La música de Steve Reich

En el marc de la extraordinària mostra de pintura abstracta de Gerhard Richter que es va exhibir recentment a la Haus der Kunst de Munic, es van programar concerts de dos artistes que, d'una manera o una altra, tenen relació amb el pintor. El primer concert fou a càrrec de Sonic Youth, que havien escollit una fotografia de Richter per a la portada del seu influent Daydream Nation (1988). El segon, celebrat el cinc de maig, era del compositor Steve Reich, a qui Richter ha declarat públicament la seva admiració (tot i que no ha arribat a dedicar-li una sèrie de teles, com va fer amb John Cage).

Steve Reich és un dels fundadors de la música minimalista, juntament amb Terry Riley, Philip Glass i La Monte Young. Des de mitjans dels seixanta, Reich va desenvolupar una proposta musical basada en la repetició, experimentant primer amb múltiples bucles [loops] de fragments enregistrats en cinta i aplicant després procediments anàlegs a la composició instrumental clàssica. La seva música va anar guanyant complexitat amb els anys (orquestració més ambiciosa, canvis harmònics més ràpids) i una bona prova del reconeixement que ha assolit és la concessió del Premi Pulitzer d'enguany. Els presents vam ser afortunats no només per poder gaudir de les seves composicions —rarament programades en els circuits oficials—, sinó per tenir-lo allà en persona, amb la seva inseparable gorra, interpretant una de les peces i parlant de la seva música després del concert.

La vetllada va començar amb Clapping music (1972), una obra per a dos intèrprets picant de mans, un dels quals va ser el mateix Reich. La peça és un bon exemple del concepte musical del compositor: els dos intèrprets comencen picant de mans un patró simple de dotze temps a l'uníson, però aviat el segon intèrpret s'avança al primer eliminant una pulsació i començant el seu patró un temps abans. Després de dotze repeticions, l'efecte es repeteix: el segon intèrpret elimina una altra pulsació i comença el seu patró un temps més abans. Seguint aquest procés, la música va patint un «desplaçament de fase» [phase shifting] que causa una textura sonora molt hipnòtica. Finalment, després de 144 repeticions, el cercle es completa i ambdós tornen a recuperar la sincronia. Aquesta és la divisa de Reich: mostrar una gran complexitat musical a partir d'una gran senzillesa de mitjans.

La segona peça interpretada fou Six Marimbas (1986), una obra que és una transcripció de Six Pianos (1973), més difícil d'interpretar en directe pels obvis problemes logístics. La mecànica és similar: tres marimbes despleguen un patró melòdic simple que no deixen de repetir, i les altres es van incorporant progressivament tot replicant parts de la figura, però tocant-les alguns temps desplaçades.

A aquesta peça li seguí Music for Pieces of Wood (1973), un altre exemple de «desplaçament de fase». La interpretació comença amb un músic marcant un temps metronòmic que mantindrà durant tota la durada de la peça. A partir d'aquí es van incorporant els diferents intèrprets amb un patró simple, que introdueixen nota a nota. La diferència entre els músics, a part de l'afinació dels seus instruments, és el desplaçament en els temps. Un cop s'assoleix la sincronia, el procés s'inverteix i els músics van progressivament eliminant notes dels seus patrons.

La darrera obra fou Drumming Part One (1970-1971), una de les seves composicions més conegudes i per a alguns crítics una de les obres mestres del minimalisme. Una estada a l'Àfrica el va fer interesar-se per la música per a percussió, que va culminar en l'escriptura d'una llarga obra en quatre parts, de les que dimarts només es va interpretar la primera. Drumming, estrenada al MoMA, és la primera obra on utilitzà el «desplaçament de fase» i l'enriquí a més amb sorprenents combinacions tímbriques. La primera secció, per a quatre bongos, està basada en un model de dotze temps: vuit corxeres i quatre silencis. Tanmateix, en lloc de començar amb una exposició de la unitat completa, el tema s'inicia amb una única nota del patró, substituint la resta per silencis. Les notes restants van afegint-se de forma gradual, una a una, sense seguir un ordre lineal. Cada cop que es genera un nou model rítmic en afegir una nova nota, aquest es repeteix una sèrie de vegades abans d'introduir-ne una altra.

Però la fortuna de poder veure interpretada la música de Steve Reich no es va acabar amb aquest concert. Aquella mateixa setmana el compositor també estava convidat a uns seminaris que formaven part del congrés Música Europea i Americana en Interacció 1900-2000, organitzat conjuntament per la Universitat de Harvard i la Ludwig Maximilians-Universität de Munic. Al programa d'actes, una sèrie de concerts que incloïen peces del nord-americà. Dijous el Chiara String Quartet va interpretar, juntament amb peces de Bartók i Korngold, Different Trains (1988) de Reich. Aquesta és una obra per a quartet de corda i sons pre-enregistrats, que inclouen veus de passatgers del trajecte en tren entre New York i Los Angeles que Reich es veia forçat a fer a causa del divorci dels seus pares, així com veus de jueus supervivents de l'Holocaust, que també eren transportats als camps de d'extermini en ferrocarril. Divendres va ser el torn per a les obres per a dos pianos de Ligeti, Jolas, Varèse i el famós Piano Phase (1967) de Reich. Aquesta peça fou el primer intent del compositor d'aplicar el concepte de fase a una interpretació en viu, ja que en totes les obres anteriors —It's Gonna Rain (1965), Come Out (1966) i Melodica (1966)— havia fet ús d'enregistraments manipulats a tal fi. El concepte explicat anteriorment es redueix aquí a la mínima expressió: únicament dos pianos tocant un patró de recursos harmònics i tímbrics molt simple.

I per si això no hagués estat prou, un canvi en el programa d'un concert del festival Musica Viva per al que teníem entrades va fer que s'afegís la peça Movements (3) for orchestra (1986) de Reich. Aquesta obra és un intent d'escriure per a formacions més variades i complexes, però en la meva modesta opinió, no gaire reeixit. Tot i que el compositor agrupa els instruments en clusters als que fa dialogar entre si amb les característiques repeticions i els subtils canvis harmònics, el cert és que els grups funcionen com un tot i Reich refusa introduir matisacions o conrear el contrapunt, el que acaba per fer preguntar a l'oient si al capdavall calia una orquestra tan nombrosa.

En resum: sobredosi de Steve Reich, però amb molt de gust.