Rijeka

Les darreres hores del viatge les passem a Rijeka. Hem deixat enrera Istria i aquí comença el golf de Kvarner.

La Rijeka habsbúrgica es convertí al segle XVIII en el contrapès a l'amenaçador poder de Venècia a la regió. Si a Trieste s'ha erosionat amb el pas dels anys tota empremta multinacional del seu caràcter (no de la seva fesomia), Rijeka sembla mantenir una certa ambigüitat sobre la seva identitat.

La croata Rijeka, anomenada Fiume pels italians, fou terra de disputes entre aquests dos països després de les dues guerres mundials. En la seva història està el forassenyat i esperpèntic episodi de l'ocupació durant setze mesos (1919-1920) per les tropes comandades per Gabriele d'Annunzio, novel·lista, poeta, dramaturg i feixista avant la lettre.

Rijeka és un record dolorós pels italians. De la ciutat sortiren la major part dels tres-cents mil italians que s'exiliaren quan Istria passà a mans croates, temerosos de que la nova administració no respectés els seus drets. Aquestes famílies visqueren durant molts anys una vida miserable i precària en camps de refugiats. D'aquest èxode ens parla emotivament Marisa Madieri, nascuda aquí, en el seu llibre Verde agua: «Entre 1947 y 1948 a los italianos que estaban todavía en Fiume se les exigió que eligieran: debían decidir entre adoptar la ciudadanía yugoslava o abandonar el país. Mi familia optó por Italia y sufrió un año de marginación y persecuciones. Fuimos desalojados de nuestro piso y obligados a vivir en una habitación con nuestras cosas amontonadas. Se vendieron casi todos los muebles en previsión del éxodo. Papá perdió su puesto de trabajo y, poco antes de partir, fue encarcelado».

Passegem pel Korzo, l'ampla avinguda per a vianants paral·lela al moll. El dia és xafogós. Ens endinsem pels carrerons del centre per donar una ullada a alguns dels edificis històrics. Una pintada en la façana d'una església qualifica Ante Gotovina d'«heroi», el que em mou a pensar que hi ha ferides que trigaran a cicatritzar. Els odis tribals, els que atien tots els nacionalismes, són els més difícils d'esborrar.

Rijeka, 28 de maig de 2006

Istria

Creuar Istria en cotxe és retrobar-se amb un entorn familiar: boscos d'alzines i pins, camps de vinyes, prats de roselles, matolls que creixen silvestres als marges i terra rogenca d'aparença àrida.

Recorrem la costa oest de la península, aturant-nos breument a Piran, Poreč i Rovinj. Les tres poblacions costaneres tenen molt en comú: petits ports pesquers, places típicament mediterrànies amb antiquíssimes restes romanes, esglésies d'altes torres que coronen el cim de petits pujols i carrers estretíssims, empedrats, costeruts, amb cases que sembla que s'han d'ensorrar de velles d'un moment a un altre. Ara viuen del turisme, principalment italià i alemany, i el visitant es veu assetjat per un eixam que li ofereix dinar, una volta en vaixell, quadres d'artistes locals o quincalla diversa. Malgrat tot, la fesomia dels poblets encara no ha estat grotescament desfigurada, i podem acceptar que l'eslògan que promociona el país als canals de televisió internacionals («Mediterranean as it once was») és en bona mesura just i escaient.

* * *

A mitja tarda arribem a Pula, «que Itàlia tanca i els seus confins banya», com diu Dante Alighieri a la Divina Comèdia. Pula és una ciutat més gran, la capital d'Istria si en tingués, i com a tal té poc a veure amb els poblets que hem visitat pel matí. El perfil de Pula està inseparablement unit al de l'amfiteatre romà, un dels més grans que encara continuen en peu. Hi ha altres runes romanes monumentals inserides al paisatge urbà, que semblen invisibles per als habitants de la ciutat. El plànol que tenim no té índex de carrers i no aconsegueixo esbrinar si existeix realment una plaça de Dante com la que dóna títol a la novel·la de Dragan Velikić. Els vianants que transiten pels carrers del centre són majoritàriament joves eixelebrats i cridaners. Mentre passegem ens creuem amb una comitiva nupcial. Els convidats, encapçalats per un noi fornit que oneja una enorme bandera croata, desfilen envoltant els nuvis, i tanca la corrua un acordionista que omple el carrer amb les infeccioses melodies dels Balcans. Tota aquesta joia, aquestes ganes de viure, em fan pensar que Joyce va ser molt injust quan qualificà Pula, en una carta al seu germà Stanislaus, de «seaside Siberia».

