Sebald sobre Canetti

"La majoria d'escriptors no entenen de literatura més del que les aus entenen d'ornitologia" afirma Marcel Reich-Ranicki a les seves memòries. Una humorada, és clar, però amb un pòsit de veritat: no gaires escriptors són a la vegada bons assagistes, i menys encara sobre l'objecte del seu treball. W.G. Sebald és una d'aquestes rares excepcions.

Des d'ençà de la seva mort en accident automobilístic el 2001, les editorials s'han afanyat a traduir i editar tot tipus de manuscrits de l'autor d'Austerlitz. Pútrida patria (traducció un xic dura de l'original Unheimliche Heimat) recull diversos assaigs acadèmics de Sebald sobre la literatura austriaca i llur relació amb el concepte de «pàtria», tan present sobretot en els autors d'origen jueu. Entre els textos, un de brevíssim sobre Elias Canetti (Summa Scientiae).

Al segle passat foren els científics socials –naturalment– els que s'ocuparen primordialment de l'estructura del poder en les societats modernes. Però també molts artistes, que patiren en primera persona l'apogeu dels totalitarismes, van reflectir la seva preocupació envers aquest assumpte. Canetti dedicà bona part de la seva vida a escriure Massa i poder, i aquest motiu apareix recurrentment a altres de les seves obres, especialment a Auto de fe. Sebald presta especial atenció a la crítica dels sistemes de poder de Canetti:

"[Canetti] describe los procesos del poder como los de un sistema cerrado que, para su mantenimiento, necesita continuamente el sacrificio de los que se encuentran fuera."

El poder com a sistema omnímode, inexorable en la captació de l'individu:

"Las voces categóricas de esos procuradores de orden son omnipresentes. Y usurpan, como se muestra en la novela de Canetti, la conciencia y el lenguaje del ciudadano normal. [...] Tiene que haber un sistema. Quien no se adapta es perseguido por las voces que surgen de las instancias del orden. [...] Las voces representan razón, orden, claridad y limpieza, y exigen una adaptación sin preguntas al sistema. Cuando la adaptación fracasa, él [el hombre] se siente perseguido y rodeado de reglas y prohibiciones".

Com el Kaspar de Handke, com Joseph K. a El procés. I la replicació, orwelliana:

"El sistema de poder no es sólo un sistema de jerarquización sino también de contigüidad. Prolifera hacia abajo, conquista la base y se extiende lateralmente, de forma que al final no hay escapatoria en ninguna parte. [...] Los grandes sistemas construyen literalmente mal la realidad, y por eso la intención declarada de Canetti es velar por que "nunca le cierren por completo" la suya."

Però aquest ordre no requereix de la vida; és més, és la mort la que constitueix el més arbitrari i complet sistema d'ordre. Referint-se a l'assaig de Canetti sobre el projecte arquitectònic que Albert Speer va projectar per a Hitler, Sebald diu:

"Los planes de Speer, en los que en ninguna parte se incluía la vida social de la sociedad, son los bastidores de una época muerta; representan la victoria de la ideología, que se congela en el panorama monumental. La nostalgia del orden total no necesita de la vida. [...] El Imperio como desierto y la morada como sepulcro."

Sebald té clar el rol de Canetti com a intel·lectual:

"Como pocos, Canetti reflexionó sobre los funestos procesos de nuestro siglo, la ascensión del fascismo, el hipertrófico desarrollo del aparato de poder, el asesinato de los judíos y la escala de la aniquilación atómica, y como pocos otros escritores llegó en el curso de su evolución a la comprensión de que las representaciones del fin no sirven de nada. Su ideal no es el del profeta sino el del maestro, cuya felicidad constituye el hecho de que, como se puede leer en las observaciones de Canetti a las conversaciones de Confucio, el aprendizaje nunca acaba."

La felicitat en l'aprenentatge que mai acaba, vet aquí la lliçó.