Tres franctiradors francesos

La defensa del pensament liberal a França ha acabat per convertir-se en una tasca d'outsiders. El llegat de Pascal, Voltaire i Montaigne ha estat traït els darrers cent anys per una intel·lectualitat que ha conreat majoritàriament tots els 'ismes' antirracionalistes. Enmig d'aquest oceà d'obscurantisme, uns pocs pensadors s'esforçaren en mantenir encesa la flama del Segle de les Llums i els valors que han fet d'Occident ser el que és. Brillaren amb llum pròpia primer Julien Benda, crític de la renúncia a l'universalisme, i després Albert Camus i Raymond Aron, màxims exponents del pensament liberal i antitotalitari d'esquerres i de dretes, respectivament. Mort Jean-François Revel, avui dia resten pocs defensors d'aquest corrent ideològic al país veí, que a més han d'assumir el cost de veure's sovint involucrats en agres polèmiques i linxaments mediàtics.

Les darreres setmanes he llegit a tres dels més destacats membres d'aquesta resistència intel·lectual francesa.

El primer ha estat La derrota del pensamiento (1987), d'Alain Finkielkraut. L'autor posa al dia la denúncia de Benda a La traïció dels intel·lectuals, i critica el relativisme cultural i el multiculturalisme sorgits del pensament estructuralista, que neguen la universalitat que caracteritzà els valors de la Il·lustració.

El segon, Occidente contra Occidente (2003), d'André Glucksmann, és un assaig que qüestiona la hipòcrita estratègia pacifista europea davant l'amenaça del terrorisme, i defensa el dret d'ingerència per motius humanitaris, exemplificat en la intervenció de la coalició internacional liderada pels Estats Units per derrocar el règim de Saddam Hussein.

El tercer no és pròpiament un descobriment, sinó una relectura. La tentación de la inocencia (1995), de Pascal Bruckner, em produí un shock profund quan el vaig llegir fa vuit anys, i ara, després de moltes lectures afins, he volgut tornar-hi per veure quines sensacions em provocava després de tant de temps. En ell s'analitza l'estès hàbit de les societats occidentals modernes d'espolsar-se de sobre les responsabilitats inherents a la seva llibertat, refugiant-se en una innocència infantil i en un victimisme fictici.

Parlem-ne.

Searle sobre Chomsky

Llegit en l'esgrogueït opuscle de John R. Searle La revolución de Chomsky en lingüística (1972):

«Pero está claro que gran parte de la visión general chomskyana del lenguaje depende de la conclusión que se dé a la cuestión de si existe algo como la estructura sintáctica profunda. Chomsky argumenta que si la estructura profunda no existiese, la lingüística como estudio sería mucho menos interesante, porque en ese caso no se podría deducir a partir de la sintaxis la estructura de la mente humana, lo que para Chomsky constituye el interés principal de la lingüística. Yo creo, en cambio, que si los semantistas generativistas tienen razón (y está absolutamente claro que la tienen) en que no existe frontera entre la sintaxis y la semántica y, por tanto, tampoco existen estructuras sintácticas profundas, la lingüística sería, si acaso, más interesante incluso, porque entonces podríamos comenzar la investigación sistemática del modo en que forma y función se influyen mutuamente, de cómo se influencian mutuamente el uso y la estructura, en lugar de suponer arbitrariamente que no lo hacen, como Chomsky ha tendido a suponer tantas veces.»

Exposada amb claredat, una de les idees-força de l'escola dels «actes lingüístics». La del segon Wittgenstein (el de les Philosophical investigations, 1953), d'Austin (Cómo hacer cosas con palabras, 1962) i del propi Searle.

René Magritte, La trahison des images (1929)

[...]

Sin embargo, el aspecto probablemente más destacado, y también más terrible, de la huida de los alemanes ante la realidad sea la actitud de tratar los hechos como si fueran meras opiniones.

Hannah Arendt, Viaje a Alemania (1950)

Exacte. I hi ha qui encara pensa que el problema és prendre les opinions com si fossin fets... si és al contrari! El drama és considerar els fets com a simples opinions.

Esquerra i darwinisme

L'esquerra i el darwinisme tenen desavinences històriques. Molts reaccionaris van prendre els principis de la selecció natural com una justificació científica a les desigualtats socials, al colonialisme i fins i tot a les mesures eugenèsiques del nacionalsocialisme alemany†. El darwinisme social fou una manipulació interessada i matussera de les teories de Darwin i Spencer de conseqüències nefandes. El progressisme, com a reacció, va adoptar la doctrina de la tabula rasa, per la qual l'ambient determina substancialment les capacitats humanes i l'herència genètica és poc més que irrellevant. Avui sabem que la veritat no se situa en cap dels dos extrems, i que si bé l'entorn condiciona el grau de desenvolupament de moltes capacitats, també és cert que no és possible negar l'existència d'una certa naturalesa humana i d'unes desigualtats congènites.

