Earle Brown: indeterminació musical i notació gràfica





Notes, apunts i reflexions sobre literatura, art, ciència, música i política.
Publicat per
David Robert
a les
09:53
0
comentaris
Etiquetes: Brown, música, música clàssica
Publicat per
David Robert
a les
22:03
3
comentaris
He conclòs que les comunitats humanes sòn essencialment rivals. Aqui hi ha una rivalitat entre Catalunya i Espanya que fa la convivència molt difícil. Perquè Espanya és una entitat fonamentalment militar, totaliària, intransigent amb la diversitat i no volem estar-hi sotmesos. [...]El poble, l'individu i la llengua és el mateix. Com ho vol separar? És com separar la sang del cos. La llengua és espiritualment tan forta com la sang. El poble català ha estat sempre sotmès políticament i pagant més impostos del que toca: una humiliació repetitiva. Mentre no ens rebel·lem contra aquesta situació, la llengua no té solució.
Publicat per
David Robert
a les
13:11
5
comentaris
Etiquetes: nacionalisme
si la literatura francesa i la russa havien aconseguit generar al segle XIX les novel·les que havien generat, era justament perquè els novel·listes francesos i russos tenien plena consciència de les transformacions i dels conflictes socials del seu temps; així ho reflectien les seves obres, que prenien sentit en la mesura en què constituien una interpretació de la història viscuda. Per contra, pels escriptors catalans del vuit-cents, afegia Ferrater, aquesta percepció de la pròpia realitat i dels conflictes socials que s'hi coïen no existia; i, si per cas existia, no es vivia mai en forma de problema intern, susceptible de ser abordat críticament, sinó que es capgirava la naturalesa del conflicte i es convertia el problema en un afer entre Catalunya i l'enemic de fora, contra el qual només es podia fer causa comuna.
A Catalunya aquest conflicte era molt més atenuat i els escriptors podien no adonar-se'n, i, sobretot, sobretot —aquí ve el greu— que ho podien interpretar com un conflicte no pas interior a la societat catalana, sinó —i ara caiem un altre cop en el que jo quasi en diria el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme. Podien interpretar les discòrdies socials intra-catalanes com una discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya; és a dir que ho podien interpretar com si la seva obligació fos justament de constituir un front únic, una unitat catalana en relació a la resta d'Espanya.
Publicat per
David Robert
a les
08:30
0
comentaris
Etiquetes: crítica literària, Ferrater
The basic point is that the recession of 2001 wasn't a typical postwar slump, brought on when an inflation-fighting Fed raises interest rates and easily ended by a snapback in housing and consumer spending when the Fed brings rates back down again. This was a prewar-style recession, a morning after brought on by irrational exuberance. To fight this recession the Fed needs more than a snapback; it needs soaring household spending to offset moribund business investment. And to do that, as Paul McCulley of Pimco put it, Alan Greenspan needs to create a housing bubble to replace the Nasdaq bubble.
Publicat per
David Robert
a les
21:19
0
comentaris
Publicat per
David Robert
a les
08:05
0
comentaris
Etiquetes: música, música clàssica, Reich
Sam Abrams escriu això avui a l'Avui, i jo no puc més que posar-me dempeus i aplaudir.
Publicat per
David Robert
a les
21:10
0
comentaris
Publicat per
David Robert
a les
09:03
0
comentaris
Etiquetes: art, Esch, fotografia
Éste consiste en una especie de descrédito que va minando irremediablemente la autoridad de la presencia física de determinados «monumentos» mundialmente famosos cuando esa presencia es, por así decirlo, desgastada por el precedente de una indiscretamente inmoderada anticipación de representaciones iconográficas. Tan insistente repetición de esa imagen va educando —o más bien pervirtiendo— de tal manera la mirada a la instantánea inmediatez del reconocimiento, que el ojo acaba por identificar antes de ver. El ojo que identifica ya no ve; sustituye la antigua percepción de algo por su identificación, trueca la imagen en mera identidad; y toda identidad es redundante: un símbolo que sólo se simboliza ya a sí mismo. Cientos o miles de fotografías de la Torre Eiffel (por no hablar de su reproducción metálica de bulto —huelga decir que a escala reducida—, que no sólo era, al menos en mis tiempos, el impepinable souvenir de París, sino también el protodinasta o arquetipo de todos los souvenirs del mundo) vistas antes del primer viaje a París se interpondrán de manera tan obstructiva en la mirada que menoscabarán en cierto modo hasta la convicción empírica de tenerla por fin físicamente delante de los ojos.
Publicat per
David Robert
a les
09:16
0
comentaris