L'oracle

Quan Barack Obama va formar el seu equip econòmic, molts progressistes se sentiren decebuts perquè no va comptar ni amb Joseph Stiglitz ni amb Paul Krugman, probablement els dos economistes més bel·ligerants amb l'administració Bush i més clarament escorats a l'esquerra. Tots dos han estats guardonats amb el Premi Nobel i els seus llibres es venen molt bé, sobretot a Europa, on són citats regularment per la premsa d'esquerres com a fonts d'autoritat. No segueixo a Stiglitz, però Krugman, tant en el seu blog (The Conscience of a Liberal) com en els seus articles al New York Times, no dóna treva al nou govern per a que prengui mesures de despesa més radicals. Avui Juan Ramón Rallo rescata a Libertad Digital un article de Krugman datat el 2 d'agost de 2002, poc després de que punxés la bombolla de les «punt com». En cito el paràgraf més revelador:

The basic point is that the recession of 2001 wasn't a typical postwar slump, brought on when an inflation-fighting Fed raises interest rates and easily ended by a snapback in housing and consumer spending when the Fed brings rates back down again. This was a prewar-style recession, a morning after brought on by irrational exuberance. To fight this recession the Fed needs more than a snapback; it needs soaring household spending to offset moribund business investment. And to do that, as Paul McCulley of Pimco put it, Alan Greenspan needs to create a housing bubble to replace the Nasdaq bubble.

Krugman s'ha espolsat la responsabilitat dient que l'article no pretenia recomanar cap política concreta, sinó simplement analitzar quina era l'única opció que tenia la Reserva Federal.

I tant, i tant.