Toshio Hosokawa, cal·ligrafia feta música
Nova temporada de la Nachtmusik der Moderne, centrada en el retrat musical de compositors del segle XX interpretat per l'Orquestra de Cambra de la ciutat sota la batuta d'Alexander Liebreich. Ja em vaig referir a aquest cicle en ocasió del concert de Tigran Mansurian.
Aquest cop el concert estava dedicat a la música de Toshio Hosokawa, un compositor japonès format a Darmstadt amb els avantguardistes Klaus Huber i Helmut Lachenmann. Després dels seus estudis Hosokawa va tornar al seu país natal, on va descobrir la música japonesa i a la que hi va aportar els coneixements adquirits a Europa. Per a ell fou relativament senzill, perquè molts elements que la tradició europea havia incorporat tardanament com a troballes dels experimentadors —com la microtonalitat, treballada intensivament per Alois Hába, i els tone clusters, per Henry Cowell—, ja eren presents de manera natural en la música oriental.
El compositor fou present al concert i vam poder gaudir de les seves explicacions en una conferència introductòria. Hosokawa va destacar la connexió entre la seva música i la cal·ligrafia japonesa (Shodō). En el Shodō la direcció, la forma, la terminació de cada línia i de cada punt, així com l'harmonia i el balanç entre ells, són decisius pel resultat final de l'obra i d'aquesta manera ens demanava el compositor que escoltéssim les seves partitures. La delicadesa dels traços s'aconseguia amb l'atenuació de l'origen del so mitjançant l'eliminació de l'atac (quelcom que ja vam destacar de Morton Feldman) i la progressions melòdiques emulaven la sensible continuïtat de l'escriptura. Fins i tot el silenci, tan present en la música japonesa, tenia una correlació amb l'espai buit on s'insereixen els signes, les grans teles de paper d'arròs. Tot això s'apreciava amb claredat en obres com Ceremonial Dance (2000) per a orquestra de cordes.
El concert va ser també una oportunitat per a escoltar i veure interpretar el shō, un instrument tradicional japonès que forma part de la Gagaku, la música cortesana nipona. El shō és un orgue bucal consistent en disset tubs balmats de bambú, dels quals dos no emeten cap so. Es diu que l'instrument imita el crit del fènix i aquests dos tubs han romàs al llarg de la història perquè s'assemblen a les ales de la mítica au. La sonoritat del shō inclou clústers tonals anomenats aitake, que formen la polifonia sobre la que s'acompanya la melodia. La conservació del shō és extremadament delicada, fins el punt que l'humitat acumulada en els tubs afecta al seu so, pel que cal mantenir-lo sempre sec. Tradicionalment s'empraven petits brasers de carbó, però al concert a Munic es va fer servir una manta elèctrica a mida. Vam ser afortunats de poder gaudir del talent de Mayumi Miyata, probablement la millor intèrpret mundial de shō i la pionera en el seu ús en la música clàssica contemporània, per a qui han escrit peces compositors de la talla de John Cage, Toru Takemitsu, Helmut Lanchemann i Klaus Huber, a més de Hosokawa. També ha col·laborat amb Björk a la banda sonora del film Drawing Restraint 9 i va interpretar l'himne nacional japonès a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'hivern celebrats a Nagano el 1998.
A YouTube he trobat un vídeo amb l'estrena als Estats Units de la peça Slow Dance de Toshio Hosokawa a càrrec de l'ensemble Sonor del Departament de Música de la Universitat de California-San Diego (UCSD).
Aquest cop el concert estava dedicat a la música de Toshio Hosokawa, un compositor japonès format a Darmstadt amb els avantguardistes Klaus Huber i Helmut Lachenmann. Després dels seus estudis Hosokawa va tornar al seu país natal, on va descobrir la música japonesa i a la que hi va aportar els coneixements adquirits a Europa. Per a ell fou relativament senzill, perquè molts elements que la tradició europea havia incorporat tardanament com a troballes dels experimentadors —com la microtonalitat, treballada intensivament per Alois Hába, i els tone clusters, per Henry Cowell—, ja eren presents de manera natural en la música oriental. El compositor fou present al concert i vam poder gaudir de les seves explicacions en una conferència introductòria. Hosokawa va destacar la connexió entre la seva música i la cal·ligrafia japonesa (Shodō). En el Shodō la direcció, la forma, la terminació de cada línia i de cada punt, així com l'harmonia i el balanç entre ells, són decisius pel resultat final de l'obra i d'aquesta manera ens demanava el compositor que escoltéssim les seves partitures. La delicadesa dels traços s'aconseguia amb l'atenuació de l'origen del so mitjançant l'eliminació de l'atac (quelcom que ja vam destacar de Morton Feldman) i la progressions melòdiques emulaven la sensible continuïtat de l'escriptura. Fins i tot el silenci, tan present en la música japonesa, tenia una correlació amb l'espai buit on s'insereixen els signes, les grans teles de paper d'arròs. Tot això s'apreciava amb claredat en obres com Ceremonial Dance (2000) per a orquestra de cordes.
El concert va ser també una oportunitat per a escoltar i veure interpretar el shō, un instrument tradicional japonès que forma part de la Gagaku, la música cortesana nipona. El shō és un orgue bucal consistent en disset tubs balmats de bambú, dels quals dos no emeten cap so. Es diu que l'instrument imita el crit del fènix i aquests dos tubs han romàs al llarg de la història perquè s'assemblen a les ales de la mítica au. La sonoritat del shō inclou clústers tonals anomenats aitake, que formen la polifonia sobre la que s'acompanya la melodia. La conservació del shō és extremadament delicada, fins el punt que l'humitat acumulada en els tubs afecta al seu so, pel que cal mantenir-lo sempre sec. Tradicionalment s'empraven petits brasers de carbó, però al concert a Munic es va fer servir una manta elèctrica a mida. Vam ser afortunats de poder gaudir del talent de Mayumi Miyata, probablement la millor intèrpret mundial de shō i la pionera en el seu ús en la música clàssica contemporània, per a qui han escrit peces compositors de la talla de John Cage, Toru Takemitsu, Helmut Lanchemann i Klaus Huber, a més de Hosokawa. També ha col·laborat amb Björk a la banda sonora del film Drawing Restraint 9 i va interpretar l'himne nacional japonès a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'hivern celebrats a Nagano el 1998.A YouTube he trobat un vídeo amb l'estrena als Estats Units de la peça Slow Dance de Toshio Hosokawa a càrrec de l'ensemble Sonor del Departament de Música de la Universitat de California-San Diego (UCSD).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada