Istria

Creuar Istria en cotxe és retrobar-se amb un entorn familiar: boscos d'alzines i pins, camps de vinyes, prats de roselles, matolls que creixen silvestres als marges i terra rogenca d'aparença àrida.

Recorrem la costa oest de la península, aturant-nos breument a Piran, Poreč i Rovinj. Les tres poblacions costaneres tenen molt en comú: petits ports pesquers, places típicament mediterrànies amb antiquíssimes restes romanes, esglésies d'altes torres que coronen el cim de petits pujols i carrers estretíssims, empedrats, costeruts, amb cases que sembla que s'han d'ensorrar de velles d'un moment a un altre. Ara viuen del turisme, principalment italià i alemany, i el visitant es veu assetjat per un eixam que li ofereix dinar, una volta en vaixell, quadres d'artistes locals o quincalla diversa. Malgrat tot, la fesomia dels poblets encara no ha estat grotescament desfigurada, i podem acceptar que l'eslògan que promociona el país als canals de televisió internacionals («Mediterranean as it once was») és en bona mesura just i escaient.

* * *

A mitja tarda arribem a Pula, «que Itàlia tanca i els seus confins banya», com diu Dante Alighieri a la Divina Comèdia. Pula és una ciutat més gran, la capital d'Istria si en tingués, i com a tal té poc a veure amb els poblets que hem visitat pel matí. El perfil de Pula està inseparablement unit al de l'amfiteatre romà, un dels més grans que encara continuen en peu. Hi ha altres runes romanes monumentals inserides al paisatge urbà, que semblen invisibles per als habitants de la ciutat. El plànol que tenim no té índex de carrers i no aconsegueixo esbrinar si existeix realment una plaça de Dante com la que dóna títol a la novel·la de Dragan Velikić. Els vianants que transiten pels carrers del centre són majoritàriament joves eixelebrats i cridaners. Mentre passegem ens creuem amb una comitiva nupcial. Els convidats, encapçalats per un noi fornit que oneja una enorme bandera croata, desfilen envoltant els nuvis, i tanca la corrua un acordionista que omple el carrer amb les infeccioses melodies dels Balcans. Tota aquesta joia, aquestes ganes de viure, em fan pensar que Joyce va ser molt injust quan qualificà Pula, en una carta al seu germà Stanislaus, de «seaside Siberia».

Pula, 27 de maig de 2006