un partit molt heterogeni que aglutinava les diferents famílies de l'esquerra radical antiestalinista i en el que militaren Max Schachtman, James P. Cannon (els dos líders de les faccions rivals), James Burnham, Sidney Hook, James T. Farrell, Felix Morrow i George Novack, entre d'altres. Max Eastmann fou un altre intel·lectual que analitzà la realitat del seu país en estudis teòrics que seguien les doctrines de Trotsky, el que li va costar la condemna a l'ostracisme per part del Partit Comunista. Malgrat els punts de coincidència amb Trotsky, Eastmann era un pensador independent que sostenia que l'historicisme cientifista del materialisme dialèctic marxista era fals i impedia la revolució proletària, i que pensava a més que la tirania estalinista se seguia dels preceptes leninistes i no era pas una desviació aberrant d'aquest. Aquests pensaments herètics l'enfrontaren a altres intel·lectuals com Sidney Hook, James Burnham i Elliot Cohen en intensos debats teòrics que tindrien una gran importància en llur evolució ideològica posterior.

L'esdeveniment crucial per a l'afermament de les posicions d'esquerra radical antiestalinista foren les purgues de Moscou de 1936-1938. En aquells quatre judicis tots els líders vius de la Revolució Russa excepte Iósif Stalin, personalitats tan destacades com Bukharin, Kamenev, Zinóviev o Radek foren acusats de traïció, sabotatge i espionatge contra la Unió Soviètica en una farsa —tots els acusats es declararen culpables dels càrrecs i foren condemnats a mort— que commogué a l'opinió pública internacional. Trotsky, estalvi gràcies a trobar-se exiliat, també fou acusat de tots aquests càrrecs. Des dels Estats Units s'organitzà el Comitè Americà per a la Defensa de Lev Trotsky, amb la participació d'intel·lectuals com Novack, Morrow, Solow i Hook, i també es va crear una Comissió d'Investigació sobre els Càrrecs Contra Lev Trotsky als Judicis de Moscou presidida pel filòsof John Dewey. La Comissió va dur a terme un procés paral·lel a Coyoacan (Mèxic) amb garanties jurídiques per a Trotsky, que va poder defensar-se dels càrrecs de què se l'acusava. El seu carisma i la poderosa retòrica que va emprar en la seva defensa el projectà encara més com l'encarnació d'intel·lectual revolucionari que tant captivà als New York intellectuals. Fou el moment àlgid de la lluna de mel entre intel·lectuals i trotskisme, que a partir d'aquí començaria un lent però persistent declivi.




[cont.]

dissabte, de març 21, 2009

Orwelliana. i III. Murray N. Rothbard

Murray N. Rothbard és un dels grans noms del liberalisme llibertari modern, que en ell prenia la forma d'anarco-capitalisme, terme que ell mateix encunyà a mitjans dels anys cinquanta. Alumne de Ludwig von Mises als seus seminaris a la Universitat de Nova York, és probablement l'economista nord-americà seguidor de l'escola austríaca més rellevant. És autor d'obres tan significades com Man, Economy, and State (1962), What Has Government Done to Our Money? (1963), America's Great Depression (1963) i The Ethics of Liberty (1982).

El Mises Institute, que Rothbard va ajudar a crear, conté un extens arxiu gratuït de llibres i articles en la tradició austríaca a l'abast de qualsevol interessat. Allà he trobat dos articles de Rothbard sobre Orwell: el primer es titula Our Future i és una ressenya de la novel·la Nineteen Eighty-Four publicada a la revista Analysis el mes de setembre 1949. El segon porta per títol George Orwell and the Cold War: A Reconsideration, i va formar part de les actes del congrés Reflections on America, 1984: An Orwell Symposium, editades el 1986.

Del primer article poc es pot dir: és una breu recensió sense cap reflexió original. El segon té més interès, perquè resulta ser també una resposta a l'article de Norman Podhoretz del que vam parlar la setmana passada. Les credencials de Rothbard («Enemy of the State») el porten a dissentir de Podhoretz des de principis diametralment oposats als de Hitchens. Per a Rothbard, la principal prova de què disposem per a rebutjar un hipotètic suport d'Orwell als principis neoconservadors és l'escenari de guerra permanent entre les tres superpotències que l'escriptor exposa a Nineteen Eighty-Four. A la novel·la les cúpules dirigents limiten els conflictes bèl·lics a la perifèria del imperis i mantenen les masses mobilitzades a través de contínues campanyes de por i odi contra l'enemic, que les permet de posar la població sota un jou totalitari. Quan la tensió decau, es canvien les aliances i el procés propagandístic torna a començar, ara contra el nou enemic.

