La bona víctima

Santiago González ha glosat a la perfecció l'abisme que dista entre l'expressió «era uno de los nuestros» pronunciada per Patxi López per a referir-se a l'inspector de policia Eduardo Puelles i quan el dirigent del PNB Román Sudupe la va utilitzar després de l'assassinat de l'empresari nacionalista José María Korta. I ha estat J.A. Montano qui ha fet notar a Arcadi Espada aquesta petita infàmia que ensenya la poteta en les declaracions de condol i condemna: la de que «era un buen vasco». També s'havia dit de Korta, i d'Ignacio Uria, i també en un sentit diferent al d'ara, com recordo de l'intercanvi de comentaris amb la Lola arran d'un post escrit després de la tragèdia. El periodista és dels pocs que té sempre la guàrdia alta: «Para eso hay periódicos: para que nadie diga inadvertidamente "buen vasco"».

Demanant disculpes per endavant pel que pugui tenir de frívol, aquest parany m'ha portat a la memòria dues pel·lícules que vam veure a la passada edició del festival de cinema de Munic. Ambdues plantegen dilemes ètics similars, i ambdues pequen de no tenir el coratge de donar el pas decisiu.

A Extraordinary Rendition, Jim Threapleton exposa el cas (fictici) de Zaafir, un professor anglès d'origen àrab que és raptat a Londres per agents secrets britànics i enviat a un país de l'Orient Mitjà on és brutalment interrogat, acusat de col·laboració amb grups terroristes islàmics. Aquestes pràctiques, posades en funcionament després de l'11-S als Estats Units i a altres països, pretenien esquivar els problemes legals allà on la legislació prohibeix la tortura. Threapleton té la intel·ligència de presentar Zaafir com un personatge ambigu: escassament occidentalitzat, en les seves classes estimula el sentiment antisistema i ha tingut contactes amb persones relacionades amb Al-Qaeda, tot i que sense ser-ne conscient. Com en casos reals que han estat provats, Zaafir és innocent dels càrrecs.

La coproducció hispano-mexicana La zona, de Rodrigo Plá, presenta una comunitat benestant de México D.F. que viu en una zona residencial exclusiva, completament aïllada dels depauperats suburbis adjacents. El barri es gestiona assambleàriament i els privilegis concedits per l'ajuntament els permet de comptar amb una sofisticada seguretat privada que manté la policia fora de la zona. Una nit, aprofitant un tall elèctric en les càmeres de vigilància, tres joves dels ravals entren furtivament al barri i maten a una veïna quan aquesta es resisteix a ser robada. Dos dels joves i un guàrdia de seguretat moren pels trets del marit, però els veïns el convencen de que no es lliuri a la policia. Després decideixen prendre's la justícia per la mà i organitzen una batuda —una veritable caça de l'home— per trobar i donar mort a l'únic noi que ha aconseguit escapar i que ara s'oculta al barri. Miguel, tot i ser present al lloc dels fets, és tanmateix innocent de la mort de la senyora.

En tots dos casos els directors no gosen confrontar l'espectador amb el verdader dilema moral. Totes dues situacions són esgarrifoses, però no tenim cap dificultat per a posicionar-nos. Per què no van donar un pas més, un pas valent, i ens van mostrar a verdaders culpables? Per què no fer de Zaafir un col·laborador del terrorisme, plenament convençut dels seus motius, que participa activament en un atac que causa desenes de víctimes innocents? Per què no fer del jove Miguel l'autor material de l'assassinat a sang freda de l'anciana, comès únicament per prendre-li l'anell de brillants? Serien menys condemnables les atrocitats que ens presenten les dues pel·lícules? Hauríem de poder seguir dient no.

Eduardo Puelles era «un buen vasco». Perdonin la insensibilitat: i què?