Un assaig sobre educació

Les reformes educatives a Espanya han suscitat sempre un aspre debat ideològic. Com algú ha assenyalat, malauradament l'educació encara no s'ha convertit en una d'aquelles àrees acceptades com de consens entre les forces polítiques de diferent signe.

Entre els molts articles i assaigs que s'han publicat arran de la promulgació de les diferents lleis d'educació, acabo de llegir Borriquitos con chándal de Rafael Sánchez Ferlosio, publicat originalment al suplement de cultura d'ABC el 17 de juny de 2000 i recollit al volum La hija de la guerra y la madre de la patria.

Ferlosio és un autor que em produeix sentiments ambivalents: mentre que admiro la seva diàfana prosa i l'àcida ironia que hi destil·la, no comparteixo el visceral –i un tant primari– anticapitalisme, antiamericanisme i antiliberalisme (que a més demostra no haver entès) que impregna tota la seva producció assagística.

Malgrat les discrepàncies, del citat assaig hi ha moltes reflexions sobre el model educatiu vigent que val la pena destacar. En primer lloc, l'error en el que s'incorre en traslladar les relacions personals a un àmbit que no és el que li correspon, l'escola: «La pesadilla que [...] constituye la permanente perspectiva de tal clase de intromisión o enjuague, que revuelve en un mismo puchero relaciones privadas como son las de entre padres e hijos con relaciones públicas como son o tendrían que ser las de entre alumno y profesor.»

En aquest sentit, cal reivindicar l'escola com a espai de socialització en el que imperen unes normes de conducta diferents a les de l'entorn familiar: «El muchacho [...] tendría que compenetrarse plenamente con la idea de que el ir desde su casa hasta el colegio es verdaderamente una salida al exterior [...], lo que a la vez implica comprender cabalmente que este nuevo conjunto de personas al que se incorpora no es, de ningún modo, propio y personal, sino indistintamente común y colectivo.»

I conseqüentment, cal tenir molt present la separació existent entre escola i família: «ese mismo control y esa tutela familiar que mantienen extendidos sobre el hijo en el ámbito público de la enseñanza actúa sobre él a la manera de una rémora que le impide hacerse verdadero protagonista autorresponsable de su propio interés por los contenidos de las cosas que podría aprender»

Especialment interessant és l'afirmació de que tot ensenyament és públic per definició (en el sentit de que els coneixements pertanyen al domini públic) i la negació de que «los contenidos de la enseñanza en cuanto tales, los conocimientos en sí mismos, se presten a venir o a ser llevados o tan siquiera acercados al alumno».

L'aprenentatge consisteix justament en el procés invers, atès que són els coneixements els que exigeixen que sigui l'alumne «el que salga a buscarlos fuera, en la pura intemperie impersonal, mostrenca, en la tierra de nadie, en la que, por definición, surgen y están. Con esta insípida obviedad o perogrullada trato de disipar cualquier equívoco sobre la circunstancia de que los contenidos de enseñanza no pueden nunca adaptarse, en cuanto tales, a las idiosincrasias o condiciones personales de los estudiantes, sino que necesariamente han de ser éstos los que tengan que adaptarse a las impersonales condiciones de los conocimientos.»

I aprofundint en aquesta idea, enfrontada a la d'atenció individualitzada: «Pero la noción misma de conocimiento [...] es la de que los conocimientos no conocen a nadie, ni llaman por su nombre de pila a cada quisque, ni tan siquiera saben advertir si alguno los alcanza, si hay alguien que los esté enseñando o aprendiendo. A la propia naturaleza de los conocimientos pertenece esa absoluta y radical impersonalidad, que es, por lo tanto, la que se corresponde con los fines de la enseñanza misma.»

I podríem seguir: l'advertència del risc que suposen les qualificacions com a simple vehicle de satisfacció pels pares; la crítica a la burocratització de l'ensenyament, amb la conseqüent fal·lera classificatòria, sovint forçada i artificiosa; el localisme en els temaris; etc.

L'assaig de Ferlosio no va deixar ningú indiferent: Arcadi Espada es referia a ell per criticar l'articulat sobre educació de la proposta de nou Estatut, Xavier Pericay el citava al denunciar la pèrfida influència dels principis «bonistes» en la nova LOE, mentre que, paradoxalment, el comité del Fòrum de les Cultures 2004 –paradigma del «bonisme» on els hi hagi– l'incloïa en una llista de lectures recomanades.