Per a Rothbard, el posicionament polític d'Orwell es troba als antípodes del que sosté Podhoretz, ja que molts aspectes de Nineteen Eighty-Four, la seva darrera novel·la, poden llegir-se precisament com una profecia del que havia de ser la Guerra Freda, i fa notar els paral·lelismes entre ficció i realitat: el bombardeig de missatges alertant de l'amenaça que representava la Unió Soviètica —per part d'una intel·lectualitat ideologitzada i militarista de la que Podhoretz en seria un exponent— va permetre al govern estatunidenc d'expandir la despesa militar sense oposició; els canvis d'aliances es van succeir erràticament (l'aliat d'ahir, la Unió Soviètica, era l'enemic d'avui, i els enemics d'ahir, Alemanya i Japó, eren els aliats d'avui); els conflictes no van enfrontar mai directament les dues potències, sinó que van tenir lloc en tercers països (Corea, Vietnam, el Líban, Centreamèrica); el newspeak va fer-se realitat en convertir els antics Ministeris de la Guerra en Ministeris de Defensa, en anomenar «amics del món lliure» a tiranies sanguinàries que eren aliats conjunturals contra la Unió Soviètica (aquella immoral màxima de la realpolitik de que «els enemics dels meus enemics són els meus amics»), i en atrevir-se fins i tot a batejar el míssil nuclear LGM-118A com a «Peacekeeper»!

Rothbard considerava que aquesta lectura de Nineteen Eighty-Four havia passat per alt a molts crítics, i atribueix el mèrit a l'acadèmic marxista Raymond Williams de ser el primer en adonar-se. Per a Williams, i també per a Rothbard, aquesta idea d'Orwell prové de la gran influència que va exercir en ell la lectura de The Managerial Revolution (1940), de James Burnham. No és quelcom que quedés entre línies, però: Orwell, a l'article Toward European Unity (Partisan Review, agost de 1947), preveia tres escenaris possibles pel nou ordre mundial sorgit de la Segona Guerra Mundial, i el que considerava més probable era el d'una perpètua «guerra freda» (terme que va ser utilitzat per primer cop precisament per Orwell al seu article You and the Atomic Bomb, publicat a Tribune el 19 d'octubre de 1945). Per a l'anglès, el poder de devastació d'un atac nuclear dissuadiria les superpotències del seu ús, però l'exigida unitat nacional contra tan temibles enemics les convertiria també en totalitàries i inderrocables des de l'interior. No va encertar plenament, però déu n'hi do la seva perspicàcia.

dimarts, de març 17, 2009

[Addenda]

Quan vaig escriure la nota anterior ignorava completament que Krugman havia d'anar a donar vàries conferències a Espanya. Tots els mitjans s'han fet ressó del seu diagnòstic de la situació econòmica del país: «aterradora», va ser l'adjectiu que va escollir. A partir d'aquí, pronostica «cinc a set anys» «especialment difícils» (i això només en cas de que la UE aconsegueixi créixer al 2-3%) i preveu un camí de sortida de la crisi «extremadament dolorós» perquè els salaris i els preus són «insostenibles» i «no estan aliniats amb la situació econòmica». Per a l'economista caldrà una caiguda d'ambdós del voltant del 15% o superior i urgeix l'adopció de «polítiques dràstiques».

Quin panorama.

diumenge, de març 15, 2009

[...]

Krugman, ahir al seu blog, parlant d'Espanya: «this is going to be ugly».


