Trieste (II). Reflexions

Escurem les darreres hores a Trieste. Escric aquestes línies mentre esperem el sopar, asseguts en una terrassa del Canal Grande, davant el bell temple ortodox serbi de San Spiridione. El sol es pon sobre l'Adriàtic.

«Té Trieste una gràcia esquiva», ens diu Saba en un poema. Cert, la ciutat sembla guardar-se secrets rera la façana més accessible. La breu estada ens ha permès recórrer els indrets més emblemàtics (la Piazza dell'Unità d'Italia, el Canal Grande, el castell de Miramar, San Giusto, els jardins públics, el moll...), però d'altres més lligats a la meva particular mitomania hauran d'esperar una millor ocasió.

Compro en una llibreria de vell una primera edició de Trieste, un'identità di frontiera, d'Angelo Ara i Claudio Magris. Però Trieste ja no és la ciutat multicultural que era a principis de segle passat; ningú no podria dir avui allò de Scipio Slataper: «Io sonno slavo, tedesco e italiano». Avui dia Trieste és una ciutat plenament italiana. El caos circulatori, la deixadesa en el manteniment dels espais públics i una certa sensació d'improvisació continuada són tòpics que s'apliquen als països llatins i que cobren realitat aquí, i que per a nosaltres –que venim de la sepulcralment ordenada Alemanya– representen glopades de llibertat.

Resta de l'època imperial un llegat arquitectònic admirable, només deslluït pel mal estat de conservació de molts edificis. Però el veritablement xocant, l'afortunada anomalia, és que aquest llegat s'abraça al mar, a l'Adriàtic –a la Mediterrània, al cap i a la fi–. És per aquesta i d'altres raons que Trieste, la sortida al mar dels Habsburg, és excepcional.

Trieste, 26 de maig de 2006