Pula, 27 de maig de 2006

Trieste (II). Reflexions

Escurem les darreres hores a Trieste. Escric aquestes línies mentre esperem el sopar, asseguts en una terrassa del Canal Grande, davant el bell temple ortodox serbi de San Spiridione. El sol es pon sobre l'Adriàtic.

«Té Trieste una gràcia esquiva», ens diu Saba en un poema. Cert, la ciutat sembla guardar-se secrets rera la façana més accessible. La breu estada ens ha permès recórrer els indrets més emblemàtics (la Piazza dell'Unità d'Italia, el Canal Grande, el castell de Miramar, San Giusto, els jardins públics, el moll...), però d'altres més lligats a la meva particular mitomania hauran d'esperar una millor ocasió.

Compro en una llibreria de vell una primera edició de Trieste, un'identità di frontiera, d'Angelo Ara i Claudio Magris. Però Trieste ja no és la ciutat multicultural que era a principis de segle passat; ningú no podria dir avui allò de Scipio Slataper: «Io sonno slavo, tedesco e italiano». Avui dia Trieste és una ciutat plenament italiana. El caos circulatori, la deixadesa en el manteniment dels espais públics i una certa sensació d'improvisació continuada són tòpics que s'apliquen als països llatins i que cobren realitat aquí, i que per a nosaltres –que venim de la sepulcralment ordenada Alemanya– representen glopades de llibertat.

Resta de l'època imperial un llegat arquitectònic admirable, només deslluït pel mal estat de conservació de molts edificis. Però el veritablement xocant, l'afortunada anomalia, és que aquest llegat s'abraça al mar, a l'Adriàtic –a la Mediterrània, al cap i a la fi–. És per aquesta i d'altres raons que Trieste, la sortida al mar dels Habsburg, és excepcional.

Trieste, 26 de maig de 2006

Trieste (I). El Caffè San Marco

Després de passejar pels Jardins Públics ens dirigim al Caffè San Marco. L'adreça no figura al plànol de la ciutat, però no ens és difícil trobar-lo seguint les indicacions que un client habitual, Claudio Magris, dóna en el seu llibre Microcosmos.

Dubto abans d'entrar. Com qualsevol indret literari, el lector ha elaborat una imatge mental que es resisteix a trair amb la inapel·lable confrontació amb el real.

És més o menys com l'esperava. Magris l'havia descrit minuciosament, des de la seva estructura en «L» fins a les seves taules de marbre amb les potes de ferro en forma de grapa de lleó. Pertany, sens dubte, a una altra època; però també a una altra cultura, que s'ha perdut. George Steiner considera els cafès com un dels trets definitoris d'Europa, aquells llocs on un –de Lisboa a Odessa– podia asseure's, llegir els diaris, escriure i polemitzar sobre l'humà i el diví amb els altres clients, contertulians improvisats.

Són les dotze del migdia i no és la millor hora per assaborir l'ambient del San Marco. El cafè està gairebé buit, només uns quants amics prenen uns aperitius i unes taules més enllà, un vell escriu. La ploma es mou veloç, els traços són enèrgics, però la seva mà sembla ressentir-se del pas dels anys, una mica com el mateix cafè.