El neodarwinisme –purgat de tota tendència feixistoide– ha tingut una revifalla les darreres dècades, especialment gràcies al treball de científics com Dawkins, Pinker, Dennett i Ridley, entre d'altres. La contesa, doncs, s'ha reprès.

A Una izquierda darwiniana (1999), el filòsof australià Peter Singer intenta reconciliar el pensament progressista amb les teories de Darwin. A la introducció es cita una de les tesis sobre Feuerbach de Karl Marx: «La esencia del hombre no es una abstracción inherente a cada uno de los individuos. En realidad consiste en el conjunto de las relaciones sociales». És a dir: canviem el conjunt de les relacions socials i haurem canviat la naturalesa humana. El concepte de tabula rasa és més antic, naturalment: prové d'Aristòtil, i el recuperà Tomàs d'Aquino. La seva expressió moderna la trobem en l'empirisme de John Locke, però evidentment és Marx qui inocula el virus a l'esquerra política.

A partir d'aquí l'exposició de Singer és irregular, de vegades interessant i d'altres decebedora. El més rellevant de l'assaig és l'intent de fonamentar la intervenció estatal per a reduir les desigualtats socials en la consideració de que així s'assoliria una estratègia evolutiva estable com les que s'observen a la naturalesa, i lligar-ho amb el celebèrrim «dilema del presoner», el problema base de la teoria de jocs que fou aplicat a la biologia per Robert Axelrod a The Evolution of Cooperation. Simplificant-ho: en un escenari a curt termini, l'egoïsme és l'elecció òptima, però quan les situacions es repeteixen i podem observar el comportament del proïsme, és la cooperació l'estratègia que en surt beneficiada. No una cooperació cegament altruïsta, que violi la Regla Cardinal de Hardin («no demanar mai a ningú que actuï contra els seus propis interessos»), sinó una que es basi en la reciprocitat (l'estratègia anomenada «tornar la moneda»), que implica necessàriament un canvi d'enfocament polític del que l'autor només dóna unes pinzellades. Singer, contradint l'Homo homini lupus est de Thomas Hobbes i la mà invisible d'Adam Smith, creu que la cooperació pot ser tan inherent a la naturalesa humana com ho pot ser l'egoïsme.

Al meu entendre, aquesta idea és l'intent més original de justificar l'intervencionisme en economia des de la visió neocontractualista de John Rawls (i el seu concepte de «la justícia com a equitat»), que ha esdevingut una referència teòrica per a bona part de la socialdemocràcia actual. Singer, emperò, encara no ha rebut l'atenció que mereix.

† Els sectors més radicals del nacionalisme català no van poder-se resistir a la temptació: Josep Antoni Vandellós i Solà, autor del llibre Catalunya, poble decadent i promotor del manifest Per la preservació de la raça catalana, fundà els anys 30 la Societat Catalunya d'Eugènica, destinada a estudiar els «mecanismes de defensa de la nostra raça» [Diari de Sabadell, 17 de maig de 1934]

Blogs

Vaig començar a interessar-me pel fenomen dels blogs molt tard, farà només un any i mig. Avui dia el repàs diari dels meus blogs preferits s'ha convertit en un ritual tan sagrat com el de la lectura de la premsa digital.

És molt difícil orientar-se a la blogosfera. Technorati comptabilitza més de 54 milions de blogs, així que és fàcil adonar-se que trobar el que a un l'interessa és una tasca gairebé utòpica. Amb el temps he anat elaborant una llista afí als meus interessos i punts de vista, que s'engrandeix progressivament. Sense voler ser exhaustiu, comentaré alguns dels blogs que visito diàriament.

El blog té una funció substancialment diferent a la del periodisme, i la dels blogs sobre l'actualitat política no és una excepció. Malgrat això, serveixen de contrafont al discurs dels mitjans ordinaris, massa sovint condicionat –sobretot en el referent a la informació internacional– per les notícies d'agència. És en aquest aspecte en el que els blogs són complements molt útils: connecten informacions, contrasten dades, ofereixen enllaços a articles de la premsa estrangera o d'altres bloggers, inclouen vídeos, gràfics, etc. A mode d'exemple d'aquesta tasca impagable hi podríem incloure el cas de les fotografies manipulades al Líban de l'agència Reuters, els muntatges de la televisió palestina, o el desemmascarament del fals llibre-entrevista d'Ignacio Ramonet a Fidel Castro [per cert: quanta gent s'ha assabentat d'això per la premsa o la televisió?]. Aquesta voluntat s'aprecia molt clarament en el blog de J.M.G. (aka Franco Alemán), Barcepundit, membre del projecte Pajamas Media. Pels afers de l'Orient Mitjà, que tantes passions desperten i que tan maniqueament es tracten, acudo a Desde Sefarad, on puc obtenir un punt de vista que normalment no té massa ressò en la premsa espanyola. També llegeixo alguns comentaristes de l'actualitat política catalana i espanyola que em semblen aguts observadors: Nihil Obstat de Josep M. Fàbregas i el blog de Santiago González, columnista del diari El Correo i fi ironista. Anecdòticament destacaria també el blog Desiertos lejanos, dedicat tenaçment a rebatre les delirants teories conspiratives d'un grapat de periodistes sobre els atemptats de l'11-M.

