El testament francès

El testamento francés (Le testament français, 1995), d'Andreï Makine. Amb els premis Médicis i Goncourt com a cartes de presentació. Tanmateix, una novel·la fallida, que perd pistonada a mesura que ens hi endinsem i que acaba per malograr una bona idea. I el gran èxit comercial? I els premis? No ho sé, potser l'estil melós, l'exacerbada sensibilitat dels protagonistes o els constants ditirambes a França.

El testamento francés és una novel·la iniciàtica, que narra l'embadaliment d'un nen amb una mítica Atlàntida, la França dels records de l'àvia, que emergeix majestuosa i inabastable d'entre velles fotografies, retalls de diari i objectes conservats durant dècades. Aquestes fabuloses històries l'ensenyaran de retruc a mirar-se el seu propi país d'una forma diferent, amb els ulls d'un estranger, i esdevindran petites escletxes obertes en la versió oficial del que l'envolta. Enmig del debat entre el que s'és i el que es vol ser, sorgirà el despertar dels sentits, el trànsit a l'adolescència.

I en paral·lel, la vida de l'àvia, Charlotte Lemonnier, amb una infantesa a cavall de França i Rússia i un destí marcat per la guerra: infermera voluntària al front rus durant la Primera Guerra Mundial, la Revolució d'Octubre la deixà atrapada per sempre en un món del que no formava part, amb una vella maleta com a únic nexe amb els seus orígens.