Però no tothom pensa així. José Luis Rodríguez Zapatero responia això a Ramón Tamames en insistir-li aquest en la necessitat de reformes estructurals:
«Mira Ramón, no os enteráis. Somos los que menos estamos sufriendo la crisis y los que vamos a salir antes. Los indicadores de paro y déficit se van a resolver y no sufrirán los más débiles

dissabte, de març 14, 2009

Orwelliana. II. Norman Podhoretz

Ja ens vam referir a Norman Podhoretz quan vàrem parlar de la genealogia del neoconservadorisme. Jueu de Brooklyn, alumne de Lionel Trilling i editor de la revista Commentary des de l'any 1960, és un dels casos paradigmàtics de conversió de l'esquerranisme antiestalinista al neoconservadorisme. Sembla ser que el punt d'inflexió en les seves idees el va marcar la Guerra dels Sis Dies, i a partir d'aleshores va adoptar unes posicions que el van dur a fer campanya activa a favor de la guerra del Vietnam i de la intervenció americana a l'Amèrica Central, fonamentada en la convicció de que els Estats Units es trobaven de facto en guerra contra la Unió Soviètica, i que qualsevol crítica que afeblís la posició del seu país era en conseqüència un avantatge per l'enemic que no es podia tolerar. The Norman Podhoretz Reader (2004) compil·la escrits seus de totes les èpoques, entre els que s'hi troba l'assaig If Orwell were alive today, publicat originalment a la revista Harper's el gener de 1983 i recollit inicialment al llibre The Bloody Crossroads.

La figura de George Orwell ha anat adquirint un creixent prestigi amb el temps i no és estrany que esquerra i dreta se'l disputin. Amb If Orwell were alive today Podhoretz pren partit en aquesta estèril contesa i intenta convèncer-nos de que, de ser viu, Orwell seria avui dia un neoconservador. Tota la seva argumentació està construïda sobre una premissa, pròpia del pensament de la Guerra Freda, més que discutible: la batalla que lliuren els Estats Units contra la Unió Soviètica avui (és a dir, a principis dels anys vuitanta) és exactament la mateixa que van lliurar contra Hitler a la Segona Guerra Mundial, una lluita per la llibertat i la democràcia contra el totalitarisme. A partir d'aquí pren les frases d'Orwell escrites en aquell context i considera que, com que res no ha canviat substancialment, Orwell defensaria les tesis dels neoconservadors i probablement hauria seguit una deriva ideològica idèntica a la d'ell mateix. Així, en opinió de Podhoretz, el patriotisme que l'anglès va enaltir quan la Gran Bretanya era bombardejada pels nazis («My Country, Right or Left») i les dures crítiques que va dispensar a la intelligentsia d'esquerres per fer el joc a l'enemic, s'haguessin convertit en un suport incondicional al govern nord-americà i en menyspreu pels manifestants que exigien la retirada del Vietnam; el rebuig a l'ingenu pacifisme que reclamava a les potències occidentals un desarmament unilateral per apaivagar Hitler seria avui un aplaudiment a l'escalada armamentística i al programa de la «Guerra de les Galàxies» de Reagan; la denúncia a la hipocresia dels que criticaven als Estats Units mentre restaven protegits pel seu exèrcit seria ara una acceptació acrítica de la seva hegemonia mundial; etc., etc., etc.

Com era d'esperar, aquesta grollera distorsió del pensament de George Orwell no va quedar sense resposta. La mateixa revista Harper's va encarregar la rèplica a Christopher Hitchens (qui em sembla, en molts aspectes, algú molt semblant a Orwell: radicalment lliure, franctirador d'esquerres, capaç d'enfurismar a la dreta i a l'esquerra —i als catòlics!— per igual). L'article de Podhoretz va irritar tant Hitchens que l'ha citat en moltes ocasions, com en aquesta entrevista a The Atlantic del 23 d'octubre de 2002, en aquest col·loqui sobre Orwell al programa Think Tank del canal PBS o en el capítol Orwell y la derecha del seu llibre La victoria de Orwell. En ell aborda molts aspectes de la relació entre George Orwell i els intel·lectuals de dretes i dedica una especial atenció a un altre ex-trotskista convertit al conservadorisme, un Cold War warrior molt influent: James Burnham. Quan Hitchens tracta l'article de Podhoretz, es lamenta de que parli amb admiració del més reprovable de l'anglès, com alguna desafortunada crítica als homosexuals —tot i que passa per alt els també rebutjables comentaris antisemites— i aclareix que la posició d'Orwell sobre alguns d'aquests afers que tot just començaven a aflorar (la caça de bruixes del senador McCarthy, la guerra a Indoxina, el conflicte palestino-israelià...) de fet la coneixem perquè va viure fins l'any 1950 i s'hi va pronunciar, i no precisament en el sentit en què indica Podhoretz. El més revelador, però, és la demostració de la manipulació interessada de moltes cites d'Orwell, mutilades fins a donar-les un sentit radicalment contrari al que tenien originalment. La transcripció sencera dels paràgrafs posa en evidència la mala fe de Podhoretz, mancat de qualsevol escrúpol a fi de portar l'aigua al seu molí. «Straight out of bad faith», diu Hitchens.