Un altre tema molt interessant, i lligat de vegades amb l'anterior, és el de la crítica dels mitjans de comunicació. El referent sens dubte és Diarios, el blog d'Arcadi Espada, potser l'únic que em resulta impossible deixar de llegir diàriament. És una excel·lent escola per aprendre a llegir diaris i analitzar-ne críticament el contingut i el llenguatge. Una iniciativa molt curiosa és la de Malaprensa, entestada en denunciar els freqüents errors dels mitjans de comunicació en el tractament de la informació, principalment l'estadística. També és molt destacable el projecte Periodistas 21 de Juan Varela, un bon analista de les estratègies dels mitjans de comunicació.

Els blogs de divulgació científica permeten estar al corrent dels avenços en aquests camps, així com llegir sucoses crítiques a les doctrines obscurantistes escrites des de l'escepticisme científic. N'hi ha de molt competents en castellà: Por la boca muere el pez, de Javier Armentia; Magonia, de Luis Alfonso Gámez; o el Golem. Un dels moments àlgids, al meu parer, d'aquests blogs va ser el lúcid anàlisi del projecte de decret de regulació de les «teràpies naturals» per part de la Generalitat de Catalunya [un cop més: van tractar aquest tema els mitjans de comunicació tradicionals?]. Un blog que se surt una mica d'aquesta línia, però molt recomanable també, és Tecnología obsoleta.

Els blogs de literatura són més difícils de destriar: n'abunden i la qualitat és molt desigual. Un que aprecio molt és El Boomeran(g) de Félix de Azúa. Sobre crítica de llibres, antics i moderns, en consulto varis. Destacaria Apostillas literarias, de la mexicana Magda Díaz Morales; Sólo de libros; i Encuentros. De lecturas y lectores, per exemple. El blog CESLIT (Central European and Slavic Literature in Translation) informa, com el seu nom indica, sobre novetats en la traducció a l'anglès d'escriptors centreeuropeus, a més d'oferir entrevistes i recensions.

No llegeixo gaires blogs de música perquè procuro informar-me per altres vies. Tanmateix, hom pot aprendre molt sobre alguns estils molt minoritaris de Plunderphonics i Microphones in the trees.

El més remarcable de molts d'aquests blogs fets per persones anònimes és el temps i l'esforç dedicat a documentar-se, contrastar, sintetitzar, redactar... i el desig de compartir-ho desinteressadament amb la comunitat que els llegeix. Amb la cautela natural a l'hora d'assumir la veracitat de determinades notícies o les interpretacions que se'n fan d'elles, el cert és que els blogs han constituït una revolució en l'accés a la informació: l'han fet més plural, global i immediata.

Una carta

«Querido doctor Schnitzler:

Ahora también usted ha llegado a su LX cumpleaños, mientras que yo, que tengo seis más, me aproximo al límite de mi existencia y llegaré pronto al fin del quinto acto de esta comedia bastante incomprensible y no siempre divertida.

[...]

Debo, no obstante, hacerle una confesión, que le ruego no divulgue ni comparta con amigos o enemigos. Me he atormentado a mí mismo preguntándome por qué en todos estos años jamás había intentado trabar amistad o charlar con usted (ignorando, naturalmente, la posibilidad de que no hubiera usted acogido bien mi intento).

La respuesta contiene esta confesión que me parece demasiado íntima. Creo que le he evitado porque sentía una especie de miedo a encontrarme con mi doble. No es que me sintiera normalmente inclinado a identificarme con otra persona, ni que deje a un lado la diferencia de talento que me separa de usted; pero siempre que me dejo absorber profundamente por sus bellas creaciones me parece hallar, bajo su superficie poética, anticipadas suposiciones, intereses y conclusiones que reconozco como propias. [...] Así he llegado a formarme la impresión de que su intuición –o más bien una autoobservación detallada– le ha permitido llegar a lo mismo que yo he descubierto sólo mediante un laborioso trabajo de observación de otras personas. Estimo que, en el fondo, su nauraleza es la del explorador de profundidades psicológicas, tan imparcial y objetivo como el que más, y que si no hubiera poseído tal constitución, sus facultades artísticas, sus dotes idiomáticas y su poder de creación hubieran ejercido mayor efecto sobre usted, conviertiéndole en un escritor más atractivo para el gusto de las masas. Me inclino a dar preferencia al explorador. Mas le ruego me perdone por haberme dejado llevar una vez más por mi obsesión psicoanalítica. No puedo remediarlo, aunque sé bien que el psicoanálisis no es el mejor modo de adquirir popularidad.

