Conflictes, novel·les: l'excepció catalana

En aquesta joia que és El malentès del noucentisme hi ha una reflexió que m'agradaria citar. Quan Pericay i Toutain aborden el fet de que fins a Josep Pla no hi havia hagut a Catalunya cap bon prosista, pensen que la clau ja l'havia donat Gabriel Ferrater en les conferències que va impartir a la Universitat de Barcelona l'any 1967. Segons els autors, el poeta considerava que

si la literatura francesa i la russa havien aconseguit generar al segle XIX les novel·les que havien generat, era justament perquè els novel·listes francesos i russos tenien plena consciència de les transformacions i dels conflictes socials del seu temps; així ho reflectien les seves obres, que prenien sentit en la mesura en què constituien una interpretació de la història viscuda. Per contra, pels escriptors catalans del vuit-cents, afegia Ferrater, aquesta percepció de la pròpia realitat i dels conflictes socials que s'hi coïen no existia; i, si per cas existia, no es vivia mai en forma de problema intern, susceptible de ser abordat críticament, sinó que es capgirava la naturalesa del conflicte i es convertia el problema en un afer entre Catalunya i l'enemic de fora, contra el qual només es podia fer causa comuna.

En paraules de Ferrater:

A Catalunya aquest conflicte era molt més atenuat i els escriptors podien no adonar-se'n, i, sobretot, sobretot —aquí ve el greu— que ho podien interpretar com un conflicte no pas interior a la societat catalana, sinó —i ara caiem un altre cop en el que jo quasi en diria el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme. Podien interpretar les discòrdies socials intra-catalanes com una discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya; és a dir que ho podien interpretar com si la seva obligació fos justament de constituir un front únic, una unitat catalana en relació a la resta d'Espanya.

Quelcom de semblant havíem vist, però en l'àmbit estrictament polític, quan vam parlar de La cultura del catalanisme, de Joan-Lluís Marfany. En aquella entrada dèiem que «hi ha en els primers catalanistes una notable ingenuïtat a l'hora d'abordar els conflictes en els interessos de classe que sorgeixen quan es veuen forçats a presentar propostes polítiques concretes, i sovint es defuig aquest debat apel·lant a que un cop la nació sigui lliure, la resolució dels altres problemes se seguirà com per art de màgia».

Malauradament no existeix un volum que reuneixi totes aquestes conferències de Ferrater; el material amb què treballen Pericay i Toutain es troba a la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona i és mecanografiat. Algunes d'elles, però, les dedicades a J.V. Foix, sí que es poden trobar encara a les llibreries, en edició de Quaderns Crema. Foix i el seu temps és un llibret que paga la pena de llegir per les incisives observacions sobre l'univers simbòlic del poeta avantguardista i per unes mordaces apreciacions sobre perquè no és correcte fer una anàlisi marxista de la literatura catalana moderna. Per a Ferrater, la burgesia catalana, a diferència de la francesa i l'anglesa, ha descurat sempre la transmissió dins l'entorn familiar d'unes tradicions, d'un bagatge cultural, d'uns prejudicis de classe, si es vol. El desinterès pels continguts de l'educació dels fills feia que no es pogués determinar l'actitud política i social d'un escriptor basant-se simplement en els seus orígens.

Malgrat tot, a la darrera dècada hi ha hagut una voluntat de recuperar la figura de Ferrater i estudiar-ne vida i obra. A l'estudi de Ma. Àngels Cabré li hem de sumar tres de Jordi Julià, El poeta sense qualitats, La crítica de Gabriel Ferrater. Estudis d'una trajectòria intel·lectual i L'art imaginatiu. Les idees estètiques de Gabriel Ferrater. I potser ha passat desapercebut un títol editat per la Residència d'Investigadors del CSIC, Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres, del matemàtic Eduard Bonet, que traça els paral·lelismes entre el poeta català i el narrador austríac. Ferrater admirava Musil (fet que Julià pren com a base per al títol d'un dels seus assaigs), en compartia la formació científica, les posicions envers la literatura i l'ús de la ironia, i s'emmirallava en Ulrich, el protagonista de L'home sense qualitats.