En la taula que ara ocupem hi devien haver segut els grans literats triestins. El San Marco –les seves màscares, els estranys rostres que pengen de les parets– és mut testimoni de les reflexions de James Joyce, Italo Svevo o Umberto Saba, i va acollir la redacció de la tesi doctoral de Claudio Magris, així com totes les seves obres que vingueren després. Magris ha fet d'aquest lloc un fetitxe per als seus admiradors, i mentre assaboreixo l'expresso sento que li reto tribut, a ell i a la seva obra, a l'home i al seu món: el Trieste d'identitat múltiple, que entre aquestes parets es resisteix a morir del tot, a deixar escapar els darrers àtoms d'un univers que va desaparèixer fa molts anys.

Trieste, 26 de maig de 2006

Les Vorlesungen de Karl Kraus

La influència de l'escriptor satíric vienès Karl Kraus en els seus contemporanis és difícilment igualable i es pot albirar pels encesos elogis que rebé de personalitats de tots els àmbits. Schönberg, Berg, Webern, Wittgenstein, Brecht o Ebner, entre molts altres, se'n declararen fervents admiradors.

Entre les activitats que duia a terme Kraus s'hi comptaven les seves lectures públiques («Vorlesungen»). En va fer més de set-centes en trenta anys, que congregaven a multituds allà on es celebraven. En elles Karl Kraus llegia textos propis o d'autors com Shakespeare, Offenbach o Nestroy i dissecava amb estilet implacable els disbarats sintàctics de la Neue Freie Presse, el diari de capçalera de la burgesia liberal de Viena.

Elias Canetti descriu en les seves memòries l'efecte que tingué sobre ell l'assistència per primer cop a una d'aquestes vetllades:

«El 17 de abril de 1924 tuvo lugar la lectura número trescientos de Karl Kraus. La Groβe Konzerthaussaal había sido habilitada para el acontecimiento [...] Poco después entró Karl Kraus y fue saludado por la ovación más estruendosa que jamás, ni siquiera en conciertos, había oído yo hasta entonces. [...] Desde un principio y durante toda la lectura se mantuvo un silencio similar al que preludia una tempestad. Ya la primera pointe, que en realidad era una simple alusión, llegó precedida por una carcajada que me aterró. [...] Me desconcertaban los registros que esa voz conseguía alcanzar; la sala era muy grande, pero en la voz había un temblor que se transmitía a todo el auditorio. Tanto sillas como seres humanos parecían doblegarse bajo él, y no me hubiera asombrado que las sillas se hubiesen doblado de verdad. La dinámica de una sala como aquella, repleta hasta los topes y dominada por esa voz que se hacía oír incluso en los momentos en que enmudecía, es tan difícil de recrear como el ejército espectral de las sagas.»

Existeix un enregistrament sonor d'una d'aquestes lectures, però pensava que no existia cap imatge d'elles, ja que Karl Kraus prohibia expressament que el fotografiessin durant les vetllades de lectura. Per casualitat, fullejant en una llibreria el volum fotobiogràfic que Kristian Wachinger ha editat sobre Canetti, vaig topar amb dues fotografies de Kraus en un d'aquest actes. La meva sorpresa va ser majúscula. La força de les instantànies és brutal, reflecteixen la passió amb què el creador de Die Fackel afaiçonava les representacions i la severitat amb què, des de la seva autoritat moral, jutjava els seus conciutadans, fent bona l'observació de que «Kraus no concep separació alguna entre el que un home és i allò que diu, ni entre allò que diu i la seva manera de dir-ho».

Post-scriptum: El doctor Heinz Lunzer, professor de la Universitat de Viena, m'explica en un correu l'origen de les escasses fotografies conservades de les Vorlesungen. Reprodueixo íntegra la seva resposta:

«There exist only a few photographs of Kraus reading: three made by Tim Gidal in 1932 in Munich (see them in Was wir umbringen, Vienna, 1999, p. 148; copyright Pia Gidal, Jerusalem); photographs Joseph Breitenbach took were destroyed; there is a photograph by an anonymous person, showing Kraus standing at his reading table in Vienna, 1933, Offenbachsaal (see Was wir umbringen, Vienna, 1999, p. 149). The Wien Museum has several drawings by Alfred Hagel showing gestures of Kraus while reading; most of them are not published. In a similiar but more abstract way, Fritz Lang did a drawing of Kraus' head and his hands (ibid.). And the film, as well as stills thereof.»