Con cálidos saludos, suyo,

Freud»

Sigmund Freud, el pare del psicoanàlisi, sincerant-se amb Arthur Schnitzler, l'escriptor que plasmà magistralment les seves perspicaces observacions sobre la condició humana. Confessió tardana, que arribava després d'haver-se evitat durant tota una vida malgrat tenir tantes coses en comú.

I una constatació més de que Freud és, pesi a qui pesi, un literat i un filòsof, però no un científic; i que Richard Webster duu raó.

Teories sobre el llenguatge (i II)

Una altra pregunta apassionant és la relació entre llenguatge i cognició. Lev S. Vygotsky creu que llenguatge i pensament es desenvolupen de forma independent, al menys en les primeres etapes de la vida: els nens pensen abans d'haver adquirit un llenguatge. La diferència amb el psicòleg constructivista Jean Piaget resideix en que aquest sosté que el llenguatge és un reflex del desenvolupament de la intel·ligència infantil, mentre que Vygotsky planteja que el llenguatge té arrels en les interaccions socials i el pensament en les accions del nen sobre el medi. Radicalment oposades a aquestes teories són les d'Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf, que afirmen que el pensament depèn del llenguatge. Per a ells, en aprendre una llengua s'aprèn també una determinada visió del món. Aquest relativisme lingüístic està avui dia força desacreditat. També existeix un debat obert entre els innatistes i els cognitivistes: Dan I. Slobin creu que la ment dels nens està predeterminada per a processar les estructures que caracteritzen el llenguatge humà. La diferència amb Chomsky, doncs, no és l'acceptació d'un grau d'innatisme, sinó l'èmfasi posat en el procés (capacitat per a resoldre problemes, inclosos els lingüístics) més que en el contingut (els universals lingüístics). Les proves experimentals evidencien que el desenvolupament lingüístic i el cognitiu poden presentar-se desacoblats, amb vies d'evolució independents. De forma similar cal distingir entre intel·ligència i capacitat lingüística, perquè no sempre van plegades. Existeixen casos de gran desigualtat entre una i altra, manifestades quan existeixen lesions. Els casos dels autistes i dels hiperlèxics afàsics reforcen aquesta idea.

L'home es diferencia dels seus parents més propers, les mones antropomorfes, en tres característiques biològiques: la mida del cervell, la locomoció bípeda erecta i la remodelació de l'aparell mandibular. Existeixen diverses teories per intentar explicar el creixement cerebral: la bipedestació, la fabricació d'eines, la cerca d'aliment, la complexitat social... Harry Jerison, però, arriba a la conclusió que és el llenguatge la causa determinant de l'augment de la mida del cervell durant l'evolució. La major capacitat lingüística ha estat el resultat de la nostra necessitat de construir models mentals i no només un mitjà per a comunicar-nos millor.

Un altre tema que ha interessat als científics durant dècades és el grau de capacitat lingüística dels animals, tant pel que fa al llenguatge parlat, de signes o escrit. Al capítol El mono gramático –títol manllevat d'Octavio Paz– es repassen moltes investigacions dutes a terme amb ximpanzès, mandrils i goril·les. Els resultats dels experiments de vegades s'han exagerat i ha calgut revisar moltes conclusions donades per vàlides en el passat, però sembla acceptar-se que molts animals tenen vertaders processos de pensament i alguna forma (molt limitada) de consciència. Alguns animals posseeixen representacions abstractes d'objectes, números i espais, així com relacions socials. Tanmateix, s'és molt escèptic amb el fet que aquesta comunicació pugui estar sostinguda per una sintaxi. Quan a la teoria de la ment, s'accepta que alguns animals poden elaborar mapes mentals i que poden tenir consciència de sí mateixos. També s'ha observat que poden construir estris molt rudimentaris i utilitzar-los en el seu profit. En algunes espècies amb relacions socials complexes s'aprecien aliances duradores i el fenomen de l'engany tàctic, fets que es coneixen com «intel·ligència maquiavèl·lica».

Tanmateix, la diferència principal entre el protollenguatge dels primats i el llenguatge humà no és tant d'estructura sintàctica com d'habilitat lèxica, i és que s'ha observat una forta correlació entre el número de paraules conegudes i l'adquisició de regles d'estructuració. Aquesta perspectiva relaxaria els rígids requeriments d'innatesa, i ha estat modelada teòricament pel propi Chomsky en la seva teoria minimalista, així com per la gramàtica constructivista de William C. Stokoe.