Podhoretz parteix d'una veritat —les duríssimes crítiques que Orwell va dispensar a l'establishment d'esquerres del seu país, submís als interessos d'Stalin— i en deriva una falsedat: l'eventual suport a les idees de la dreta neoconservadora nord-americana. Com Hitchens acaba sentenciant en el seu llibre: «George Orwell era conservador en muchas cosas, pero no en política».

dissabte, de març 07, 2009

Orwelliana. I. Lionel Trilling

All I have is a voice
To undo the folded lie,
The romantic lie in the brain
Of the sensual man-in-the-street
And the lie of Authority
W.H. Auden, September 1, 1939




Lionel Trilling fou un dels més grans crítics literaris que han donat els Estats Units. Formà part del grup dels New York intellectuals —el Bloomsbury americà, en deien—, dels que sorgiria la primera generació de neoconservadors. Trilling fou col·laborador de Partisan Review, la principal revista de l'esquerra antiestalinista nord-americana dels anys trenta. Tot i que els seus assaigs versen fonamentalment sobre literatura, tots ells tenen un pòsit de reflexió política. Irving Kristol el definí com un «skeptical, out of step, liberal» i la seva independència li va costar que els més intransigents li pengessin l'etiqueta de conservador, mentre que d'altres, com Norman Podhoretz —que reconeixia la gran influència del seu magisteri—, li recriminaven tebiesa a l'hora d'assumir les conseqüències últimes que es derivaven de les seves idees.

The moral obligation to be intelligent (2000) és un recull d'algunes de les seves crítiques literàries, entre les que s'hi compta el pròleg que Trilling va escriure per a la reedició als Estats Units del Homage to Catalonia d'Orwell:
George Orwell and the Politics of Truth (1952). Com ens recorda Christopher Hitchens a la introducció de La victoria de Orwell, l'obra de l'autor anglès va trobar una audiència entre els crítics i escriptors americans que valoraven l'honestedat política, i entre ells destacà Lionel Trilling.

En aquell fantàstic assaig que és El misterioso caso alemán, Rosa Sala utilitza una expressió molt brillant per a descriure la primacia de l'idealisme sobre el realisme en la literatura alemanya, amb les conseqüències que això va tenir en la configuració del caràcter del poble germànic. Ella deia que «Alemania es un país de quijotes, pero sin sanchos». M'he enrecordat d'aquesta frase en llegir el pròleg de Trilling. El crític recorda que Walter Bagehot, l'editor en cap de The Economist i principal periodista econòmic del seu temps, acostumava a elogiar els avantatges polítics de l'estupidesa, volent significar amb això que seria sempre preferible una motivació política basada en els propis interessos materials que en un interès purament intel·lectual i teòric. A Orwell, ens diu Trilling, el podem situar també en aquesta òrbita: respectava les decadents virtuts burgeses precisament perquè havien resistit el perillós encís de les grans idees abstractes. Aquesta és la gran lliçó d'Orwell, allò que va descobrir a la Guerra Civil espanyola i que va distingir la seva crònica veraç del mite que altres escriptors construïren de la contesa fratricida. El seu relat no només ens mostrà la veritat de la reraguarda a Catalunya, sinó que també denuncià la doble moral de la premsa d'esquerres del seu temps, que passava per alt les atrocitats dels comunistes pel seu compromís amb l'alt ideal que aquelles idees representaven:

They were committed not to the fact but to the abstraction. And to the abstraction they remained committed for a long time to come. Many are still committed to it, or nostalgically wish they could be. If only life were not so tangible, so concrete, so made up of facts that are at variance with each other; if only the things that people said were good were really good; if only the things that are pretty good were entirely good; if only politics were not a matter of power —then we should be happy to put our minds to politics, then we should consent to think!

El compromís no amb els fets sinó amb les abstraccions. Així seguim.