Franz Koglmann

Franz Koglmann (Mödling, Àustria, 1947) és un músic que mereix ser escoltat amb atenció perquè és l'artífex d'una de les propostes més interessants del jazz dels darrers vint anys.

La seva música és complexa, freda, cerebral, d'arranjaments curosament escrits, molt allunyada de la imatge hot amb que els llecs acostumen a encaixonar tot el jazz. Com s'ha escrit, la tan cercada Third Stream troba en Koglmann una afortunada proposta. En ella, el West Coast jazz de Lee Konitz, Lennie Tristano, Chet Baker, Gil Evans, Shorty Rogers i tants altres (la controvertida «línia blanca» que reivindicava en un dels seus discs) es dóna la mà amb la música culta de tradició europea, especialment amb el serialisme de Schönberg, Berg i Webern. Escoltant-la, un no pot més que concloure que la seva música només pot provenir del nostre continent.

En una entrevista, Koglmann definia el concepte musical que l'interessa:

«With due respect to the achievements of African-American jazz, I prefer a rational/geometric lucidity to emotional immediacy. I have a greater affinity for the expressions of a melancholy decadence than the spontaneous joy of improvising. I cannot see swing as the one and only saving criterion.»

Els seus grups, el Pipetet i el Monoblue Quartet, són vehicles per al desenvolupament i l'articulació d'aquests principis estètics. En el saxofonista i clarinetista Tony Coe ha trobat una ànima bessona, un complement ideal al personal so de la seva trompeta. Entre les grans figures que han col·laborat en els projectes de Koglmann es compten Steve Lacy, Ran Blake o Paul Bley.

Els seus interessos comprenen més disciplines a més de la seva, i les seves influències no poden limitar-se al jazz i la música clàssica. És per això que les seves composicions beuen d'altres fonts i homenatgen explícitament a creadors com T.S. Eliot, Ezra Pound, Jean Cocteau, Oskar Schlemmer, René Magritte...

En un magnífic article, Bill Shoemaker analitza l'evolució del seu discurs conceptual al llarg de la seva discografia. Actualment Franz Koglmann no ens delecta únicament amb la seva música, sinó també oferint-nos, com a director musical del segell Between the Lines, els projectes d'altres interessants creadors.

[...]

D'«alegre apocalipsi» va qualificar Hermann Broch la seva època. L'actual té elements que no conviden tampoc a l'optimisme. Hi ha notícies que ens haurien d'entristir més del que ho fan, pel que tenen de simptomàtic de l'errada direcció en la que vagaregem.

Ayaan Hirsi Alí abandona Holanda i Europa (i nosaltres som una mica menys lliures).

El diari El País reportava la notícia. N'extrec dues frases:

«El hecho de que los tribunales le hayan dado hasta agosto para abandonar el edificio de apartamentos donde reside en La Haya ha acelerado también la mudanza. Los jueces dieron la razón a los vecinos, temerosos de sufrir un atentado por su culpa.»

Com retruny en el meu cap. «Por su culpa», diuen. Fills de puta. Quina infàmia.

Munic, ciutat de novel·la

Munic és la primera ciutat editora d'Europa i la segona del món després de New York. La Stadtbibliothek, amb 10 milions de llibres, és la biblioteca municipal més gran d'Alemanya. També posseeix la biblioteca de literatura infantil i juvenil més gran del món, amb mig milió de llibres en 130 idiomes, i la Literaturhaus, que programa multitud d'activitats relacionades amb la literatura. I malgrat aquesta impressionant carta de presentació, és una ciutat que ha prestat els seus carrers i places a molt poques novel·les importants.

