L'auxili de la paraula

Péter Esterházy acostuma a parlar de sí mateix o dels seus a les seves novel·les. La mort de la seva mare és el centre de Los verbos auxiliares del corazón (A Szív Segédigéi, 1985).

Parlar de la literatura d'Esterházy és parlar del seu estil. Les seves obres transgredeixen les formes clàssiques de la novel·la, el llenguatge es deforma i el lector es desconcerta amb els inesperats trucs de prestidigitació. En aquesta obra trobem les pàgines orlades amb un marc negre en senyal de dol, els breus capítols acaben amb una cita –literal o grotescament deformada– d'algun dels seus escriptors de capçalera, i no és possible distingir entre quins són els fets que realment succeïren i quins són tan sols recursos literaris. A la meitat del llibre cedeix la paraula a sa mare, en un retrat un tant despietat, no exempt d'un àcid sentit de l'humor, en el que, emperò, s'hi entreveu la tendresa i el dolor per la seva pèrdua.

La Glòria, que va llegir el llibre abans que jo, em pregunta si aquesta escriptura permet el lector posar-se en la pell d'Esterházy. No ho sé, potser només sabem acomodar-nos en estances de grans dimensions, de contorns suaus i falses arestes, adequades per a un plàcid sojorn. Els (terribles) llocs comuns. No deu ser fàcil escriure des del dolor, i menys fer-ho sense caure en la impostura («¡Monstruo, eres un monstruo! Ya sé que incluso ahora, en esta hora tan nefasta, ¡estás pensando en cómo ponerlo todo con palabras!»). El cúmul de sensacions que sobrevenen en una situació com la descrita potser no deixen altra opció que la inevitable confusió: «No tengo libertad, no escribo lo que quiero, sino lo que puedo, lo que me permiten las frases». Potser és això. Potser, potser.