L'autor conclou el llibre fent una crida als lingüistes formals a no tancar-se en una torre d'ivori i a acceptar que moltes de les respostes a les preguntes que es formulen vindran necessàriament de la Biologia. Conèixer millor l'estructura i el funcionament del cervell, així com la naturalesa del sistema lingüístic, ens conduirà a la comprensió del llenguatge i el pensament humans.

Teories sobre el llenguatge (I)

Los orígenes del lenguaje (2006), del professor Aníbal Puente Ferreras, exposa l'estat de la qüestió de les diferents teories que aborden l'origen, evolució i estructura del llenguatge. El llibre és molt recomanable: conté una gran quantitat d'informació, és molt rigorós, no peca de sectari i està redactat pensant en el profà en la matèria. Potser el més desafortunat és el títol, perquè no reflecteix l'abast real del contingut, que sobrepassa amb molt l'enunciat.

Del primer que cal adonar-nos és que la facultat del llenguatge és quelcom absolutament excepcional. Encara que altres espècies animals també tenen formes de comunicació, el llenguatge humà té una sèrie de característiques que manquen en la resta de sistemes comunicatius: doble articulació, productivitat, arbitrarietat, desplaçament, renegociació de significats, traductibilitat... El llenguatge és una capacitat que ens diferencia radicalment de la resta d'espècies i que determina, juntament amb la cognició i la consciència, la superioritat evolutiva de l'Homo Sapiens.

Una de les primeres teories sobre l'adquisició del llenguatge fou la visió conductista de B.F. Skinner (The Behavior of Organisms: an Experimental Analysis, 1938). Per a Skinner, el comportament és una funció dels canvis en l'ambient que pot expressar-se en lleis. Aquestes lleis incloïen l'associació, el reforç, la correspondència, etc. Aquesta visió es va revelar massa simplista: se li oposava, entre d'altres crítiques, la «paradoxa de Plató»: la pobresa d'estímuls que rep un nen no pot explicar el domini d'una eina tan complexa com és el llenguatge. El 1957 Noam Chomsky va publicar un llibre que revolucionaria l'estudi de la lingüística: Syntactic structures. A grans trets, Chomsky afirma que els éssers humans estan dotats d’una gramàtica universal que permet, mitjançant un número finit d'elements, formar paraules i expressar una il·limitada varietat d'expressions. El llenguatge no és un simple instrument per a transmetre el pensament o el coneixement, sinó que té una entitat pròpia; i l'adquisició lingüística funciona d'una manera diferent a l'adquisició d'altres eines útils, com el càlcul.

Chomsky no creu que l'aparició d'aquesta habilitat innata provingui de la selecció natural. Stephen Jay Gould i Derek Bickerton sostenen que seria més raonable parlar d'una «macromutació genètica» que hauria donat lloc a l'aparició del mòdul cerebral del llenguatge en l'home. Aquesta afirmació s'empara en la «paradoxa de la continuïtat»: si el llenguatge humà només és un mitjà de comunicació més, fruit de l'evolució d'altres sistemes de comunicació més rudimentaris, hauríem de poder trobar els escalons intermitjos. Però les diferències entre el llenguatge humà i la resta de sistemes comunicatius no són de grau, sinó qualitatives. Steve Pinker, per contra, creu que el llenguatge no és diferent a qualsevol altre organ complex i que no hi ha cap motiu per pensar que no ha evolucionat seguint el mateix procés, i hi oposa el cas del desenvolupament de l'ull humà. Tot i que l'innatisme sembla majoritàriament acceptat, recentment ha aparegut un corrent anomenat connexionisme (Jeffrey L. Elman) que torna a posar-lo en dubte basant-se en treballs amb xarxes neuronals. Ray Jackendoff postula una situació intermitja: l'estructura cerebral estaria determinada per l'herència genètica i els processos biològics resultants de l'expressió dels gens, que a la seva vegada es determinen per una combinació de l'estructura inherent i de la influència de l'entorn.

(cont.)

Interès pel llenguatge

La curiositat és laberíntica. Et porta per camins desconeguts, et fa obrir portes, descobrir nous passadissos i canviar de direcció constantment. A mesura que avances trobes més cruïlles, i sents que no podràs sortir mai d'allà dins. El més estrany és que també sents que no vols sortir.

Una de les vies que mereix ser transitada és la de la història i la filosofia del llenguatge. El fet lingüístic por abordar-se desde moltes òptiques, segons el tipus de preguntes a les que s'intenta donar resposta. Moltes d'aquestes qüestions estan encara obertes i són objecte d'aferrissades polèmiques.

Una d'aquestes perspectives podria ser la que estudia l'origen i l'evolució del llenguatge: és el llenguatge una capacitat específicament humana? Són innates certes estructures lingüístiques? Pot la capacitat lingüística ser explicada en termes evolutius ordinaris o suposa una discontinuïtat en l'evolució? Com s'aprèn a parlar? Quan va aparèixer la capacitat lingüística a la història evolutiva? A què va ser degut? Què va aparèixer primer: la capacitat sintàctica, la significació o les estructures fonològiques?

Una altra podria ser la que tracta l'estructura del llenguatge i la seva relació amb la realitat: com està estructurat internament el llenguatge? Quines característiques el fan diferent als altres sistemes comunicatius? Quina relació hi ha entre llenguatge, pensament i realitat? Està condicionada la nostra forma d'accedir a la realitat sensible pel llenguatge?

Cadascun d'aquests enfocaments ha tingut contribucions que val molt la pena conèixer. Per exemple, en el cas de l'estudi de l'origen i l'evolució del llenguatge, a més del suport dels treballs arqueològics amb fòssils d'homínids o els experiments d'aprenentatge amb primats, cal destacar els treballs teòrics de Chomsky, Pinker, Jackendoff†, Bickerton, Skinner o Elman, que presenten diferents alternatives a aquests problemes.

Sobre la lingüística, cal destacar a Saussure i l'escola estructuralista que va fundar: Tesnière, Hjelmslev, Bloomfield, etc., la gramàtica generativa transformacional de Chomsky i el funcionalisme de Dik. Quant a la filosofia del llenguatge, el camp és també molt ampli: des dels treballs seminals de Frege, passant per gent com Mauthner, Wittgenstein, Sapir, Whorf, fins arribar a l'escola de la filosofia analítica i el «gir lingüístic», on sobresurten noms com Austin, Searle, Quine, Putnam, Rorty, etc. També els pensadors postmoderns, com Lévi-Strauss, Foucault, Barthes i d'altres, s'han interessat en bona mesura pel llenguatge i la seva connexió amb la realitat.

El darrer any he comprat llibres d'alguns d'aquests autors, així com literatura secundària, però he anat ajornant la lectura fins ara. He decidit començar per un volum que presenta l'estat de la qüestió del primer dels enfocaments, destinat al lector no expert, i del que parlaré properament. Serveixi aquest post com a exposició de motius.

† Aquest Ray Jackendoff és la mateixa persona que va publicar conjuntament amb Fred Lerdahl un estudi teòric sobre música que vaig citar en un altre post: A generative theory of tonal music, del que existeix una traducció al castellà. Petit que és el món.

Llibres russos d'avantguarda

De febrer a maig de 2003 es va presentar al Reina Sofía de Madrid una exposició titulada El libro ruso de vanguardia 1910-1934. La col·lecció provenia del MoMA de New York i fou comissionada per Margit Rowell i Deborah Wye a partir d'una donació al museu per part de la Judith Rothschild Foundation. Val molt la pena visitar l'espectacular web que es creà per a l'ocasió.

L'exposició, que vam tenir l'oportunitat de gaudir en una visita a la ciutat, mostrava prop de 350 llibres editats entre 1910 i 1934, seleccionats entre els més de mil de la generosa donació. Les obres anaven des d'edicions de quaranta exemplars fins a tirades de centenars de milers, el seu contingut variava entre la creació lliure, la literatura infantil, la il·lustració de poemaris i la propaganda política, i les tècniques utilitzades comprenien el dibuix, la litografia, el collage o el fotomuntatge, entre d'altres.

La vàlua artística està fora de qualsevol dubte: les creacions d'aquells artistes suposaren un avenç innegable en el disseny gràfic i la tipografia. La pròpia concepció del llibre com a objecte (la coberta, l'estoig, l'accés a les pàgines interiors) experimentà un canvi notable. La voluntat d'unir creació i aplicació pràctica, tan pròpia de l'optimisme dels primers anys de la revolució, afavorí aquestes innovacions. En aquestes obres tenen trobada tres de les avantguardes artístiques més fecundes a la Rússia d'aquells anys: el cubofuturisme, el suprematisme i el constructivisme. Els principals representants d'aquests moviments participaren en el projecte, i tingueren doncs el seu lloc a l'exposició: Natalia Goncharova, Vladimir Mayakovsky, El Lissitzky, Aleksandr Rodchenko, Kazimir Malevich, Mikhail Larionov, Olga Rozanova, Varvara Stepanova, Aleksandra Exter, etc.

Malauradament, aquesta via es truncà sobtadament per la legislació estalinista de 1934, que establí el realisme socialista com l'únic estil artístic admès pel règim.

Les avantguardes russes són un capítol apassionant de la història de l'art modern que cap aficionat no pot passar per alt. Dissortadament, no és freqüent que els museus programin exposicions temporals sobre aquests moviments. A aquesta li podem afegir Amazons of the Avant-Garde que vam visitar el 1999 al museu Guggenheim de Berlin i, enguany, la de Kazimir Malevich a La Pedrera de Barcelona.