La més rellevant és, probablement, Palomas en la hierba (Tauben im Gras, 1951), de Wolfgang Koeppen. En ella es retrata la vida en un dia d'un grup de persones al Munic de 1949, en runes i ocupat per tropes de l'exèrcit aliat. Entre severes privacions, la ciutat intenta refer-se i començar de nou, alliberant-se de la rèmora del seu passat immediat i superant la humiliació que suposa ser tutelats per forces estrangeres. Per les seves pàgines desfilen la misèria, la frustració, els prejudicis racials, la desesperació, les frívoles evasions... El crític Marcel Reich-Ranicki va qualificar la novel·la d'«obra mestra», digué del seu estil que «les seves frases recorden de vegades cascades d'una força i bellesa increïbles» i de l'autor, que era «el més original poeta en prosa, l'estilista més excel·lent de la nostra literatura contemporània». Per a Günter Grass Koeppen era «el millor autor alemany de la seva època».

Els escenaris de la ciutat, però, no constitueixen un element essencial en l'acció, i a més Koeppen va voler emmascarar-los. Els pocs carrers que s'esmenten –la Fuchstraβe, la Bräuhausgaβe, la Böttcherplatz, la Hauptstraβe– no existeixen amb aquests noms, ni tampoc el Café Schön on es reunien els soldats negres de l'exèrcit americà. Hi ha una referència a «la cerveseria» que identifica clarament la famosa Hofbräuhaus, algunes mencions a localitats bavareses (Würzburg, Starnberg) i poca cosa més.

Wolfgang Koeppen va residir a Munic des de 1945 fins la seva mort el 1996, al tercer pis d'un edifici del número 45 de la Widenmayerstraβe, al barri de Lehel, a la riba del riu Isar.

(Petits) Cercles que es tanquen

Claudio Magris recorre el tram del Banat i Transilvània del seu itinerari al llarg del Danubi en companyia de l'àvia Anka, un personatge que no és introduït amb propietat en el llibre. L'àvia Anka apareix de sobte, a la pàgina 337 de l'edició catalana, amb aquestes paraules:

«Justament potser per trobar una resposta a aquesta pregunta, ara em trobo al Banat amb l'àvia Anka, que tota sola ja constitueix, amb els seus vuitanta anys, una resposta.»

Sempre m'havia preguntat qui era aquell misteriós personatge, representant de la saviesa popular –incloent-ne els prejudicis– i de les seqüeles de la convulsa història dels Balcans («l'espai que produeix més història de la que pot consumir», segons Winston Churchill). El punt d'arrencada del trajecte de Magris amb l'àvia Anka és Bela Crkva, un dels escenaris del que m'havia ocupat en un post anterior.

Però ahir, llegint Verde Agua, el llibre autobiogràfic de Marisa Madieri –esposa de Magris–, em trobo amb aquest fragment:

«Anka Grković, viuda Puhalj, viuda Belić, viuda Gregorutti y de hecho también viuda Madieri, ha sido adoptada por nuestra familia y ascendida a abuela después de haberse convertido, a los setenta y pico, en la última compañera de mi padre. [...] Nació en Bela Crkva, cerca de Belgrado, en la frontera con Rumanía, de madre rumana y padre serbio. [...] Si le sigo la corriente, empieza larguísimos relatos de acontecimientos históricos ligados a sus tierras, el Banato, Eslavonia, Serbia, Hungría, Rumanía, de los que se desprenden un orgullo racial y de clase, prejuicios antisemitas, un odio visceral hacia Tito, nostalgias monárquicas.»

Curiosa satisfacció, la d'obtenir una resposta inesperadament.

Addenda

I per acabar d'endinsar-me en les casualitats, avui al matí, passejant per Munic, veig que projecten en un cinema del centre de la ciutat el film Dieses Jahr in Czernowitz («Aquest any a Czernowitz»), una pel·lícula documental de Volker Koepp precisament sobre l'altra ciutat de la que m'ocupava en aquells posts. El film és de 2004, sembla haver passat desapercebut fora d'Alemanya, i està interpretat per Harvey Keitel i per l'escriptor romanès a l'exili Norman Manea, de qui s'han traduït diversos llibres al castellà.

