Trieste (I). El Caffè San Marco

Després de passejar pels Jardins Públics ens dirigim al Caffè San Marco. L'adreça no figura al plànol de la ciutat, però no ens és difícil trobar-lo seguint les indicacions que un client habitual, Claudio Magris, dóna en el seu llibre Microcosmos.

Dubto abans d'entrar. Com qualsevol indret literari, el lector ha elaborat una imatge mental que es resisteix a trair amb la inapel·lable confrontació amb el real.

És més o menys com l'esperava. Magris l'havia descrit minuciosament, des de la seva estructura en «L» fins a les seves taules de marbre amb les potes de ferro en forma de grapa de lleó. Pertany, sens dubte, a una altra època; però també a una altra cultura, que s'ha perdut. George Steiner considera els cafès com un dels trets definitoris d'Europa, aquells llocs on un –de Lisboa a Odessa– podia asseure's, llegir els diaris, escriure i polemitzar sobre l'humà i el diví amb els altres clients, contertulians improvisats.

Són les dotze del migdia i no és la millor hora per assaborir l'ambient del San Marco. El cafè està gairebé buit, només uns quants amics prenen uns aperitius i unes taules més enllà, un vell escriu. La ploma es mou veloç, els traços són enèrgics, però la seva mà sembla ressentir-se del pas dels anys, una mica com el mateix cafè.

En la taula que ara ocupem hi devien haver segut els grans literats triestins. El San Marco –les seves màscares, els estranys rostres que pengen de les parets– és mut testimoni de les reflexions de James Joyce, Italo Svevo o Umberto Saba, i va acollir la redacció de la tesi doctoral de Claudio Magris, així com totes les seves obres que vingueren després. Magris ha fet d'aquest lloc un fetitxe per als seus admiradors, i mentre assaboreixo l'expresso sento que li reto tribut, a ell i a la seva obra, a l'home i al seu món: el Trieste d'identitat múltiple, que entre aquestes parets es resisteix a morir del tot, a deixar escapar els darrers àtoms d'un univers que va desaparèixer fa molts anys.

Trieste, 26 de maig de 2006