American Classics

El segle XX ha estat, innegablement, el segle dels Estats Units d'Amèrica. La transformació que va experimentar progressivament el país, culminada després de la Segona Guerra Mundial, el convertí en el representant d'occident per antonomàsia, eclipsant els antics estats europeus, que entraren en decadència. Aquesta supremacia econòmica, unida a l'aportació que feu la immigració europea que escapava del nazisme, els va empènyer a la creació artística amb una sòlida confiança en ells mateixos. Marcaren les tendències i assenyalaren el camí a seguir. Com mai abans, els Estats Units se situaren a l'avantguarda i esdevingueren un referent que no podia ser ignorat.

Això succeí en tots els àmbits de la cultura, i la música no va ser una excepció. Fins al segle XX, Europa sempre havia sentat càtedra per a la música clàssica, repartint-se les contribucions principalment entre Alemanya, França i Itàlia. A partir de la segona postguerra, va ser Europa qui mirà cap als Estats Units per veure què s'hi ordia. Aquesta «declaració d'independència musical» va ser important per a l'autoestima dels americans, perquè si bé la música popular més difosa (el blues, el jazz i el rock) havia nascut allà, seguia existint una certa arrogància entre les elits intel·lectuals europees envers la jove nació quant a la música (mal) anomenada «culta».

El segell discogràfic Naxos, del que ja he parlat en una altra ocasió, ha dedicat una col·lecció a aquests nous clàssics americans. El catàleg inclou, per descomptat, els grans noms de la música americana: Charles Ives, Aaron Copland, Samuel Barber, Virgil Thomson, George Gershwin o Leonard Bernstein; però també aquells compositors que, a partir del serialisme de Schönberg, van fer una aportació original al desenvolupament de la música moderna: Elliott Carter, Henry Cowell, Milton Babbitt, Roger Sessions, George Crumb, Conlon Nancarrow o Gloria Coates. I certificant ja la categoria de clàssica de la música més experimental, no oblida compositors com John Cage, Morton Feldman, Stefan Wolpe, John Adams, Terry Riley o Philip Glass. Molts d'ells han estat guardonats amb el premi Pulitzer.

Sense pretendre restar importància als grans creadors europeus d'aquest període –que n'hi ha, i molts–, el cert és que no es pot tenir una visió ponderada de la música clàssica dels darrers seixanta anys sense prestar la deguda atenció a aquests compositors.

Jasper Johns, Flag (1954)

Relatar la pròpia mort

L'hongarès Péter Nádas és un escriptor excepcional. El seu Libro del recuerdo (1986) és una de les millors novel·les que he llegit mai, una verdadera obra mestra. Fins fa uns mesos el lector en llengua espanyola només disposava d'aquesta obra i d'El final de una saga (1977), magnífica també. A l'anglès hi ha traduïdes, a més, les novel·les curtes Love i A lovely tale of photography.

Ara ha arribat a les llibreries La propia muerte (Saját halái, 2002), un relat de només 76 pàgines que respon a unes circumstàncies personals molt concretes: la necessitat de narrar l'infart de miocardi que patí l'autor.

El llibre es llegeix d'una tirada i deixa un regust amarg. Acompanyem Nádas per aquest dia inacabable –la cita amb una jove al cafè Gerbaud, la visita al dentista, la sopa al restaurant de l'Hotel Géllert, l'obsessió per corregir unes galerades–, sentim amb ell els primers símptomes de l'atac i tot el que ve després.

Trobem a La propia muerte una lúcida descripció dels efectes físics i mentals que li sobrevenen, narrats amb mestria. Els detalls, precisos, oscil·len entre la percepció diàfana de tot allò que l'envolta –la seva imatge en el mirall, l'habitació de l'hospital, la desídia de l'infermera, els olors–, el relat minuciós sobre els canvis i sensacions que experimenta el seu organisme, i les divagacions sobre una estranya sensació en que la consciència sent separar-se del cos, aquell estat entre el son i la vigília propi dels moribunds que tan bé van descriure Hermann Broch a La muerte de Virgilio o Roberto Bolaño a Nocturno de Chile sense haver-lo viscut personalment.

No hi trobareu la moviola projectant la vida a càmera lenta, en aquest llibre. Ni un cant a la renaixença, ni lliçons morals, ni autocompassió de cap mena. Només un escriptor posant tot el seu talent en la descripció acurada d'una experiència traumàtica. Que no és poc.

Impostures intel·lectuals

Se trata de un extracto cerebélico de hiena adulta. Produce una mutación biológica que afecta a las células oxirribonucleicas de la meninge, inhibiendo el proceso macroencefálico de coexistencia fraterna hipersensual y suprarrenal en pro de una mentalización regresiva, en cuya coyuntura emerge una cáustica psicosis depredadora.