Un assaig sobre educació

Les reformes educatives a Espanya han suscitat sempre un aspre debat ideològic. Com algú ha assenyalat, malauradament l'educació encara no s'ha convertit en una d'aquelles àrees acceptades com de consens entre les forces polítiques de diferent signe.

Entre els molts articles i assaigs que s'han publicat arran de la promulgació de les diferents lleis d'educació, acabo de llegir Borriquitos con chándal de Rafael Sánchez Ferlosio, publicat originalment al suplement de cultura d'ABC el 17 de juny de 2000 i recollit al volum La hija de la guerra y la madre de la patria.

Ferlosio és un autor que em produeix sentiments ambivalents: mentre que admiro la seva diàfana prosa i l'àcida ironia que hi destil·la, no comparteixo el visceral –i un tant primari– anticapitalisme, antiamericanisme i antiliberalisme (que a més demostra no haver entès) que impregna tota la seva producció assagística.

Malgrat les discrepàncies, del citat assaig hi ha moltes reflexions sobre el model educatiu vigent que val la pena destacar. En primer lloc, l'error en el que s'incorre en traslladar les relacions personals a un àmbit que no és el que li correspon, l'escola: «La pesadilla que [...] constituye la permanente perspectiva de tal clase de intromisión o enjuague, que revuelve en un mismo puchero relaciones privadas como son las de entre padres e hijos con relaciones públicas como son o tendrían que ser las de entre alumno y profesor.»

En aquest sentit, cal reivindicar l'escola com a espai de socialització en el que imperen unes normes de conducta diferents a les de l'entorn familiar: «El muchacho [...] tendría que compenetrarse plenamente con la idea de que el ir desde su casa hasta el colegio es verdaderamente una salida al exterior [...], lo que a la vez implica comprender cabalmente que este nuevo conjunto de personas al que se incorpora no es, de ningún modo, propio y personal, sino indistintamente común y colectivo.»

I conseqüentment, cal tenir molt present la separació existent entre escola i família: «ese mismo control y esa tutela familiar que mantienen extendidos sobre el hijo en el ámbito público de la enseñanza actúa sobre él a la manera de una rémora que le impide hacerse verdadero protagonista autorresponsable de su propio interés por los contenidos de las cosas que podría aprender»

Especialment interessant és l'afirmació de que tot ensenyament és públic per definició (en el sentit de que els coneixements pertanyen al domini públic) i la negació de que «los contenidos de la enseñanza en cuanto tales, los conocimientos en sí mismos, se presten a venir o a ser llevados o tan siquiera acercados al alumno».

L'aprenentatge consisteix justament en el procés invers, atès que són els coneixements els que exigeixen que sigui l'alumne «el que salga a buscarlos fuera, en la pura intemperie impersonal, mostrenca, en la tierra de nadie, en la que, por definición, surgen y están. Con esta insípida obviedad o perogrullada trato de disipar cualquier equívoco sobre la circunstancia de que los contenidos de enseñanza no pueden nunca adaptarse, en cuanto tales, a las idiosincrasias o condiciones personales de los estudiantes, sino que necesariamente han de ser éstos los que tengan que adaptarse a las impersonales condiciones de los conocimientos.»

I aprofundint en aquesta idea, enfrontada a la d'atenció individualitzada: «Pero la noción misma de conocimiento [...] es la de que los conocimientos no conocen a nadie, ni llaman por su nombre de pila a cada quisque, ni tan siquiera saben advertir si alguno los alcanza, si hay alguien que los esté enseñando o aprendiendo. A la propia naturaleza de los conocimientos pertenece esa absoluta y radical impersonalidad, que es, por lo tanto, la que se corresponde con los fines de la enseñanza misma.»

I podríem seguir: l'advertència del risc que suposen les qualificacions com a simple vehicle de satisfacció pels pares; la crítica a la burocratització de l'ensenyament, amb la conseqüent fal·lera classificatòria, sovint forçada i artificiosa; el localisme en els temaris; etc.

