(Petits) Cercles que es tanquen

Claudio Magris recorre el tram del Banat i Transilvània del seu itinerari al llarg del Danubi en companyia de l'àvia Anka, un personatge que no és introduït amb propietat en el llibre. L'àvia Anka apareix de sobte, a la pàgina 337 de l'edició catalana, amb aquestes paraules:

«Justament potser per trobar una resposta a aquesta pregunta, ara em trobo al Banat amb l'àvia Anka, que tota sola ja constitueix, amb els seus vuitanta anys, una resposta.»

Sempre m'havia preguntat qui era aquell misteriós personatge, representant de la saviesa popular –incloent-ne els prejudicis– i de les seqüeles de la convulsa història dels Balcans («l'espai que produeix més història de la que pot consumir», segons Winston Churchill). El punt d'arrencada del trajecte de Magris amb l'àvia Anka és Bela Crkva, un dels escenaris del que m'havia ocupat en un post anterior.

Però ahir, llegint Verde Agua, el llibre autobiogràfic de Marisa Madieri –esposa de Magris–, em trobo amb aquest fragment:

«Anka Grković, viuda Puhalj, viuda Belić, viuda Gregorutti y de hecho también viuda Madieri, ha sido adoptada por nuestra familia y ascendida a abuela después de haberse convertido, a los setenta y pico, en la última compañera de mi padre. [...] Nació en Bela Crkva, cerca de Belgrado, en la frontera con Rumanía, de madre rumana y padre serbio. [...] Si le sigo la corriente, empieza larguísimos relatos de acontecimientos históricos ligados a sus tierras, el Banato, Eslavonia, Serbia, Hungría, Rumanía, de los que se desprenden un orgullo racial y de clase, prejuicios antisemitas, un odio visceral hacia Tito, nostalgias monárquicas.»

Curiosa satisfacció, la d'obtenir una resposta inesperadament.

Addenda

I per acabar d'endinsar-me en les casualitats, avui al matí, passejant per Munic, veig que projecten en un cinema del centre de la ciutat el film Dieses Jahr in Czernowitz («Aquest any a Czernowitz»), una pel·lícula documental de Volker Koepp precisament sobre l'altra ciutat de la que m'ocupava en aquells posts. El film és de 2004, sembla haver passat desapercebut fora d'Alemanya, i està interpretat per Harvey Keitel i per l'escriptor romanès a l'exili Norman Manea, de qui s'han traduït diversos llibres al castellà.