Professor Bacterio, inventor, a Mortadelo y Filemón: el Supergamberro

Ens toca descobrir un Ésser processual, polifònic, singularitzable a les textures infinitament complexificables, a mercè de les velocitats infinites que n'animen les composicions virtuals. [...] L'existència, com a procés de desterritorialització, és una operació intermaquinal específica que se superposa a la promoció d'intensitats existencials singularitzades.

Félix Guattari, psicoanalista i filòsof, a Chaosmose

Qui conegui el llibre segurament coneixerà l'anècdota que n'és l'origen. El 1996, el físic Alan Sokal va enviar a la respectable revista nord-americana d'estudis culturals Social Text un article anomenat «Transgredir les fronteres: cap a una hermenèutica transformadora de la gravetat quàntica». Aquest títol abstrús era només l'aperitiu d'un reguitzell de frases absurdes i mancades de sentit, cites literals d'alguns dels intel·lectuals postmoderns francesos més prestigiosos. L'article parodiava la mena de publicacions que han proliferat les darreres dècades, molt influents a les universitats d'Europa i dels Estats Units. Però el disbarat no només no va indignar els editors, sinó que van publicar l'article en un número especial de la revista. Immediatament després, Sokal va fer públic l'engany. Les irades reaccions d'una i altra banda i el material recopilat per l'autor motivaren que publiqués un treball més extens, el llibre Impostures intel·lectuals (1997), escrit en col·laboració amb un altre científic, Jean Bricmont.

Com deixen clar els propis autors a la introducció, el llibre té un doble objectiu: primer, denunciar els abusos de determinats intel·lectuals a l'hora d'utilitzar conceptes i terminologia físico-matemàtica fora de context, sense justificar-ne l'ús i evidenciant sovint que ni tan sols n'entenen el sentit; i segon, criticar el corrent del relativisme epistemològic, segons el qual la ciència –i el coneixement, al capdavall– no seria més que una «construcció social» pròpia de la nostra civilització eurocèntrica, capitalista, militarista, patriarcal i masclista (!!!) i conseqüentment tan vàlida com qualsevol altra.

El gruix del llibre es dedica a repassar textos d'aquests pensadors postmoderns: Jacques Lacan, Julia Kristeva, Luce Irigaray, Bruno Latour, Jean Baudrillard, Gilles Deleuze, Félix Guattari i Paul Virilio. La lectura produeix reaccions contraposades: un no sap si riure, plorar o irritar-se profundament amb la pila de brossa buida, pomposa, pedant i inintel·ligible dels escrits que s'examinen. Els exemples són nombrosos i no val la pena entrar-hi aquí: des d'afirmar que l'equació E = mc² és sexuada (Irigaray) o que l'estructura mental d'un neuròtic té forma toroidal (Lacan), fins a considerar que l'espai de la guerra [del Golf Pèrsic] s'ha tornat no euclidià (Baudrillard). Cal recalcar que els autors no utilitzen aquestes expressions de forma metafòrica o per analogia, sinó que consideren estar descrivint la realitat tal com és. En aquells casos en els que se'ls podria concedir que utilitzen llicències poètiques, hom s'adona que simplement no comprenen el sentit ben definit que tenen aquells termes en l'àmbit del que provenen. Venedors de fum. Sembla mentida que aquesta xerrameca hagi pogut impressionar ningú.

Molt interessant també és l'interludi referent al relativisme cognitiu, on es fa un repàs de les principals aportacions del segle passat a l'epistemologia de la ciència –les de Popper, Kuhn i Feyerabend, essencialment–, i els malentesos als que han donat lloc. El radical treball de Paul Feyerabend obrí la porta als excessos posteriors, exemplificats aquí en les teories de Barry Barnes (el «programa fort» de la sociologia de les ciències) i Bruno Latour. També es dediquen capítols a modernes teories científiques de les que s'abusa freqüentment: la teoria del caos, el teorema de Gödel i la teoria de conjunts. Al final el llibre inclou, a mode d'apèndix, l'article original de Sokal i alguns comentaris al respecte.

I com s'ha arribat fins aquí? Els autors apunten a l'epíleg a vàries causes: l'oblit de la importància de l'empirisme, la temptació del cientisme en les humanitats (actitud que també va criticar Hayek respecte a algunes teories econòmiques), el prestigi de les ciències exactes, el relativisme natural en algunes ciències humanes (sobretot en antropologia)... El fet que el postmodernisme hagi estat abraçat pels nous moviments polítics d'esquerres ha emmetzinat encara més la racionalitat del debat.

Val a dir que el 2003 Jurdant Baudouin va coordinar un volum per intentar contrarrestar el demolidor efecte de la crítiques de Sokal i Bricmont, al meu parer sense èxit.