L'assaig de Ferlosio no va deixar ningú indiferent: Arcadi Espada es referia a ell per criticar l'articulat sobre educació de la proposta de nou Estatut, Xavier Pericay el citava al denunciar la pèrfida influència dels principis «bonistes» en la nova LOE, mentre que, paradoxalment, el comité del Fòrum de les Cultures 2004 –paradigma del «bonisme» on els hi hagi– l'incloïa en una llista de lectures recomanades.

La versió corregida d'Esterházy

Era el mes d'octubre i em trobava a Barajas, tornant d'un viatge fugaç per motius de feina. Vaig aturar-me a una de les llibreries de l'aeroport, a rememorar –encara que no fós en les millors condicions– el plaer de tafanejar les novetats editorials; de palpar els llibres, fullejar-los i llegir les contracobertes i les faixes promocionals. I allà el vaig veure. Creia estar a l'aguait de les escasses traduccions de la literatura hongaresa, així que em va sorprendre que se m'hagués passat per alt.

Ja coneixia Péter Esterházy. Havia llegit El libro de Hrabal i La mirada de la condesa Hahn-Hahn, la irònica rèplica magiar al romanticisme triestí d'El Danubi de Magris. A les lleixes de casa esperaven Pequeña pornografía húngara, Los verbos auxiliares del corazón i Una mujer, i també havia llegit algunes recensions sobre la (que creia) seva darrera obra, Armonía celestial, un treball titànic en el que havia invertit nou anys de la seva vida, consagrats a recrear la història de la seva família, una de les nissagues d'aristòcrates més antigues i influents d'Europa.

Vaig prendre Versión corregida i vaig llegir el text de la contraportada:

«Poco antes de dar por concluida su novela Armonía Celestial, Péter Esterházy obtuvo el permiso para revisar el material referente a su familia en la Oficina de Historia Contemporánea. Pero no fueron informes sobre sí mismo o su familia lo que encontró, sino cuatro carpetas en las que inmediatamente reconoció la letra de su padre Mátyás, que bajo el seudónimo de Csanádi había informado como colaborador no oficial a la policía secreta húngara entre 1957 y 1980. En aquel momento, todo un mundo se vino abajo para el autor húngaro, que en Armonía Celestial había erigido un monumento literario a su padre.»

El shock. El d'Esterházy, naturalment, però també el meu en llegir allò. Imagineu. L'angoixa, la nàusea. Les preguntes. Tant dolor. Rellegir tota una vida (una vida!). Qualsevol cosa que jo pogués dir ara seria una futilitat. Només les seves paraules poden tenir algun valor, algun sentit.

Un pròleg de Sergio Pitol

Fa unes setmanes Sergio Pitol recollia a Madrid el Premi Cervantes, el més prestigiós en llengua castellana. El guardó, instaurat el 1974, el concedeix el Ministeri de Cultura espanyol i els candidats són proposats per la Real Academia Española, les Acadèmies dels països hispans i els premiats en anys anteriors.

Casualment per aquelles dates estava llegint Las puertas del paraíso, de Jerzy Andrzejewski, traduït i magníficament prologat precisament per Pitol.

Només amb la trentena de pàgines del pròleg ens podem fer una idea de la talla intel·lectual de Pitol i del lloc que la literatura ocupa en la seva vida. En ell Pitol remet al lector als antecedents més directes de l'obra, com La cruzada de los niños de Marcel Schwob, però també a referents estilístics més obscurs, com el poema narratiu The Ring and the Book de Robert Browning, citat per Borges.

El coneixement de Pitol de la realitat literària polonesa d'aquells anys no és fruit només d'una freda erudició, sinó també de la vivència: entre el 1963 i el 1966 Pitol va residir a Varsòvia, exercint com a agregat cultural de Mèxic. La seva carrera de diplomàtic s'enriquiria també a França, Hongria, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia. Pitol ens relata la vida cultural d'aquella Varsòvia del «desglaç» produït després del famós XXè Congrès del Partit Comunista Soviètic, en el que Nikita Khruščov denuncià els crims de Stalin i el «culte a la personalitat». La ciutat bullia per la minsa llibertat atorgada, i la recuperació d'obres prohibides anys abans i la representació del repertori teatral avantguardista de preguerra estaven a l'ordre del dia. Pitol ens exposa la controvertida percepció de l'escriptor al seu país (venerat pels contestataris, abominat pels dogmàtics) i ens introdueix en la seva relació amb Andrzejewski i les inoblidables tertúlies a l'hotel Bristol. El perfil traçat no és un panegíric: si bé no oculta el talent i el coratge del polonès, tampoc no nega la seva supèrbia i el menysteniment per molts dels seus col·legues. Pitol també es fa ressò de les dures crítiques que Czeslaw Milosz va escriure sobre Andrzejewski des de l'exili a El pensamiento cautivo, contextualitzant-les.

Finalment, Pitol ens ofereix algunes claus interpretatives de la novel·la. I és que, a més, Las puertas del paraíso és un text molt complex, amb una forta càrrega simbòlica, en el que els monòlegs dels protagonistes s'entrellacen i que es composa únicament de dues frases: la primera consta de cent-deu pàgines i la segona només de cinc paraules. Com us podeu imaginar, tot un desafiament per un traductor. La seva versió, realitzada el 1965 i contrastada amb el propi autor, va ser mereixedora de molts elogis, fins el punt que Witold Gombrowicz, en llegir-la, li va demanar que s'encarregués de la traducció del seu Diario argentino. L'impacte de la seva experiència a Polònia i de l'obra d'Andrzejewski pot mesurar-se amb l'espai que li dedica Pitol en la seva autobiogràfica El arte de la fuga, on reprodueix íntegrament aquest pròleg.

«Traduje hace treinta años este libro enigmático cuyo centro parece variar a cada momento. Temía que hubiese envejecido. No fue así; su hálito poético ha resistido perfectamente al tiempo, y su sentido, a pesar de lo explícitas que parecen las confesiones, me parece ahora aún más enigmático.»

De vegades només calen unes engrunes per palesar la grandesa d'un literat. Sergio Pitol és un d'aquests casos.

Transiciones

Ahir va aparèixer publicat un nou volum de la col·lecció Transiciones de l'editorial Paidós, que des d'aquest número dirigeix en Nacho López. Transiciones és una col·lecció dedicada a la divulgació científica, amb una especial atenció per aquells autors interessats en els territoris fronterers entre diferents disciplines del coneixement.

El llibre, el que fa 62 de la col·lecció, és La escalera de Jacob. En ell, el biòleg evolutiu Henry Gee explica l'estat actual en la recerca sobre el genoma humà, s'aventura a descriure el que probablement es descobreixi en un futur proper i traça els desafiaments amb que s'enfronten els científics d'aquesta matèria.

La incorporació d'en Nacho a la direcció de la col·lecció ha comportat també un canvi radical en el disseny dels volums, proveint-los d'una estètica comuna que reforça la sensació d'unitat del conjunt.

Cada portada inclou una il·lustració del caricaturista francès Jean Ignace Isidore Gérard «Grandville» (1803-1847) relacionada d'alguna manera amb el contingut del llibre. Grandville conreà els dibuixos satírics innaturals i absurds, amb una especial afició pels insectes antropomòrfics com el del dibuix que acompanya al llibre. Es diu d'ell que és un antecedent directe del surrealisme, així com que va servir d'inspiració a Lewis Carroll per a la seva Alícia.

Molta sort amb aquest il·lusionant projecte, Nacho.

Obituari: Revel

Ha mort Jean-François Revel.

Revel recollí el testimoni de la millor tradició liberal francesa, la de Tocqueville, Bastiat i Raymond Aron. Fou un outsider entre la intel·lectualitat del seu país, majoritàriament marxista i antiliberal.

Lúcid, rigorós, brillant polemista i sense cap inconvenient per defensar les seves idees quan aquestes anaven a contracorrent, li deuré sempre un bocí de les meves conviccions.